Ivan el terrible: una cantata cinematogràfica al Palau de la Música

El 1938, Sergei M. Eisenstein estrenava, per ordre de Stalin, Alexander Nevsky. La pel.lícula, que explicava la resistència heroica de Rússia davant de l’exèrcit teutó (o sigui, alemany) encapçalada per Alexander Nevsky al segle XIII, era una metàfora del que aquell 1938 podia significar Alemanya enfront de la URSS. Calia preparar el poble soviètic davant del que s’esdevindria: que l’exèrcit nazi envaís territori rus, com així va ser.

El repte d’Eisenstein, al marge del discurs marcadament ideològic, apuntava cap a una concepció total del cinema, amb tots els elements que ja aleshores l’integraven com a llenguatge. I això volia dir comptar amb una partitura capaç de transmetre el fons i la forma del que es projectava en pantalla. Sergei Prokofiev, que aleshores era un pianista i compositor de fama internacional, seria l’escollit per consolidar el que amb el temps ha esdevingut una “cantata cinematogràfica”.

Tres quarts del mateix passa amb les dues parts d’Ivan el terrible, que Eisenstein va filmar entre 1943 i 1945, tot i que la segona part (que incorporava escenes en color) va quedar inacabada. Prokofiev, que havia après la tècnica de composició per al cinema als estudis de Disney quan a mitjans dels anys trenta s’hi realitzaven les Silly Symphonies, va establir un cop més un pla de treball amb Eisenstein gràcies al qual el respecte mutu entre imatge i música configuren un dels binomis més sensacionals del setè art.

Alguns estudiosos de la música per a cinema sostenen que les partitures escrites per a la pantalla són inservibles fora del context de la projecció, per l’excés de dependència entre el que es veu i el que s’escolta. L’afirmació és, en bona mesura, correcta. Però hi ha algunes excepcions, entre d’altres les partitures de Prokofiev per a la gran pantalla.

Dins del cicle Palau 100, el Palau de la Música Catalana collia la setmana passada una impactant versió de la música que Prokofiev va arranjar de les dues parts d’Ivan el terrible. Es tracta de la partitura cinematogràfica, amb els afegits d’un narrador (impecable Sergi López) que endreça i enllaça el sentit de les diferents escenes amb el fil conductor de les gestes d’un tsar tan autoritari com modern en la seva concepció patriòtica.

Els efectius exigits demanen un espai ampli, i el Palau, tot i la seva sensacional acústica, va quedar petit per a tant embalum orquestral. La Simfònica de Galícia continua sent una de les millors formacions orquestrals de l’estat espanyol, i ho va demostrar un cop més amb la bona salut de les seves seccions, especialment el vent i la corda greu. El gest expressiu de Víctor Pablo Pérez va contribuir a l’èxit de la vetllada, imbuïda d’un so generós i compacte, tot i les estretors d’una sala d’entrada poc apta per a una peça com aquesta.

Les masses corals, que intervenen contínuament en el desenvolupament de la peça, han de tenir igualment una presència notable en el marasme sonor d’Ivan el terrible. No cal dir que el bon moment de l’Orfeó Català i del Cor de Cambra del Palau de la Música s’adequa a una interpretació notable de la partitura de Prokofiev. Però la invasió escènica del tutti orquestral va obligar els cantaires a ocupar el seu lloc a les galeries d’orgue i als laterals del segon pis. I això va repercutir negativament en les seves intervencions, contínuament traïdes per entrades en fals, tot i que a mig desenvolupament dels episodis es van corregir les imprecisions. La secció masculina en particular va lluir un estat vocal envejable.

A banda de l’excel.lència de Sergi López com a narrador, es va comptar amb una solista de luxe, la contralt polonesa Ewa Podles. Algun dia algú hauria d’escriure per què hi ha tanta escassedat de contralts, suplides gairebé sempre per mezzosopranos que inflen l’emissió per parrupejar com ho fan les seves col.legues de tessitura més greu. Per sort, però, la Podles és una contralt d’embolica que fa fort i que no enganya ningú. El baix colombià Valeriano Lanchas va complementar la vetllada amb les seves breus però entusiastes intervencions.