Jo mai: La veritat és allà fora

Pugem les gèlides escales mecàniques (tot preguntant-nos “ Realment Barcelona necessita més teatres amb escales mecàniques?”) i entrem amb moltes ganes a la blanca i enorme sala del teatre del CCCB, a l’estrena del darrer muntatge de Prisamata, la companyia capitanejada per Ivan Morales.

Els actors ja són a escena, escalfant veu i cos. Sentim una selecció musical eclèctica i amb molt de gust, on destaquen Die Antwoord (“I fink u freeky”) i Jaume Sisa i el seu “Cabaret galàctic” (“No tingueu por dels morts, cal témer els vius”). L’espectacle comença amb un to i un ritme baix, molt pausat, i no podem evitar pensar “Ai, ai, ai…”, però al cap de gairebé dues hores abandonem la sala amb una energia molt diferent, fins i tot amb un cert estat d’eufòria. “Jo mai” és un muntatge jove, post-adolescent, per la mitjana d’edat dels seus intèrprets i, sobretot, per l’energia que traspua la proposta. Història d’amistat, de barri, de gent perduda que fuig muntanya amunt per no veure la boira de la gran ciutat, una ciutat que perd la seva identitat entre els cada cop més nombrosos restaurants de cuina vegetariana on hi van els pijos que s’han apropiat del barri, aquella gent que “beu llet que no és llet, menja carn que no és carn i amanides de fruita”. L’espectacle destaca per la gran veritat i l’energia física que transmeten els seus intèrprets (molt bon treball d’Anna Alarcón com a coach i de Joana Rañé com a responsable de moviment), i per la versatilitat d’aquests, que toquen els instruments en directe que conformen l’espai sonor (direcció musical d’Helio Reguera) i s’atreveixen amb la percussió corporal i el beatboxing, amb resultats molt satisfactoris. El text d’Ivan Morales conté algunes de les característiques que ja vam trobar a “Sé de un lugar”, el muntatge revelació de la temporada passada, on Anna Alarcón i Xavi Sáez van representar a la perfecció les misèries d’una parella de trentanyeros en estat d’insatisfacció permanent: les ganes de trobar un lloc al món, el fàstic vital davant l’estat general de les coses i, principalment, una reivindicació de les relacions interpersonals de qualitat. Dels pocs comentaris negatius que podem fer sobre “Jo mai” en destacaríem principalment dos: el text abusa en alguns moments del registre poètic que, tot i contrastar amb el naturalisme predominant i ser-ne la seva contrapartida, de vegades acaba resultant un pèl forçat; i sovintegen les baixades de ritme que, tot i formar part d’una composició que com la vida mateixa conté alts i baixos, moments de “subidón” i de “bajón”, acaben allargassant l’espectacle d’una manera una mica innecessària. Els comentaris positius que en podem dir, en canvi, són nombrosos i variats: la veritat que desprenen la majoria de diàlegs, l’energia física i verbal de cada un dels actors de la companyia, l’excel·lent integració de la música en l’acció, ja sigui com a comentari o contrapunt, la resolució de l’espai escènic (semi-circular, tot i la mala visibilitat que té el teatre del CCCB), i l’economia de mitjans que demostra que per fer teatre ben fet només cal una taula i quatre cadires. Menció a part mereix el treball d’Oriol Pla: la seva interpretació és una de les perles de l’espectacle, converteix cadascuna de les seves intervencions en un regal tant per als espectadors com per a la resta dels seus companys, i hem de dir que trigarem molt de temps en oblidar la seva interpretació, vocal i física, de la cançó protagonitzada per en Tim, en Tom i en Jim. La resta del repartiment també cal ser destacat per la seva feina, en la seva totalitat: Àlex Monner dóna mostres que en un futur ben pròxim pot convertir-se en un actor important (només hauria de treballar una mica la seva dicció, que en teatre i per alguns moments es fa difícil d’entendre); Marcel Borràs construeix un personatge que si bé durant gran part de l’espectacle dóna la sensació que no acaba d’enlairar-se ens regala una explosió final que fa tallar, literalment, la respiració; Laura Cabello (un descobriment per a qui signa aquestes línies) es mou còmodament en un registre naturalista gens forçat; i finalment, a Xavi Sáez li toca el paper més difícil, que resol amb molta saviesa i ofici, demostrant com podem començar a veure un espectacle odiant un personatge i acabar-lo sentint compassió per ell. I que em matin ara mateix si algú m’acusa de fer spoilers.

“Jo mai” és un espectacle amb moltes virtuts i alguns defectes, però que definitivament s’ha de veure, ni que sigui per tornar a verificar el talent d’Ivan Morales com a dramaturg i director d’actors. També és d’agrair, en els temps que corren, assistir a un muntatge on es nota visiblement (diríem que gairebé es pot palpar) la implicació personal i l’energia que hi han invertit cadascun dels seus integrants. Vagin si poden al CCCB (només fins el 28 de juliol), i sinó estiguin atents a la seva gira (a la tardor es podrà veure a Terrassa i Girona), o vagin al Lliure de Gràcia el gener de l’any vinent. Llavors ja m’ho explicaran.