Ja heu llegit el ‘Cançoner’?

12.04.2017

D’ençà que el novembre passat Proa va publicar el Cançoner de Petrarca en versió íntegra per primer cop en català, de Miquel Desclot, han estat moltes les veus autoritzades, fonamentalment escriptors i entesos (gent del ram de la cultura…) que a través dels mitjans, que val a dir que se n’han fet prou ressò, n’han lloat tant el fet (que eixuga, segons s’ha remarcat, un deute inexplicable i una injustificada mancança en el nostre corpus literari) com la feina ingent i el brillant resultat que n’ha aconseguit el poeta català, mereixedor del flamant Premi Ciutat de Barcelona de traducció d’enguany. Potser podríem dir, doncs, que, com en la publicació italiana del 1501, el Canzoniere ha fet forrolla també aquí i ara, uns cinc-cents anys i escaig després.

Francesco Petrarca

Però i els que no som del “ram”? Ha transcendit entre nosaltres? No en tenim notícia, si més no, escrita. És per això que voldria parlar-ne des de la no autoritat, des de la perspectiva de lectora corrent, de lectora lletraferida, si es vol. Per tant, no insistiré en la feinada, la perícia i la constància del traductor, que sens dubte demana la fita; ni faré velades denúncies sobre la renúncia política (sí, política) que ha comportat el fet de no tenir aquesta obra cabdal fins ara en la nostra llengua; ni parlaré de la generosa ambició del poeta, per a qui l’empresa deu haver suposat, ben segur, un gaudi i repte personals, alhora que la consciència de servir el país i la seva gent amb el propi talent, que és d’aquell que no abunda, i que amb intel·ligència i humilitat, si pot ser, cal saber reconeixe’s per posar-lo al servei dels nostres amb satisfacció. No en parlaré, dic, però és evident que tot això és inherent al mateix resultat i a l’efecte que ens pot causar com a lectors receptors. I és d’això, justament, que vull enraonar: de la pròpia experiència lectora, que serà del tot opinable, però crec que compartible per més dels pocs i feliços destinataris d’aquest llibre que a priori podem imaginar.

Potser per als qui no s’hi han aproximat encara, valdria la pena fer un petit i casolà resum sobre Petrarca, el seu temps i els seus neguits humans, que queden reflectits en les 366 poesies del Cançoner, entre sonets, cançons, sextines, balades i madrigals, la gran majoria impregnats pel seu amor no correspost per Laura, la musa (real o imaginària) del poeta al llarg de la seva longeva existència (vint-i-un en vida i deu un cop morta!), i que ell assimila al mite d’Apol·lo i Dafne, en què ella esdevé la dona llorer. Laurus, llorer, Laura: tot lliga… Però Petrarca no només ens parla d’amor (d’Amor, hauria d’escriure), sinó també d’amistat, de l’entorn natural i social de l’època, de patriotisme i per tant de política, de les limitacions de la mateixa poesia i de les contradiccions pròpies, quan es debat, per exemple, entre glòria terrenal i transcendència espiritual o entre amor passional i amor dilecte. En definitiva, el Cançoner parla de la vida, de la vida d’un home, en aquest cas un home singular, culte, sensible i intel·ligent, però un home al capdavall. Tanmateix, si alguna cosa d’aquestes, o tot, us ve de nou, no patiu perquè Miquel Desclot us posa en antecedents en un pròleg magnífic on ofereix al lector tot allò que pot necessitar, i que s’erigeix en seductora invitació a entrar-hi amb expectació i confiança.

