Joanjo Garcia. Tota la terra és de vidre

De tant en tant, un no pot començar la ressenya d’un llibre sense haver d’introduir primer el seu autor. Sens dubte, aquest és el cas amb Joanjo Garcia (València, 1977). Coincidesc —en gran part— amb Bernat Puigtobella quan ens parla de “l’eròtica editorial”. Ens afirma que —fins als anys 80 i 90: “l’editor disposava, en primer lloc, d’uns premis literaris que tenien un cert prestigi, i per tant un valor prescriptiu.” Intel·ligent, es cura en salut i lliura un parell de premis de la falla.

Ara, alguna cosa deu passar amb Joanjo Garcia quan jurats literaris d’Elx, Alacant, Alzira o Montornés del Vallés el premien en l’espai breu que va del 2012 al 2015. Publica, doncs, tres novel·les, una quarta eixirà aviat, uns quants microrelats i es converteix —mutatis mutandis—en un dels grans valors de la literatura catalana, entesa en la seua integritat sense fronteres regionals internes. Que l’autor siga nadiu del cap-i-casal dels valencians —la segona gran ciutat catalanoparlant— no deu ser vist com exotisme perifèric sinó és per aquells que tenen una visió esquifida i primmirada de l’hegemonia barcelonina i catalunyesa. El fenomen no pot més que recordar-nos l’esclat del primer Ferran Torrent dels 1980 però —en la meua humil escala de valors literaris— Joanjo Garcia apunta no tan sols eficacia en les vendes sinó les bones maneres del gran escriptor intemporal que pot arribar més enllà: a poc que eixample la seua tria de gèneres i la profunditat discursiva.
Reunits a la meua ciutat d’Elx, vaig tenir el plaer de formar part del jurat que li va atorgar —per “Tota la terra és de vidre—  el “XXVII Premi Antoni Bru de Novel·la”, un dels més prestigiosos de llengua catalana amb guanyadors de tot el territori lingüístic. L’Associació per la Llengua El Tempir va haver de rescatar-lo quan l’Ajuntament d’Elx —en mans del PP fins maig de 2015- el va eliminar per “catalanista”. Un Verkami i 232 persones feren el miracle i la seua continuïtat sembla assegurada amb el nou consistori.

La bona literatura  —com la bona música— no entén de gèneres i està per damunt de les preferències personals. Pel que fa al llibre que m’ocupa hauré de començar, però, per admetre que no sóc cap gran afeccionat a les novel·les de “lladres i serenos” que Joan Fuster reclamava per a la normalització del català. De jove vaig tenir la biblioteca de ma germana més gran a l’abast. Recorde haver-me empassat bona cosa de la col·lecció en anglès d’Agatha Christie, d’Arthur Conan Doyle i tinc un record vaporós i difús del gran belga Simenon en francès.

En revisar les notes preses m’adone que Joanjo Garcia coincideix amb el liegès pel que fa a una intriga simple, un argument i un parell de personatges definits, envoltats de personatges secundaris molt més boirosos. Tenim un policia decadent en la cinquantena —per la seua mala vida i el seu mal cap— i un jove aprenent de periodista valencià acabat de tornar —amb el cor fet a miques— i la llicenciatura sota el braç des de Barcelona: l’estimada perduda, però, tindrà nom de font mallorquí, Aina: tota una metàfora o un clucar d’ulls que sura ara i adés al llarg del relat.

A més a més, la València retratada —malgrat els seus desigs de gran ciutat europea—  no deixa de semblar La Rochelle francesa i provinciana abusada de Simenon. En descriure València, passem del petit nucli històric medieval gloriós a un extraradi que no deixa de rosegar l’Horta mil·lenària que l’envolta. Així, la ciutat mítica fundacional acull la mort primera. L’estiu del 2012, mentre cremen les muntanyes valencianes i la crisi mundial fa estralls a València i per tot arreu, un membre del Tribunal de les Aigües: “parle vosté/ calle vosté” és assassinat a la plaça de la Mare de Déu. Adrià Fabré, un jove periodista en hores baixes i l’inspector Echebarri, un policia deixat anar, uniran esforços per resoldre el misteri. La investigació els obligarà a descendir als albellons de la ciutat i a furgar dins la propia vida viscuda fins aleshores.

Les notes posteriors a la lectura del llibre em volen convencer que seríem davant d’una novel·la negra “hardboiled” que exemplificaré amb el Dashiel Hammett de la darreria dels1920 i primeria dels anys 1930. És veritat que la novel·la abunda en monòlegs interiors i diàlegs extensos i que la violència hi és com hi és el sexe. Això no obstant, l’autor, al meu parer, és més implícit que explícit com si el governés una mena de pudor inusual entre valencians. La violència es desplega però no arriba mai a fer-ne un gra massa i el sexe es deixa més oldre que palpar als prostíbuls de les corbes femenines.

En canvi, aquesta novel·la policiaca és amerada de recordatoris d’un realisme social que deu ser reflex d’un compromís amb la societat valenciana. Hi abunden les pinzellades sobre l’ambient polític i social de la València del 2012. No endebades —en una mena d’epíleg final— descriurà breument l’evolució dels anys posteriors a la cloenda de llibre.

Com a novel·la negra —endurida com un ou dur o no: hardboiled, doncs— som davant d’un producte de consum popular, de poca complexitat argumental i d’alta efectivitat. El que la diferencia d’altres llibres semblants és la gran capacitat de l’autor com a “raconteur”, un gran narrador imaginatiu. La cura en l’escriptura fa que la narració sure per damunt de qualsevol vulgaritat bròfega. De fet, sobta aquesta manca gairebé absoluta de renecs i insults. El model de llengua és el registre més culte de la varietat valenciana. És pulcre, àgil i sense grans artificis; en definitiva una llengua garbellada de floritures, que farà la lectura del vostre viatge o la seua vesprada i nit casolana  més amena. Un llibre que podrà ser recomanat pel professor de català de secundària sense témer la reacció dels pares més amatents. El ritme és trepidant, les frases curtes o mitjanes, la lectura enganxa i les 212 pàgines fan que puguem plantejar-nos seriosament ser encara dintre els límits d’una novel·la curta. El lector no perdrà mai el fil argumental i els flash backs al passat queden clarament anunciats amb un sol mot: “passat”. Com tota novel·la d’aquest tipus es podria convertir en un guió cinematogràfic.

Tots els misteris queden resolts magistralment en els darrers dos capítols breus. Ni se us ocórrega obrir-lo pel final. El que més em meravella d’aquest gènere és la capacitat de l’autor de fer confluir totes les sospites en qui menys t’ho esperaves. Hauré de llegir, doncs, les altres novel·les de Joanjo Garcia: “Quan caminàrem la nit” (2013), “Aquell agost amb punt final” (2015) i esperaré —amb candeletes—  l’aparició d’“El Temps és mentida”, Premi Ciutat d’Alzira 2015, la seua quarta novel·la. Les trobareu totes a l’Editorial Bromera. Personalment, no em recaria gens tenir una imatge més clara i precisa d’aquest gran jove valor valencià. Vet aquí un senyor que irromp amb força en les lletres catalanes.