Jo, Emma Bovary

26.09.2016

La Sala Muntaner estrena temporada amb un esplèndid monòleg sobre el cèlebre personatge que va portar Gustave Flaubert als tribunals: Madame Bovary. Ángel Alonso adapta -i dirigeix- la novel·la, i fa que sigui la mateixa Emma qui ens expliqui la seva vida en primera persona. Aquest viatge cap a l’interior de l’ésser humà que va atrevir-se a desafiar la burgesia francesa del segle XIX recau en Belén Fabra.

Belén Fabra és 'Madame Bovary' a la Sala Muntaner

Belén Fabra és ‘Madame Bovary’ a la Sala Muntaner

Francament interessant la proposta d’Ángel Alonso que ens permet escoltar, per primera vegada, la versió de la pròpia Emma, que ha passat a la història de la literatura universal –i no sense raó-, com una dona ambiciosa, depravada, consentida i capriciosa, i una llarga llista d’adjectius gens afalagadors. Una dona que, tot i tenir una situació acomodada, dilapida el patrimoni familiar i arrossega en la seva aventura desbocada marit, filla i a qui faci falta per aconseguir la felicitat de la qual es creu mereixedora. Una dona que, emportada pel seu egoisme, malbarata i destrossa la vida dels que l’envolta.

Tot i que aquesta actitud interessada pugui generar urticària, Emma també és una víctima: una dona de províncies que no accepta les regles establertes, les cotilles –literals i figurades- que li han posat, i no es resigna al seu destí. Emma no vol ser “Roualt” (el cognom del pare) ni Madame Bovary (el cognom del marit). Ella vol ser, senzillament, ella, Emma, mestressa de la seva pròpia vida, tot i que això suposi enfrontar-se a les convencions morals del seu temps, al món mesquí i tediós de la petita i mitjana burgesia francesa a la qual pertany. Emma és, en definitiva, la insubmissió d’una dona que reclama el dret a la vida, la llibertat de viure-la, fet que, sense dubte, qüestiona i posa en evidència la mateixa societat.

Belén Fabra, actriu tortosina que sempre cal reivindicar, és l’encarregada d’encarnar aquesta fascinant i polièdrica heroïna. En un monòleg tot just d’una hora és capaç d’oferir-nos una muntanya russa de sentiments i explicar-nos, en primera persona, com és la vida d’una petita ciutat francesa del mil vuit-cents, provinciana i rural, i de Rouen, on el propi Flaubert va néixer i morir, i transmetre’ns l’ofec que representa. Per primer cop deixem de banda l’autor i, gràcies a Alonso, podem escoltar el testimoni de la seva protagonista.

Precisament, explica Alonso, l’estil lliure indirecte amb què està escrita la novel·la li ha permès endinsar-se en la intimitat de Madame Bovary i recrear –i traslladar en un escenari- el desafiament d’aquesta jove a les normes i costums de la seva època. Més d’un lustre ha trigat a aconseguir-ho, confessa, però l’espera ha pagat la pena, i el resultat és mereixedor dels sincers aplaudiments que l’obra va recollir el dia de l’estrena a la Sala Muntaner.

Emma Bovary s’allunya del romanticisme i viu aliena a la consciència moral, sense remordiments. Viu amb sinceritat, sense cinisme. Evidentment, tanta gosadia, llibertinatge i immoralitat van acabar als tribunals, i tal i com s’ha dit més d’una vegada, va suposar fer seure al banc dels acusats el propi personatge, no a l’autor. Ja ho va reconèixer Flaubert: “Madame Bovary c’est moi”.

És de justícia subratllar l’escenografia (mèrit de Carles Pujol), detallista i simple alhora (de roig passió i de roig sang, els dos pols per on discorre l’obra), que permet en pocs metres quadrats que Emma repassi tota la seva vida, i destacar l’esplèndid vestit (Ramon Ivars), que hipnotitza com un dervix. Chapeau!