Malgrat la confiança que el pròleg genera, he de confessar que m’hi vaig aproximar amb prudència, amb aquella prudència que ve de la intuïció que estem a punt d’accedir a un món d’alta poesia. De primer, sembla fàcil prendre una decisió inicial, considerant el nombre de poesies que conté el Cançoner: 366, una per dia al llarg d’un any amb la torna d’una si no es tracta d’any de traspàs. Una cada dia, doncs, per respecte i cautela, perquè altrament potser no ho podré abastar, em vaig dir… Però resulta que la narració ens pot. Ah!, no n’havia parlat, d’això, encara… Desclot ens explica al pròleg que tot el Cançoner està volgudament construït per seguir el fil d’un relat. El cert és que al principi era una mica incrèdula sobre aquesta qüestió, però a mesura que t’hi endinses ja trobes aquest relat, que sempre ens és més aprehensible, i hi descobrim el passar del temps, de la vida d’altres, en aquest cas de Petrarca i les seves dèries, no tan allunyades de les nostres com podria semblar atesa la seva exquisidesa en la forma. La nostra natural tafaneria ens empeny, doncs, a perseguir aquest relat. Tant és així que del prudent propòsit inicial d’una poesia al dia, per no prendre mal, vaig passar a llegir totes les que podia al dia. El Cançoner enganxa! Qui ho havia de dir?

Paral·lelament i en primer terme, el lirisme sostingut de Petrarca, entenc que tothora interpretat amb respecte per Desclot, ens mena pel seu recorregut amorós amb emoció i fins empatia. Perquè enmig de les lloances hiperbòliques de la bellesa i perfecció de l’estimada, no se’ns fa gens estrany el garbuix d’emocions que aquest amor no correspost li comporta. Així ens mostra ara admiració, desig, incondicionalitat, i resignació, adés enuig, desassossec, rebuig i desesperança. Sovint ens dóna versos que contenen la idea del que hem sentit o sentirem algun cop i ens agradaria retenir-los per explicar els nostres propis sentiments. Però, possiblement, l’emoció rau més en el com que en el què. I és que el festival de llengua, en la versió de Miquel Desclot, resulta revelador com en les millors lectures de la nostra vida. Una llengua que s’esbrava rica i plena, que sorprèn i estimula. Una llengua al servei de la poesia original de Petrarca trasmudada en una poesia nova, que s’endevina de tan alta volada com la de partida i que ara podem entendre perquè portada al català sabem fer-la nostra, sense notar-hi afectacions. I és música i joc i màgia. I és imatge suggeridora i intel·lecte… Quin goig!

Requereix, això sí, una lectura pacient, sense exigències de temps ni traüts. I una lectura exigent i humil alhora, perquè no cal comprendre-ho tot d’entrada. Som fal·libles, sempre podem aprendre’n més i en la mateixa curiositat hi ha també un bon gaudi. En aquest sentit, heu de saber que Desclot, bo i considerant el lector com a agent intel·ligent i sensible, ens acompanya des de les notes del darrere, donant-nos un cop de mà quan cal i oferint-nos la clau necessària que deslloriga possibles esculls pel que fa a metàfores, sintaxi, context, o a la mateixa narració. Com més introduïda en la lectura i la comprensió del Cançoner, l’encís ha anat inesperadament in crescendo. Hi ha tantes fonts de plaer en ell, que un cop feta una primera lectura, ve de gust tornar-hi i libar-lo mot a mot, vers a vers.

Doncs sí, he arribat al final, i força abans del que havia previst. No voldria pas fer d’espòiler, ara, si afegeixo que he deixat en Francesco (Petrarca) xaiet i contrit (ai las!) implorant la Marededéu pels seus desvaris de joventut! (ja us ho deia, un home al capdavall…). Aneu a saber si se’l devia escoltar. Sap greu que s’acabi així, però, creieu-me, encara sap més greu que s’acabi. La veritat és que m’agradaria poder persuadir altres lectors, convence’ls que la invitació val també per a ells, que ho passaran bé i que si alguna hora es troben poc o molt envescats entre el món petrarquià i el mar de la llengua, recordin que tindran el nostre poeta allargant-los una corda. Per tant, goseu! Goseu a casa, a les aules, a les biblioteques, al carrer… Aquest Cançoner, lliure d’efectes perjudicials, ens en reserva un potencial infinit de beneficiosos. I ja només em resta dir, manllevant el primer vers d’un dels sonets: “Beneït sigui el dia, el mes i l’any” en què Miquel Desclot ens ha fet aquest immens regal.