Jo, Jane Eyre

28.02.2017

El Lliure de Gràcia porta a escena un dels clàssics de la literatura universal: Jane Eyre, de l’escriptora britànica Charlotte Brontë. Una adaptació, a mode d’autobiografia, d’aquesta heroïna ferma, valenta, insubornable i ètica, a qui dona vida Ariadna Gil. Anna Maria Ricart firma l’adaptació i Carme Portaceli dirigeix la peça, que se suma a les altres propostes que aquesta temporada homenatgen dones feministes abans que s’inventés el feminisme. Es pot veure fins al 26 de març. Amb totes les entrades exhaurides.

Ariadna Gil és Jane Eyre al muntatge de Carme Portaceli. © Ros Ribas

Feliç coincidència o fórmula premeditada? Aquests mesos sembla que les (auto)biografies d’heroïnes de la literatura universal han arribat als teatres de Barcelona. La Sala Muntaner va estrenar temporada al setembre amb Madame Bovary, de Gustave Flaubert; l’Atrium està programant l’anomenada Trilogia de la imperfecció (amb Nora, Júlia i Nina, tres espectacles ideats a partir de les veus de les protagonistes de Casa de Nines, d’Ibsen; La senyoreta Júlia, de Strindberg; i La Gavina, de Txèkhov), i ara li arriba el torn al Lliure de Gràcia amb la vida de Jane Eyre, el clàssic de Charlotte Brontë. Dones lluitadores, fortes, reivindicatives, amb caràcter, que no s’arruguen ni davant dels homes ni davant la societat que les vol encotillar, havent de pagar sovint un peatge per tanta gosadia i atreviment . Salvant les distàncies -o sense salvar-les- podríem afegir a aquesta singular llista d’emancipació femenina la senyora Florentina (amb les seves tres amigues i la divertidíssima Zerafina), de la nostrada Rodoreda, que el TNC també acaba d’estrenar a la Sala Gran.

“Aquell dia no vam poder sortir a passejar”. Així comença Jane Eyre, la novel·la escrita el 1847 per Brontë, de qui ara es celebra el 200 aniversari del seu naixement. Publicada amb el pseudònim masculí de Currer Bell (les inicials de l’autora), la novel·la va tenir un èxit immediat, si bé la dura crítica als patrons victorians de gènere i classe li van reportar el rebuig dels sectors més conservadors. Perquè posar al mateix nivell home i dona, que poguessin dialogar de tu a tu, en igualtat de condicions, no només en l’amor i en les relacions sentimentals, sinó en altres terrenys, és trencar massa motlles. Amb tot, Brontë es va convertir en un membre respectat de la vida literària londinenca, se la va batejar com una de les millors novel·listes romàntiques i la seva obra ja es considera un clàssic de la literatura anglesa.

Ras i curt, pels que no coneguin la novel·la, Jane Eyre narra la vida d’una dona amb opinió pròpia que s’enfronta a la injustícia i no es doblega mai. Òrfena de pare i mare, rau a viure a casa de la seva tieta política, que la menysté i la menysprea i, farta de la seva indisciplina, l’acaba enviant a una institució benèfica, on la petita Jane segueix plantant cara a les adversitats i rebel·lant-se contra el que considera humiliant. Esdevé professora de l’escola, i acaba trobant feina com a institutriu en una casa benestant. No explicarem més, però sí que direm que Jane opina sobre la diferència arbitrària entre classes, reivindica el paper de la dona al món i es manté ferma en la lluita per a la seva llibertat, el tresor més preuat que té.

Gabriela Flores i Ariadna Gil en una escena de ‘Jane Eyre’, al Lliure de Gràcia. © Ros Ribas

A Anna Maria Ricart li ha recaigut la titànica tasca de fer-ne l’adaptació teatral. Especialitzada a fer versions contemporànies de textos clàssics, tal i com ja va demostrar sobradament, per exemple, a la Fuenteovejuna que vam poder veure a La Seca, i pel qual va guanyar un Max, ha assumit el repte de portar-nos Jane Eyre al Lliure, tot condensant en dues hores els episodis claus de la novel·la perquè l’acció llisqui sense contratemps. Només s’ha pres la llibertat de donar veu a un personatge que al clàssic només s’esmenta, però no hi apareix: Bertha Mason, la dona de Mr. Rochester (la boja de les golfes!). Fins en dues ocasions la fa parlar, explicant, per tant, la seva pròpia versió de la història. Potser aquesta incursió, i alguna referència innecessària a altres personatges del llibre (múltiples, sense dubte) poden conduir a què en algun moment l’espectador perdi el fil si no es té molt present l’obra original. Amb tot, l’essència no només no s’altera, sinó que subratlla el pes d’aquesta ànima, nota dissonant de la societat, sincera i directa: “una dona va més enllà de fer pastissos, brodar mocadors i tocar el piano”, declama Jane en un moment determinat.

Jane Eyre, com és natural, pivota en dos pilars: la mateixa Jane, protagonista absoluta, i Edward Rochester, el seu gran amor. Carme Portaceli ha escollit per a aquests rols Ariadna Gil (fet que li suposa un feliç retorn al teatre), l’aparença fràgil de la qual encaixa molt bé per interpretar l’heroïna; i Abel Folk, com a amo de Thornfield, que compleix acuradament la seva funció. Els altres intèrprets (cinc en total: Jordi Collet, Joan Negrié, Gabriela Flores, Magda Puig i Pepa López) es reparteixen la resta de papers de l’auca, varis cadascun, d’on sobresurt la sempre estupenda López. Els papers masculins resulten antipàtics –quan no obertament odiosos-, inclòs Mr. Rochester, que és un bonàs. La misàndria que traspua l’obra és injusta que se li apliqui a ell. Caldria saber el perquè d’aquesta equivocada decisió.

En aquesta adaptació tots vesteixen rigorosament de negre, de cap a peus, i només es reserva la indumentària de color per a ocasions especials. Aquesta negror, metàfora també de l’època en què es desenvolupa l’acció, i del fred que traspua l’obra des de l’inici fins al final, contrasta amb un espai escènic minimalista (a càrrec d’Anna Alcubierre), d’un blanc gris trencat, amb un parell de miralls, a banda i banda, que amplifiquen la perspectiva. Aquesta calculada pantalla s’aprofita per a projectar-hi un videomapping (com ja fa, per exemple, La Cubana a Gente Bien, al Coliseum), amb resultats infinits, i que trasllada l’espectador on calgui només a un clic d’ordinador. Noves tecnologies al servei de textos clàssics! Igualment, la música en directe també serveix l’obra, a càrrec de la pianista Clara Peya (el piano també és blanc) i de la violoncel·lista Alba Haro, que ja reben el públic quan entra a la sala. Música original per a aquest clàssic, que caldria revisar puntualment, ja en alguna ocasió xafa el discurs dels actors.

L’escenografia d’Anna Alcubierre es multiplica en múltiples espais gràcies al videomapping. © Ros Ribas

Emma, Nora, Júlia, Nina, Jane… ara només cal que algú s’animi a què Marguerite (Gautier), la jove cortesana de París, ens expliqui la seva vida. Un monòleg –o no- d’una prostituta del segle XIX que també va fer trontollar estructures segur que té coses interessants a aportar. Amb permís d’Alexandre Dumas, òbviament.