In Situ: la mostra de perspectives

23.12.2016

Per cinquena vegada la mostra IN SITU ens proposa tastar peces en les que els artistes intenten experimentar amb materials, dramatúrgies i diferents disciplines, amb l’art del moviment com a denominador comú. El campament base de la mostra és el Centre d’Arts Santa Mònica, però enguany s’hi han afegit altres espais i iniciatives: La Caldera, el Macba és viu, la Sala Hiroshima, l’Antic Teatre, l’Animal a l’Esquena i el festival Sismògraf. D’entre tota l’oferta de la mostra, aquesta és la crònica d’una sessió del dissabte 17, al Centre d’Arts Santa Mònica.

 

 

Veure dansa fora de sales convencionals t’obliga, com a espectador, a mirar diferent: et reajusta la perspectiva constantment. De fet, en espais museístics la percepció del temps i el tipus de qualitat del treball canvia, tant sigui en una sala d’actes, com en un claustre o en unes escales. Les sessions a l’Arts Santa Mònica es plantegen com un recorregut, és a dir, no és un espectacle amb un programa vairat, sinó un viatge d’una hora i escaig per diferents imaginaris o experiments. Són les mateixes programadores, la Mireia de Querol i la Clara Vicente, qui reben al públic al Centre d’Arts Santa i et donen uns auriculars i un paper on hi ha escrits uns enllaços –entrevistes o vídeos sobre el procés de creació de les peces. Assisteixo a la sessió de les 21h el dissabte 17. Tot just arribar veig cares conegudes, coreògrafs, ballarins i els espectadors més militants de dansa de la ciutat. Poques cares em resulten desconegudes.

La primera parada en el camí és Rewrite, del ballarí i coreògraf Albert Quesada i del compositor Roger Costa, un projecte amb col·laboració amb el festival Mixtur. Ens duen a una sala i ens asseiem davant d’una paret, com si esperéssim que aparagués un quadre per poder-lo contemplar. Fent el pi i d’esquenes al públic, el cos d’en Quesada és unes línies més en un quadre minimalista, com si fos una figura tridimensional que es desprengués de la paret. Per dialogar amb la música d’en Roger Costa –que havia partit d’un text per compondre-la– , en Quesada va crear un vídeo. Rewrite està fet a base de capes: d’un text en va sortir música, de la música un vídeo i del vídeo un cos que es mou. Rewrite és un trajecte oníric d’un punt a un altre o una immersió de textures, paisatges tan visuals com sonors que et permeten viatjar a través dels sentits.

Després d’aquest exercici de meditació subtil i elegant, de l’Albert Quesada i en Roger Costa, baixem al claustre, on l’Iris Heitzinger espera als espectadors per fer-los còmplices del seu experiment: Un breve ensayo sobre la nada. Aquest assaig intenta evitar idees i ocupar l’espai i el temps sense haver de ser productiu. Però és possible? La simpatia de Heitzinger et convida a estar pendent de cada detall, explicació o instruccions. De fet, com a públic tenim una missió: acotar amb les alarmes dels mòbils el temps de la performance. Com si fóssim ovelles desorientades en busca de gos d’atura, la seguim per tots els racons del claustre, en el fons ho fem més guiats pel so de la seva respiració amplificada, que no pas pel moviment. Les alarmes del mòbil sonen i els espectadors quedem retratats. Què diu de tu el so que et desperta cada matí? Un breve ensayo sobre la nada és una improvisació ben feta que lluita per no estancar-se en moviments preestablerts, intenta deixar que el cos s’expressi de manera espontània. Però, en el fons el cos entrenat i format de la ballarina s’hi resisteix, ens recita una bona lliçó d’improvisació formal.

Fent bandera del formalisme més geomètric, el Col·lectiu Lema (Marta Gálvez, Elena Lalucat, Aïda Guirro i Laila Tafur) desfil·len escales avall, mentre els espectadors pugen per trobar un foradet davant de la barana. Sona el Bolero de Ravel i des de les escales podem admirar la coreografia, Cúmul, en vertical com si fos un musical filmat per Busby Berkeley. Cada ballarina és el vèrtex d’un quadrat, seguint els compassos repetitius del Bolero despleguen un patró, un estudi sobre les fractals, que es va expandint al llarg de la peça. Es tracta d’un quadre contemplatiu o d’un problema matemàtic? Intento entendre quina norma muda segueixen per encaixar els moviments, però no aconsegueixo treure’n l’entrellat. El cas és que aquestes quatre ballarines et posen en òrbitra des del principi fins al final.