Jaume Huch. L’esforç mai no és inútil

18.10.2016

Els poemes de Rere els vidres (Edicions de L’Albí), de l’escriptor i editor Jaume Huch, reflecteixen la tristesa i la impotència que acaparen, en un moment determinat, la vida del poeta, immers en el pou d’una fortuna adversa.

Jaume Huch. © Salvador Redó

Jaume Huch. © Salvador Redó

En un dels seus assaigs Montaigne cita Horaci: “Seny i prudència foragiten neguits, i no un mirador que domina la mar estesa”. Què hi ha de més assenyat i de més prudent que recloure’s temporalment i observar-se un mateix quan el trànsit per aquesta vida se’ns fa feixuc?

Rere els vidres és la història de les conseqüències d’un daltabaix inesperat que capgira el món interior del poeta. Una mala jugada de l’atzar que fa aflorar tot un seguit d’interrogants que transcendeixen l’anècdota: “¿qui posaria / fanalets de colors / a la teva ànima / devastada?”, “¿Quantes vides / hauràs de viure encara sense saber per què?”, ¿Hi ha realment algú?”. La pròpia experiència converteix en quotidians els sentiments més universals, i viceversa.

El llibre està dividit en quatre parts —a banda d’un poema inicial a manera de pròleg i d’un altre a manera d’epíleg—: «L’Univers serè», «Teló endins», «Desig de flama» i «Dins la llum de les coses». Fins i tot tenint en compte els haikus, aplegats a «Desig de flama», els poemes que conformen Rere els vidres mantenen una coherència formal —no cal dir temàtica— dins l’heterogeneïtat de mètriques (amb salts de falla inclosos) que contribueix a la percepció del llibre com un tot i, per tant, faciliten la creació d’una atmosfera íntima on poden, fàcilment, coincidir poeta i lector, malgrat el vidre que, aparentment, els separa. Quatre moments, quatre etapes, expressats en el mateix temps en què són viscuts, que parteixen del “foll combat que ens percaça” i que culminen amb la llum d’una nova esperança capaç d’equiparar el mal sofert en “espantalls de records”. L’exercici de síntesi que suposa l’escriptura d’haikus, condensar una emoció, un pensament, dins els paràmetres de la més breu de les composicions poètiques, carrega d’intensitat els versos talment petites píndoles de reflexió que van molt més enllà dels mots estampats al paper.

El sentiment de pèrdua, el d’impotència, la por, la incertesa. Tots ells són protagonistes d’uns versos sobris i directes, nascuts de la necessitat de ser fidel a un mateix a través de la paraula tot provant de trobar un sentit al propi fet d’escriure: “Escrius / potser / per compartir / la teva fragiliat, / els dubtes que t’encalcen / pel foll pendís / dels dies / per dir-te el sentit del plany / mentre t’aferres a l’arbre de la vida / que et queda, / per fer créixer les seves arrels, / cada vegada més fondes. / L’esforç / potser / no és tan inútil.”

Camins laberíntics, pous secs, mars indòmites; però, també, enigmes de nous mapes i tardors benignes. El compàs foll dels somnis i els miratges que es fonen; el silenci que teixeix les hores i la fidelitat a un mateix. Resguardar-se rere els vidres suposa enfrontar-se a les dues cares d’una mateixa moneda: d’una banda, trobar-hi refugi, de l’altra, sotmetre’s a una sincera introspecció “per no sortir al carrer / nu altre cop”. La sinceritat pot trobar en la poesia un immillorable aliat. La poesia troba en la sinceritat la seva raó de ser.