Joan Garí refà els passos de Joan Fuster

1.05.2012

Ho recordava Enric Sòria fa uns dies: la primera gran topada de Joan Fuster amb les espectrals forces vives del País Valencià, als inicis dels anys 60, no fou l’aparició de Nosaltres els valencians, la referencial obra editada per Edicions 62 fa 50 anys. L’efígie de Fuster esdevingué combustible (literal) per a falles amb l’aparició d’El País Valenciano (1962), una guia turística en castellà encarregada per Destino que l’assagista suecà va abordar amb el seu tarannà escèptic i irreverent. Un to desmitificador –no desproveït, tanmateix, de justícia i benevolència– a tres o quatre galàxies de l’hiperbòlic i autocomplaent retrat que, amb tota seguretat, haguera perpetrat José Ombuena, director de Las Provincias i un dels candidats barallats per confeccionar la guia. El xoc entre aquelles dues cosmovisions, la de Fuster i la del conservadorisme local, agrarista i panxacontent, era inevitable. La irracionalitat no entén de grisos.

Platja de Borriana, l'Arenal-autor Joan Antoni Vicent

Platja de Borriana, l’Arenal. Foto: Joan Antoni Vicent

Aquella altra història de com Fuster veu el seu país també mereixia ser recuperada. I l’encarregat ha estat Joan Garí (Borriana, 1965) amb un ambiciós i vistós volum de gran format, Viatge pel meu país (3i4), finançant a través de micromecenatge, que refà els passos i les rutes que Fuster mamprengué per redactar la guia. Recolzant-s’hi en les fotografies de Joan Antoni Vicent, l’escriptor borrianenc contrasta la visió fusteriana i la seua pròpia –no sempre coincidents- i alça acta dels nombrosos canvis operats en paisatges i ciutats incorporant-hi dades que ajuden a visualitzar-los. L’autor, fins i tot, visita indrets que Fuster havia descartat per manca de ganes o interés.

Joan Garí vist per Joan Antoni Vicent

Joan Garí retratat per Joan Antoni Vicent

Garí també és un descregut. La seua, sortosament, és una mirada crítica, fins i tot amb el propi material que maneja. El llibre es pot llegir com el relat d’un viatge dintre d’un altre viatge (o de dos: Garí també superposa les impressions d’un itinerari previ als anys 80) i com una reivindicació respectuosa però sense beateries del mestre suecà (curiosa la recuperació d’un text pronuclear de Fuster en arribar al passatge de Cofrents), tot i afegint noves i interessants capes al material primigeni.

Llavors, ¿de quin tipus de llibre parlem? Amb bon criteri, l’autor descarta la via acadèmica o erudita. I el caràcter divulgatiu depén del grau d’informació del lector. Més aviat, Viatge pel meu país recompensa la lectura amb afany literari perquè el de Borriana és un excel·lent escriptor que es mou amb solvència i gust pel terreny que trepitja. El seu, de fet, és un volum que, sense dissoldre la gènesi –abunden les citacions i visites al text fusterià- adopta vida pròpia, amb més volada quan deixa de banda els registres més notarials per oferir delicioses digressions amb vocació lírica o irònica. Una prosa elegant i fluida, sense ensopegades ni omissions dignes de ser esmentades, que segueix els passos de Fuster amb la mateixa estima i desconcert, amb la voluntat de descriure el país sense edulcorants. Amb el mateix esperit engagé. Una visió –i aquesta és la conclusió més inquietant– encara incompatible amb el volkgeist dominant.