Ingmar Bergman a la Muntaner

15.07.2013

A cavall de la tardor i l’hivern passat, la Sala Beckett, com a complement d’una taula rodona sobre la traducció, va fer una lectura dramatitzada de l’obra ‘La més forta’, d’August Strindberg, de qui es commemorava el centenari de la seva mort, partint de la versió de Josep Palau i Fabre, amb les actrius Màrcia Cisteró i Alba Pujol, sota la direcció de Carlota Subirós. També l’AulaScènica de la Universitat de Barcelona va muntar una representació de la mateixa obra a l’Edifici Carner. L’obra teatral d’Strindberg, doncs, que és la que va inspirar el suec Ingmar Bergman per rodar el film ‘Persona’, l’any 1966, ha estat revisitada recentment aquí en diferents àmbits.

 

Mónica López i Marta Marco a la Muntaner | Foto de David Ruano

 

Ningú no ha dit que la versió i adaptació del film ‘Persona’ que han fet ara a quatre mans la dramaturga Victoria Szpunberg i la directora Magda Puyo hagués de seguir al peu de la lletra, fotograma a fotograma —entre altres coses perquè el llenguatge teatral no ho permetria—, el guió de la pel·lícula rodada en un volgut i tenebrós blanc i negre per Bergman, malgrat haver entrat ja de ple en l’era del color.

És per això que no cal esperar que les actrius Mònica López (Elisabeth) i Marta Marco (Alma) —actriu i infermera en la ficció respectivament—, facin ni per aproximació els papers de Liv Ullmann (Elisabeth) i Bibi Andersson (Alma). Ben a contrari de la pel·lícula, aquí, els dos personatges s’amaren d’una aparença acolorida, tant pel que fa al vestuari com a l’ambientació hàbilment creada amb el suport audiovisual i, davant d’un diàleg de sords fosc i angoixant, li donen un aire fresc, com si la versió teatral busqués una alenada d’esperança davant l’emmudiment sobtat de l’actriu enmig d’una representació d”Electra’. Un mutisme, a partir del qual, Elisabeth decideix tancar-se en el seu món de silenci i recloure’s, per recomanació de la metgessa que l’atén (aquí en video off en un primer pla gegantí de Vicky Peña), en una casa d’estiu ran de mar amb la infermera Alma d’acompanyant que és qui, en realitat, parla sense fre per les dues.

 

 

La versió teatral de Magda Puyo i Victoria Szpunberg sí que ha respectat i ha remarcat fins i tot la simbiosi que es produeix entre les dues protagonistes —crec que com un dels seus objectius més estudiats des del principi— fins al punt que la semblança en la manera de vestir de les dues, la manera de fer i la manera de veure la vida es traspassen per transfusió gairebé sanguínia o vampírica —atenció a l’escena final!— de l’una a l’altra.

Si l’actriu o el teatre xuclen de la vida per crear la ficció, la dona real i la vida de debò també poden xuclar de la ficció del teatre per crear una vida de somni. Mentre Elizabeth, amb el seu silenci i emmudiment, es nega a parlar per no dir potser allò que no pensa, la infermera Alma, amb la seva vitalitat de paraula desfermada, confessa els secrets personals que tenia més ben guardats mentre es convenç de la seguretat del que ha viscut l’enforteix.

Però quan els secrets deixen de ser-ho es perd també la cuirassa que els protegeix de la vulneració exterior. És aquí, per on el conflicte entre les dues protagonistes esclata, quan Alma descobreix que Elizabeth explica per carta a la metgessa com veu ella la banalitat de la infermera i què li ha dit de la seva vida íntima, de l’amor, la maternitat o fins i tot dels projectes de la feina.

Marta Marco dialoga a través de la paraula d’Alma i aconsegueix fer seu el paper de la infermera que es confia en excés al silenci d’Elisabeth, que durant una hora justa, en un paper tan arriscat com dífícil per a Mònica López, li respon amb mirades d’afirmació o negació, petits somriures, algun lleuger xiscle d’esglai, un gest de desaprovació o una mirada llançada al buit. Ni una paraula. Però, malgrat tot, hi ha diàleg, ni que el diàleg a vegades serveixi no per unir i per entendre’s sinó per separar i tallar com un ganivet fins a obrir del tot la ferida.

 

«Alma i Elisabeth». Versió i adaptació escènica de Victòria Szpunberg i Magda Puyo, basada en la pel·lícula ‘Persona’, d’Ingmar Bergman. Intèrprets: Mònica López i Marta Marco, amb la col·laboració audiovisual de Vicky Peña. Locució: Santi Ricart. Videocreació: Alfonso Ferri. Espai escènic: Ramon Simó. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Lucas Ariel Vallejos. Vestuari: Mariel Soria. Direcció: Magda Puyo. Grec 2013. Sala Muntaner, Barcelona, 12 juliol 2013.