Joan Bodon. El llibre dels finals

16.06.2015

Sebastià Perelló ha llegit El llibre dels finals de l’escriptor occità Joan Bodon, que acaba de publicar Club Editor amb traducció i pròleg de Joan-Lluís Lluís. Bodon és testimoni de l’extinció d’un món condemnat a la desaparició.

L'escriptor occità Joan Bodon

L’escriptor occità Joan Bodon

El llibre dels grans jorns. En la traducció de Joan-Lluís Lluís, el títol diu coses que a l’original només fa evident la lectura del text. I sí que és un text que em pot tocar el viu. I molt. Sobretot perquè hi ha veus al ras que tresquen en aquests viaranys i que també parlen aquesta llengua de després que ens encalça. Què dius i per qui escrius quan ja no hi ha ningú que escolta? Em toca aquest text deambulatori. Sempre he pensat què hauria estat si l’Ulisses de Joyce s’hagués escrit en gaèlic. Què deu ser escriure i pasturar en una llengua que ja és deixalla i tal com diu la seva editora, Maria Bohigas, en una llengua assassinada? Em toca l’aire de miniatura que s’empesca, aquesta maqueta gulliveritzada que fa més perceptible la reducció al no-res de tot un món, la violència d’aquesta desfiguració, d’aquesta distorsió que converteix una cultura en relíquia lil·liputenca. Perquè la miniaturització, l’atomització del text que fa els tres alens actua com una obscenitat que fa mal, que deixa a la vista allò que no és mostrador: quan ja som aquesta cosa poca excèntrica que fa nosa. I en la nosa troba la seva desmesura i la seva extrema singularitat. Restituir el maximum amb els mitjans del minimum,i dir allò que hem deixat de banda.

El llibre dels finals, aquest tombeaux, ( i aquí, en francès, diu en excés) en temps d’estètiques crepusculars de la fi de la literatura s’acaba llegint més enllà i tot del text de Bodon. Desencantar és allò que ha fet sempre la literatura: criticar, replicar allò que es presenta com a irresistible, desventrar els arravataments. I aquesta cosa menuda fa el cigne, el signe ( cosa que ens demostra altra cosa de si mateix, com diu una definició que sempre m’ha inquietat). La meva fi és el meu començament, d’altra banda.

Un text de l’experiència (experiri, com si fos una travessia del perill) minoritària, que conta com la veu del qui mana s’entatxona en el colonitzat com un càncer. Aquesta veu que treu l’eloqüència de la subalternitat, que diu l’excepcionalitat terminal, l’estigma, quan ja s’han desinflat les crítiques als dispositius del poder que t’han convertit en aquesta cosa menuda, en aquest cavall verd que ocupa el seu lloc des de l’estrangeria. Des d’aquesta exigüitat que ja no veu senyals possibles de restitució, però que és precisament des d’aquest punt de mira que s’empesca les estratègies més resistents, allò que cercava Beckett i que per tal de trobar aquest lloc canviava de llengua. Bodon escriu quan ja s’han naturalitzat les formes del desmantellament de la pròpia llengua i de la cultura que fa sentit en aquestes veus. Quan fins i tot s’han desmantellat les resistències més aparents. La veu del trànsfuga terminal. I és en la ficció més evident que és més testimonial.

I és tot això i fins i tot l’aparent assumpció d’allò que passa, que aquí és radicalment subversiu. I radicalment crític; escriure mentre agonitzo. Quan el centre és un cràter d’extincions, que deu voler dir perifèria? Quan la veu és aquesta llengua ombra, llengua d’escorrialles, quan escriure, aquí i ara, és escriure ailleurs. I no és justament des de París que canta el cigne!

Com s’escriu la desfeta? Com sempre. Aquesta és la paradoxa. Per això el text agafa la forma d’un que passeja, un text caminat, un text girola, lateral, de vegades teatral, emfàtic, d’un que predica en el desert. Una literatura capolada, una estètica de l’afebliment i de la inanició, una veu letàrgica, enervada. Tal com pertoca a un que sent com la casa li cau damunt i al bell mig de la llar alena exili: una escriptura que fa servir aquells que ja no són d’enlloc. I ja es perden en la divagació, perquè ja no es tracta d’arribar enlloc. I aquí no hi ha simulacres. Perquè, ja ho sabem, que cap llengua és llengua materna. I menys en literatura. No t’has d’alliberar de cap passat quan te l’han esmotxat. La relació amb la tradició literària pròpia, aquí, és tractada d’una manera que et deixat sembrat: una lucidesa que només deu fer la desesperació. Bodon també escriu després. O d’après? Aquesta inquietant estranyesa del text. Perquè no escriu des de cap mena de sacralització, i desfà els fantasmes de l’origen, no hi ha ànsies de puresa, ni bubotes d’identitat. Només aquesta escriptura llatzerada, una veu sola que conta a partir d’una nafra, d’una esclerosi. I en aquest sentit és una contranovel·la, com dius una contradicció. És la seva porositat i la seva manera de resistir.
Una meravella.

 

Joan Bodon parla

Documentari realizat en 1974 pel Centre Pablo Neruda de Nimes.
Aquesta primièira partida siaguèt virada a la caminada del Viala del Pas de Jòus, qu’èra lo recapte estivenc de Joan Bodon e de sos mainatges. I mençona l’origina dels contes del Drac, e ne ditz un parelhat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris