Joan Santamaria. Qüestions ultrafenomenals

20.07.2017

Fa tres mesos, l’editorial Bromera treia un nou segell a Barcelona, Més Llibres, dirigit per Ricard Vela, que ha publicat, entre d’altres, un llibre d’un dels autors catalans més injustament desconeguts, Joan Santamaria. Marià Veloy ha llegit aquesta obra, Narracions extraordinàries, i n’ha fet aquesta crítica.

El 2004 es va publicar Els altres mons de la literatura catalana, una extensa antologia de relats fantàstics a cura de Víctor Martínez-Gil, que en la meva experiència de lector tinc catalogada com a «important-per-no-dir-imprescindible». Aleshores ja havia après dels clàssics anglosaxons, francesos i llatinoamericans que existeix un tipus de literatura que defuig la llum del migdia —sota la qual les formes apareixen ben delimitades i el món fingeix ser comprensible—, i és capaç de descobrir-nos corbs que parlen, morts que es creuen vius o màquines capaces de viatjar en el temps. Del que no era del tot conscient, en canvi, era de la línia profunda i consistent d’aquest gènere que existia en literatura catalana. Iniciada a finals del segle XIX amb Maria de Bell-lloc, el llibre incloïa autors contemporanis —Sánchez Piñol, Serra— i imprescindibles —Calders, Perucho—, però també d’altres que haguéssim titllat precipitadament de realistes —Sagarra, Rodoreda— i encara alguns que m’eren del tot desconeguts. Gairebé catorze anys més tard, els autors de la meva generació segueixen obrint altres mons —Gàlvez, Bagunyà—, i confirmen que aquesta manera de pensar/escriure sembla plenament integrada en la nostra llengua; però encara hi ha autors que mereixen ser reivindicats i, en canvi, els seus llibres no es mouen dels racons més llòbrecs de les llibreries de vell.  És el cas de Joan Santamaria.

Nascut a Lleida el 1884, va voltar pel món, fent de secretari d’un oncle —ofici envejable, sí—, abans d’instal·lar-se primer a Terrassa i després a Barcelona, on va exercir d’advocat. Va ser aleshores, entre 1915 i 1921, quan va publicar els tres volums de Narracions extraordinàries amb què, segons explicava ell mateix anys més tard en una entrevista, «vaig encetar, sense donar-me’n compte, un gènere nou dintre la nostra literatura». Si fins aleshores la narrativa catalana havia estat poblada per «pubillets i pubilletes amb barretina i flabiol i d’altres estupideses per l’estil» —encara són paraules de Santamaria—, aquests contes introduïen tot el repertori del gènere fantàstic de principis de segle: homes incapaços d’assassinar un germà sense tornar-se folls, noies que surten de la morgue per venjar-se d’amors imposats o savis estrafolaris que, després de trencar les lleis de la física, viuen un destí tràgic… L’èxit popular va ser immediat, i a més va venir acompanyat de l’elogi, entre d’altres, de Víctor Català o Josep Carner. Seria esperable, doncs, que si més no Santamaria s’hagués guanyat l’honor de ser citat com un dels antecedents de Calders, Perucho o Pedrolo, però la realitat és una altra. Després de 1938 —fa gairebé vuitanta anys—, la seva obra no s’ha reeditat i el seu nom, com si fos un dels fantasmes dels seus contes, s’ha esvaït. Si més no fins ara.

En una edició que publica Més Llibres —segell que dirigeix Ricard Vela, editor també d’Els altres mons…—, Víctor Martínez-Gil ha recuperat dotze de les «Narracions extraordinàries» de Santamaria i ens permet descobrir en extens un autor de qui fins ara només havíem llegit un parell de relats. La primera impressió és que aquestes narracions bé es podrien haver qualificat de cruels o grotesques, perquè s’hi endevina la influència de L’Isle-Adam i Poe, en efecte, però també de Briece i Wells. Més enllà d’aquests deutes, però, en aquestes peces hi traspuen dos elements molt particulars i especialment feliços. D’una banda, la possibilitat de descobrir que, ja a principis de segle, hi havia algú capaç de detectar que, a la geografia catalana, s’hi amagaven històries d’aquelles que només es poden explicar a certes persones, de certa manera i en certa atmosfera. La dels ferroviaris que viatgen fins a la frontera amb França atemorits per fantasmes, per exemple, o la del boig que assegura ser capaç de caminar per l’aire i que se cita amb els amics a l’Hotel Orient. Al mèrit de ser el primer en detectar aquestes realitats no sempre òbvies, Santamaria suma el català que usa. De sintaxi barroca i extravagant —com les històries que explica—, desplega un vocabulari vastíssim, ple de girs i paraules —hi ha un «mínvol bordegàs», els «dits urpeixen», i es poden «rumbejar les cortisanes»— que són, en elles mateixes, una porta oberta a un altre món. Un llibre, en fi, que fa justícia a un autor injustament oblidat, i que ens permet endinsar-nos en «aquesta mena de qüestions diguem-ne ultrafenomenals.»