Intouchables. Sense compassió, amb fervor

20.04.2012

intocable

Intouchables (Eric ToledanoOlivier Nakache, 2011) compta amb una barreja d’elements que crea, d’entrada, el màxim recel abans de veure-la: el fervor d’un públic amant de les històries amb missatge, l’èxit espaterrant que arrossega des de l’estrena a França, les expectatives creades i, sobretot, un tema que té tots els números per caure en un munt de tòpics desfasats i terriblement ensucrats. Amb aquestes credencials, el més fàcil és pensar que fer un producte digne serà una missió massa exigent. Però aquí la tenim, supervivent i imparable en la cartellera, vestida perillosament de petit èxit carregat de valors, amb un marc que evidencia desigualtats de classe, amb una història que pretén congregar a les sales de cinema les ments més sensibles i compromeses. El resultat és esclatant: tothom la vol veure i tothom l’acaba veient. Ara bé, la diferència amb tota la tirallonga de subproductes d’aquest cert tipus de cinema amb missatge ve donada per la manera amb la qual ens fa partícips del conflicte. Intouchables explica la relació entre un immigrant negre dels suburbis de Paris de passat turbulent i un riquíssim home blanc tetraplègic, però ho explica a través d’una comèdia fresca que no té complexos ni tabús, que desmitifica temes i els tracta, per molt espinosos que siguin, amb una sorprenent naturalitat. Podríem dir que, per fi, el públic de les multisales té un producte pensat per a ells (és a dir, per a tots) sense necessitat de baixar al fang de la cursileria ni al lloc comú de la bajanada que tant s’estila quan es toca el tema que es toca. Per sort, cal aplaudir amb satisfacció una gamma d’humor que, en realitat, fa més humà el dolor i la desgràcia, i que sap arribar al moll de l’ós de l’essència de les relacions entre persones. Per sort –i seguim–, això es fa sense cap bri de compassió. Per sort –i era difícil–, cal aplaudir que Intouchables sigui una bona comèdia negra i, també, una agraïda pel·lícula amb lleugers tocs de cinema social. Els mèrits segurament són molts, i repartits, però cal destacar un guió que sap jugar bé les seves cartes i una grandíssima parella d’actors protagonistes (Omar Sy i François Cluzet) de química innegable, entre altres coses que saben esborrar qualsevol indici de recel. Bona cosa, sens dubte: el desastre podria haver estat de magnitud atòmica.

Visiteu el blog d’Esteve Plantada, Fragments d’Anatomia, aquí. Twitter: @eplantada

Etiquetes: