Una sortida de mare

9.05.2012

ISABEL OLESTI

Foto: Daniel Casanovas

Edicions Proa publica La pell de l’aigua, la novel·la amb què la reusenca Isabel Olesti es va proclamar guanyadora del premi Mallorca 2011. Un (fals) thriller psicològic carregat de sensualitat.

No fa tant que m’he adonat (digueu-me lenta) que sovint els sentiments es viuen amb més intensitat en l’art que en la vida. Hi he caigut gràcies a La pell de l’aigua, que he tingut el privilegi d’editar.

Olesti arrenca una dona de la seva Tortosa natal i la transporta a la Barcelona de l’any 82, on viu del tot infeliç, amb un marit que no estima i tres filles que no ha desitjat. Un dia, sota un gran aiguat, enmig de la Diagonal, la dona perd la família entre la multitud que espera el papa Joan Pau II. Xopa, sola i desvalguda, com si l’aigua li erosionés la voluntat i la raó, agafa un taxi fins a la Rambla. No fuig, simplement segueix un dictat interior, que la impulsarà a posar en pràctica les seves fantasies sexuals. D’on li vénen els somnis angoixants, les imatges desbocades d’homes desconeguts, els pensaments intrusius barrejats amb els records mig esborrats d’un pare castrador i una mare massa desinhibida? Per saber-ho canvia la ciutat mediocre per una altra de sòrdida però més viva, on coneix algunes rara avis dels baixos fons, com la Pura, un transvestit capaç de sentir la tendresa i l’esperit maternal que a ella li falten. No deixa de ploure, mentre la dona està a punt de tocar fons i al seu voltant es prepara el terreny per al seu sacrifici. Una dona sense esma, que no reconeix el cos com a propi, que executa desitjos que no són ben bé els seus, ¿no és una víctima perfecta? Però llavors, com un riu en crescuda, com un sexe que s’eixampla, arriba la revelació, que li permetrà tancar el cercle i recuperar el riu, els escenaris de la infància com a territori de llibertat.

La pell de l’aigua és la història d’una curació exemplar, un perfecte dispositiu psicoanalític. Tenim la pacient, els símptomes (nàusees, vòmits, el fàstic patològic), un trauma infantil en l’origen de tot; el procés de la cura, que té lloc mitjançant l’acting out del descens als inferns i la irrupció dels somnis, i l’insight, el coneixement de la veritat que permet la mort simbòlica del pare i el posterior alliberament. I una veu narradora neutral, sàvia i compassiva, a qui podríem assignar el paper de l’analista, que actua amb les úniques armes de la literatura, calibradíssimes: control del ritme, l’estil (funcional, imatjat, concís), les claus simbòliques (l’aigua, el mapa de Barcelona, la figura del papa…).

I una autora tan de veritat entregada a la recerca de la protagonista que ni s’havia adonat que els extrems Pura i puta només difereixen en un fonema (assumpte clau!). Ni que a molts verbs els falta el pronom reflexiu, en coherència amb l’alienació del cos que viu la protagonista (cosa que hem corregit només lleument). De troballes de l’inconscient n’hi ha unes quantes (per què fa tants viatges amb taxi amb un taxidermista?), totes en favor de la novel·la, una de les grans virtuts de la qual és la dosificació de la informació: quan la dona sap, el lector s’adona que ell també ho sabia tot des del principi. Per això La pell de l’aigua no es llegeix, sinó que es palpa, es viu. Intensament.

Una pel·li amb molt de morbo

Entre la sexualitat reprimida d’El col·leccionista (William Wyler, 1965) i l’addicció al sexe reflectida a Shame (2012) hi ha un abisme, un canvi de paradigma en els costums sexuals, de l’absència de llibertat a l’altre extrem, al sexe com una forma més de consum. En conseqüència, en els quasi cinquanta anys que separen totes dues pel·lícules les patologies sexuals també han sofert una evolució. La pell de l’aigua se situa en el trànsit entre tots dos mons, en una Barcelona on coexisteixen les masses que aclamen el papa de Roma, els primers transvestits de la Rambla i les feministes que es manifesten enarborant el cartell «Nosaltres també som putes» (essent aquest «nosaltres» les mestresses de casa que compren la protecció d’un marit a canvi del seu cos).

Què ha portat Isabel Olesti a triar per a la seva història, tan cinematogràfica, el pol de la repressió? Deixant de banda motius personals com l’educació rebuda per les dones de la seva generació, el rendiment literari, el potencial per generar imatges morboses. Se suma, així, a un corrent cabalós, que va des del petó del gripau de La regenta fins a la religiositat mal entesa de Viridiana, i el seu revers, el desig subversiu de Catherine Deneuve a Belle de jour.

Només uns fotogrames: una màquina d’escriure que escriu sola, una nena espiant la mare insomne pintant-se les ungles dels peus, la pasta de les croquetes escampada pel cos i per la cuina, un dibuix infantil marcit dins la tomba dels avis, la bragueta d’un vell en un taxi passejant una dona sense rumb.

Etiquetes: