Joan Ponç i la Literatura

7.05.2012

Per la clausura de la temporada, la Sala Cràter presenta Joan Ponç i la Literatura, una exposició que mostra part de les sèries de gravats que el pintor va dedicar a dues de les grans obres mestres de la literatura. Cal posar atenció en la sèrie El Quixot (1979), una sèrie de 20 gravats, amb una estètica reconegudament ponciana, on rellueix el màgic obscurantisme i la figura del cavaller com emblema de la constant confrontació  entre l’artista i el món. Per altra banda, la sèrie Metamorfosis Kafka-Ponç (1978), de 25 gravats, permet veure els seus recursos com a gravador, amb un estil més geomètric i analític.

També acompanya l’exposició una selecció de sis gravats (de un total de 27) que serveixen per a il·lustrar el poema de J.V.Foix,  La pell de la pell, amb data de 1972. No hi ha dubte que Joan Ponç estableix una crisis de personalitat entre el jo i l’altre, és a dir entre el pintor, i els altres, els autors, Kafka i Quixot, que són traspassats i tornats en un altre personatge de ficció ponciana. “El Quixot” és una de les últimes obres creades a Ceret, obres tenebroses, a imatge del seu creador, que mostren un estat superior de la realitat evocat pel surrealisme, a partir del somni, la màgia, la immanència. Ponç és un pintor de l’imaginari, i tracta amb minuciós detall la complexitat orgànica de l’univers, que afronta amb angoixa existencial i un cert recurs a l’humor. Carles Hac Mor recorda que tal i com diu l’oracle de  Brossa, Ponç, solitari i flamíger, és l’al·legoria de la falta de seny. Rebel, realitza unes peces que lluny de la raó, es submergeixen en l’hermenèutica assenyada. Arnau Puig sosté que Ponç crea la seva pròpia mitologia en els anys de postguerra a Barcelona, que és on es forja el seu estil, amb Tàpies, Brossa, Puig. Mentre Joan Ponç es mantindrà fidel a la seva tradició pictòrica, d’un cert post-surrealisme, els altres es decantaran per altres camins. Són anys de cultura underground i sales alternatives, on es pensa en l’anticlericalisme com una solució a la repressió i falta de llibertat, anys on el tenebrisme il·lustrat i la mitologia fàustica reprenen les plomes per encendre la cerca dels valors universals i el coneixement. Joan Ponç usa la burla, la mofa i en aquesta resolució crea un codi, un signe, una materialitat pictòrica on es confronta raó i sentits, en una constant metàfora a l’obertura de la ment, a la porta dels sentits, com feren també en la època dels cinquanta la generació beatnik, americans com Ginsberg, Kerouac, Burroughs, Timothy Leary, convuls emulador de l’àcid demoníac per expressar l’arrel del significat i la matèria que ens empara i de la qual procedim. Tot en un cosmos ordenat, i embolcallat materialment. També Burroughs, com Ponç abandona la civil estància cosmopolita de la ciutat, i marxa al Marroc, com Ponç al Brasil, per atendre als sentits, òrgans de la comunicació i font d’enteniment. Aquí arrenca el conflicte de poder que desencadena odi entre germans, i Ponç, com a home de cultura, fa emergir el símbol de l’anti-poder, reducció del mite a fantasia, però veritat pulsional i de caràcter en la lluita social per l’ordenament de les forces socials. Reprenent el tema de la religió, en Ponç hi ha un rebuig per la Bíblia, però certa aproximació al misticisme. Es tracta d’un odi intratel·lúric, però pròxim també a l’humanisme materialista de Joan Fuster.

 

El Quixot, vist per Joan Ponç

En la Bíblia, la persecució contra el pensament lliure és constant. Amb els moviments alliberadors anticulturals, la música rock, apareix un moviment anti-poder, contra-institucional, que és la antipsiquiatria, lluny de clíniques, panòptics estatals, presons o ciutats judicials. Totes les patologies d’identitat, reduïdes a un complex òptic de identificació i versemblança, són analitzades en els múltiples personatges de Ponç. Sempre en contra de capellans i burgesos, Ponç i Brossa s’acosten a Rimbaud, Artaud, Beckett, Lautremaont, i és aquí on l’obra de Joan Ponç pren el quilòmetre zero de l’univers.

Joan Ponç i la Literatura. Fins al 18 de maig. Sala Cràter. Carrer dels Àngels,16. Barcelona.