Incendis a la Biblioteca de Catalunya

17.06.2015

Després de la seva estrena al teatre Romea l’any 2012, ara es reposa per segona vegada el muntatge d’Incendis, de l’autor anadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad. Aquesta vegada a la Biblioteca de Catalunya, la seu de la companyia La Perla 29, que dirigeix Oriol Broggi. Recuperem la crítica que en va fer Andreu Sotorra arran de l’estrena al Romea.

Julio Manrique i Clara Segura a incendis de Wajdi Mouawad | Foto la perla 29

Julio Manrique i Clara Segura a incendis de Wajdi Mouawad | Foto la perla 29

L’any 1988, una jove libanesa, Souha Fawaz Béchara, nascuda a Beirut el 1967, en una família cristiano-ortodoxa, membre del Front Nacional de la Resistència Libanesa, durant la invasió israeliana del Líban el 1982, va intentar matar a trets, a casa seva, després de guanyar-se com a professora d’aeròbic la confiança de la seva dona, el general Antoine Lahad, cap de l’Exèrcit del Líban Sud. Detinguda i tancada sense judici a la presó de Kfar Ryat, torturada repetidament durant deu anys, Souha no va ser alliberada fins al 1998, gràcies a les pressions internacionals. Va ser el 2003, quan Souha Béchara va publicar la seva autobiografia, ‘Resistance: My Life for Lebanon’, una història que és la base dels fets reals en els quals s’inspira el dramaturg Wajdi Mouawad (Beirut, Líban, 1968) per construir la immensitat dramàtica de l’obra ‘Incendis’, estrenada primer al teatre, representada en diversos escenaris internacionals, entre altres el Festival d’Avinyó, dins d’una tetralogia de l’autor, i adaptada després al cinema per Denis Villeneuve, una pel·lícula nominada als Oscars 2011 com a millor film en llengua estrangera.

No és agosarat parlar, a la vista d’aquesta obra, com d’un clàssic contemporani. ‘Incendis’ tant podria semblar una adaptació d’un clàssic mitològic com una tragèdia shakesperiana. Aquests elements planen per damunt de tota la trama. Però, amb un contingut extremadament sòlid com el de l’argument d”Incendis’ no n’hi hauria prou si la versió que ha dirigit Oriol Broggi no oferís alguna cosa més. I ho fa. Agafa l’original de Wajdi Mouawad i el porta al seu terreny convertint la tràgica història libanesa en una història universal i absolutament contemporània.

Aigua, foc i terra. Tres elements presents en molts dels muntatges d’Oriol Broggi, a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, veïna del Teatre Romea —on ha hagut de reposar ara aquest espectacle per aclamació popular— i que es repeteixen també en la posada en escena de la monumental peça ‘Incendis’: la sorra d’un escenari que s’ha menjat part de les primeres files de la platea; l’ambientació austera que ocupa les dues grans llotges laterals del Romea; un cortinatge que serveix de teló, o que serveix de pantalla quan convé, o que és assenyalat com un arbre centenari; un recobert esventrat i sanguinolent que fa de mur; una senzilla taula de despatx de les de fusta antiga; unes galledes d’aigua, una mànega de regar, una pluja fina; un regueró de foc que travessa l’escenari; una part dels espectadors en grades a l’infern de l’escenari…

Wajdi Mouawad és un autor sense pàtria definida. Nascut al Líban, s’exilia amb els seus pares als 8 anys, a París, a causa de la Guerra Civil libanesa que s’estén del 1975 al 1990. Ell i la seva família s’estableixen després al Canadà, al Quebec, on s’empara en la cultura francesa. És des d’aquesta distància geogràfica, que Wajdi Mouawad recupera, a través de l’escriptura teatral, la seva terra, la seva aigua, el seu foc, tres elements perduts de la seva infància trasbalsada per la guerra del Líban.

‘Incendis’ forma part d’aquesta recuperació personal de l’autor. I és també una mirada a la recerca universal dels orígens. La recerca del pare. El reconeixement del fill robat. La constatació de la desconeixença de mare i fill o fill i mare, malgrat ser de la mateixa sang. La lluita fratricida. L’engendrament involuntari del monstre i com la llavor del monstre pot canviar el mal del món.

Per explicar tot això, Wajdi Mouawad crea el personatge de Nawal, una jove libanesa, de la regió rural del país, embarassada encara adolescent, obligada a abandonar el jove que estima i a donar el seu fill, per raons tribals i culturals. Nawal treu forces del seu interior, vol sortir de l’analfabetisme ancestral, aprèn a llegir i a escriure, fuig del poble per buscar el seu fill, coneix la lluita tribal i, després d’un llarg empresonament, de tortures i violacions, en el seu testament encomana al seus fills bessons (Simon i Jeanne) que trobin qui va ser el seu pare i que trobin també el seu germà gran al qual ella va haver de renunciar d’adolescent. Només aleshores podran obrir les cartes que els deixa per entendre-ho tot. Un encàrrec testamentari que força Simon i Jeanne a reescriure la seva pròpia història i a descobrir qui són ells i quin és el secret que havia fet emmudir la mare Nawal fins a la seva mort.

Un retaule que requeriria tres vegades més d’intèrprets queda aquí reduït a set i un ajudant tècnic en escena, la majoria dels quals —i aquesta és una de les claus de la posada en escena broggiana— interpreten els diversos personatges de les diferents èpoques per les quals transcorre ‘Incendis’ en un macroespectacle carregat d’intensitat emocional, de més de tres hores amb intermedi inclòs, semblant a una sensible narració oral que va atrapant els espectadors progressivament per la seva intriga i pel seu esclat final tan inesperat.

És d’aquesta manera, doncs, com l’actor Julio Manrique es desdobla en el paper del fill de Nawal i també el germà perdut, a banda d’un parell de personatges secundaris més. O com l’actriu Clara Segura s’endinsa en el paper de la mare (Nawal) i de la filla (Jeanne) a la vegada, cosa que permet, en algunes escenes, que la transició entre personatges i entre una època i una altra sigui instantània, només matisada per un flaix de llum o per un simple canvi de peça de roba.

De fons, planant com un fantasma, la mare que ha deixat de parlar (en una silenciosa i coreogràfica jove Clàudia Font) o els diversos personatges que es troben pel camí de la recerca dels orígens: milicians, militars, fotògrafs de premsa, pagesos, antic funcionari de la presó, conserge de l’escola (Xavier Ricart i Xavier Ruano), o l’àvia de Nawal i l’amiga Sawda, la dona que canta, que acompanya Nawal en el seu viatge (Màrcia Cisteró), o el paper del notari i executor de les últimes voluntats de Nawal (Xavier Boada) que empeny el bessó Simon (ara un aspirant a boxejador professional) i la bessona Jeanne (professora d’universitat especialitzada en matemàtiques) a complir amb el que la seva mare els ha encomanat.

Un i un, des de sempre, són dos, però es pot arribar a demostrar que també només són un. Primer incendi, segon incendi, tercer incendi… primer round, segon round, tercer round… ‘Incendis’ és un combat teatral que, com pocs per aquests verals, aixeca els espectadors de les butaques —els espectadors de pagament— per fondre’s en aplaudiments. Perquè hi ha una versió de Cristina Genebat que llisca com a pròpia, perquè hi ha un magnífic treball coral, que encapçalen, esclar, Julio Manrique i Clara Segura, però que acompanyen de molt a prop també Xavier Boada i Màrcia Cisteró, i perquè hi ha una direcció d’Oriol Broggi plena de matisos que ha fet diana amb un dels muntatges teatrals que eleven molt amunt el llistó de la temporada.

 

«Incendis», de Wajdi Mouawad. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Clara Segura, Julio Manrique, Carles Martínez, Màrcia Cisteró, Xavier Ricart, Xavier Ruano i Claudia Font. Espai escènic: Oriol Broggi i Sebastià Brossa. Il·luminació: Albert Faura. Vestuari: Berta Riera i Bàrbara Glaenzel. So: Oriol Broggi. Ajudant direcció: Ferran Utzet. Direcció: Oriol Broggi. Producció de La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 24 febrer 2012. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 5 desembre 2012. Reposició: Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 17 juny 2015.