Joan Ollé fa un homenatge àcid à la ville de… Barcelona

23.07.2012

Homenatge À la ville de Barcelona | Foto de Josep Aznar


Oh benvinguts, passeu, passeu… tothom hi és convidat i no hi faltarà ningú. La Monyos, el tramviaire, el sereno, el gafapasta que va als Verdi, el perroflauta, el Floquet de neu…

Joan Ollé ens ha portat al Teatre Grec un àcid homenatge a la ciutat comtal. Barcelona es posa damunt de l’escenari per deixar-se retratar i retractar-se de glòries i faltes. El dramaturg deixa clar, i sense pèls a la llengua, la seva particular relació d’amor-odi amb la ciutat i ens convida a viatjar pel temps sense ordre ni concert, però amb un denominador comú: la passió encesa per Barcelona i els seus protagonistes.

L’elenc que l’acompanya tampoc no es queda curt. Així veiem com grans figures i joves promeses comparteixen escenes tan rocambolesques com una conversa entre Cristòfol Colom (Joan Anguera) i la dona del paraigües (Paula Blanco) o el fantàstic monòleg on Ivan Benet es desdobla en els alcaldes Maragall, Clos, Hereu i Trias. Però també hi ha estopa i de la bona: el Samaranch falangista (Jordi Vidal), la confessió de Fèlix Millet, la consulta de la Diagonal, la dona burgesa del Liceu (Victòria Pagès) cantant les pestes dels immigrants, el monopoli de Núñez i Navarro o la repressió policial als indignats en són alguns dels exemples.

La música de grups com els Clippers ens porten pel camí de la nostàlgia i ens recorden temps i fites passades a les que posa veu el croner i latin lover Jerôme Lavoix acompanyat dels acords dels Lisboa Zentral Cafè. Però tampoc no hi faltarà l’exaltació culé o la tírria als pericos amb una retransmissió Escobar-Puyal que fa jugar en un mateix equip Kubala, Quini, Cruyff, Koeman, Guardiola i Messi. I per seguir jugant amb els salts cronològics podem passar de la mort de Gaudí a la manifestació que duia per lema #laculturanoésunluxe.   

 

Foto de Josep Aznar

 

L’espectador barceloní d’avançada edat reviu la seva història amb nostàlgia, mentre que l’espectador jove s’indigna amb la situació actual i aprèn alguns detalls del passat. Ara bé, aquesta obra és indiscutiblement barcelonina i …ara ja no hi falta ningú, o potser sí ara m’adono que tan sols… hi faltes tu!

 @orioltoro  Blog: Diari I·lustrat

Etiquetes: