IT Dansa trepitja amb força el Liceu

2.02.2017

La companyia de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona dirigida per Catherine Allard va actuar aquest passat cap de setmana al Gran Teatre del Liceu. Una bona notícia, sense dubte, especialment per la qualitat del programa compost per tres peces molt variades però que, alhora, oferien al públic tres visions diferents de la dansa actual.

Un moment de l’actuació d’IT Dansa al Liceu. © Antoni Bofill

Catherine Allard va ballar al Netherlands Dans Theater sota la direcció del coreògraf Jirí Kylián i posteriorment a la Compañía Nacional de Danza amb Nacho Duato com a director artístic. Des de 1998 dirigeix l’IT Dansa, una proposta de l’Institut del Teatre per promocionar els ballarins que encara estudien però estan a punt de graduar-se. És una formació jove preprofessional on ballarins destacats experimenten durant dos anys el que és formar part d’una companyia professional.

El programa dels dos últims anys de l’IT Dansa està format per: Un ballo de Jirí Kylián, Wad-Ras de Montse Sánchez i Ramón Baeza i Minus 16 d’Ohad Naharin. Un repertori d’altura, especialment per les peces dels coreògrafs internacionals (Kylián y Naharin), que en l’actualitat són considerats dels millors coreògrafs del món.

Un ballo neix dins el pretext del NDT II, una subcompanyia dins del NDT per a ballarins joves (posteriorment Kylián va crear NDT III per a ballarins de més de 40 anys). Va ser la primera coreografia del creador per la seva nova agrupació. Un ballo no és res més que allò, un ball, sense pretensions ni un significat més profund que el del moviment acompanyant les belles composicions de Ravel. És una peça curta i senzilla, potser no de les més conegudes del coreògraf, però que, per una altra banda, té totes les característiques més essencials de les seves creacions: el pas de deux entre home-dona, el moviment efectista i entrellaçat amb talls sobtats i el minimalisme escènic. De les tres peces la de Kylián és on la tècnica codificada està més pressent, expressant un llenguatge neoclàssic però molt personal, no crec que Kylián comparteixi la rigidesa neoclàssica de Béjart o Petit, és molt més natural i amb aspectes molt propers a la dansa contemporània. Ballar sempre és un plaer, i quan les coreografies es ballen amb qualitat aquest encara augmenta.

IT Dansa en plena acció al Liceu. © Antoni Bofill

Wad-Ras tracta, com el seu mateix nom indica, de la presó de dones de Barcelona, tot i que en aquest cas ens trobem amb ballarins i ballarines, on els creadors van voler parlar de la frustració, de la manca de llibertat o de la por: de la injusta repressió l’ésser humà. Un vidre es trenca, sensacions de ràbia, d’impotència i també companyerisme. Amb sons flamencs que els mateixos intèrprets produeixen ens trobem amb una potent coreografia ballada amb força i caràcter, on la duresa es fa protagonista.

Per últim, Minus 16 de Naharin és, sense dubte, la peça protagonista. D’una durada més gran, aquesta creació és un viatge de les sensacions, simpàtic a vegades, d’altres dur o delicat, on es presencien diferents escenes acompanyades per diversos estils musicals: del mambo, en el magistral solo inicial, interpretat amb audàcia per una ballarina, a Vivaldi passant per la música tradicional israeliana i la música electrònica, uns conglomerats adorats pels coreògrafs jueus. L’Echad mi yodea és una dansa que balla una cançó acumulativa per nens amb transfons religiós, tot i que en una versió modernitzada amb molt ritme. Igual que la lletra de la cançó, els ballarins van afegint progressivament sèries coreogràfiques sense moure’s de les cadires disposades en forma de mitja lluna, tot repetint al final de cada sèrie “shebashamaim uva’aretz” (“que està a la terra i al cel”). En un últim moment, els ballarins s’endinsen a platea per recollir a un espectador i ballar el mambo sobre l’escenari. La cosa més senzilla és el moment més empàtic de la peça. Sempre que he vist Minus 16 em sorprèn com la gent s’implica i lo bé que ballen! Gairebé tots, es clar.

A Barcelona, com ja sabem tots, no tenim cap gran companyia professional subvencionada pel govern (tema a part que exigiria, almenys, tres articles) i capaç de ballar el millor repertori tant clàssic com contemporani, però tenim l’IT Dansa, una companyia gràcies a la qual podem veure creacions de Kylián o Naharin, noms que el Mercat de les Flors no podria programar (i no solament per no tenir suficients recursos). Són joves i no han estat en cap companyia professional, però la qualitat del seu treball reivindica considerar-los com a tal. Per això, m’hauria agradat veure el programa a la nit, i no al matí d’un cap de setmana, sobretot tenint en compte que únicament hi ha tres espectacles de dansa programats per temporada (i això sumaria tres articles més al tema suggerit anteriorment).

Dos ballarins en un moment de l’actuació d’IT Dansa al Liceu. © Antoni Bofill

 

Clàudia Brufau va assistir a un assaig de la companyia IT Dansa i va poder conversar amb Catherine Allard i Nora Sitges Sardà. Podeu llegir el seu article en aquest enllaç.