Imitació de l’home: Intel·ligència feliç

13.10.2012

Ferran Toutain escriu amb l’esperit d’un moralista profitós. Vull dir: d’un moralista que no moralitza com un prescriptor, sinó que ajuda a comprendre el món com un amic. Vull dir: que s’esforça per fugir de l’adoctrinament i es concentra, sobretot, a fer sociologia amb idees. Vull dir: que no fa una sociologia de dades, sinó una sociologia de pensador. De pensador que mira d’entendre com pensem (i com actuem) i que mira d’explicar-nos-ho amb precisió i claredat. Amb honestedat: és a dir, amb consciència de la dificultat.

 

Ferran Toutain ha publicat 'Imitació de l'home' (La Magrana)

 

Imitació de l’home (La Magrana, 2012) és un intent feliç de la literatura de la intel·ligència. És un llibre que emociona per la bellesa del pensament que hi vibra, per la pulsió d’un estil que és fet de la tensió fèrtil entre la voluntat de comprendre i la voluntat de fer-se entendre sense caure ni en les vaguetats ni en les generalitzacions de la divulgació. Probablement, aquest llibre és alguna cosa més que un assaig literari: és un assaig ben escrit.

La idea axial és que l’home és fonamentalment un imitador, i que ho és fins i tot (o sobretot) quan malda per singularitzar-se socialment en nom d’una falsa originalitat. I conclou: les vies de superació intel·lectual de la imitació són l’art, la literatura i l’humor, que són formes d’una mimesi diferent, de base metafòrica, desveladora d’una veritat que s’allibera (tant com pot) dels significats socialitzats.

Però aquesta síntesi ràpida que n’he fet no és el llibre. Imitació de l’home és una festa plena de pensaments il·luminadors, i és d’alguna manera el llibre de notes d’un lector (de llibres i del món) constant i incisiu. Això sí: un llibre de notes endreçades i carregades de propòsit, que són capaces d’enfilar amb criteri apunts sobre cinema, neurociència, filosofia, literatura o teoria política, per deixar de ser notes i esdevenir raonaments. El propòsit del llibre és mostrar fins a quin punt “el tipus de creences que anomenem idees col·lectives, corrents d’opinió, i últimament també ‘cultures’ (…), no són productes intel·lectuals; són simples marques identitàries que, com tot el que té un contingut simbòlic, no aspiren a la claredat sinó a la suggestió”.

Toutain analitza les raons del caràcter contagiós d’aquestes idees fetes: “La imitació [...] no depèn tan sols d’una programació biològica de l’espècie, no és tan sols un efecte automàtic de les neurones mirall  [...], també depèn del nostre desig de seguretat: en general, preferim negar l’evidència en companyia de molts que no pas confiar en la capacitat del nostre raciocini per jutjar imparcialment els fets i arriscar-nos així a perdre els beneficis del reconeixement social.”

Segur que les idees que aquest llibre desgrana admeten matisos, però no tinc cap interès a fer-n’hi. I segur que algú el veurà, simplificadorament, com un text pessimista. Però penso que aquest esforç magnífic, bellíssim (tant de temps guanyat!), per evidenciar mecanismes d’infelicitat és l’obra d’un intel·lectual generós. I ho és també el debat que el llibre proposa sobre la preservació de la democràcia com a mecanisme d’autoprotecció davant de la força deshumanitzadora de les ideologies.

Entre les seves aportacions haurem de celebrar molt temps la idea de la “societat de la hiperimitació”: “una societat d’individus inconformistes que es reuneix cada dia en massa per ofrenar al déu de l’originalitat els presents de luxe que produeix en sèrie”. Amb reflexions com aquesta: “Que les identitats que triomfen a la societat de la hiperimitació estiguin definides per la condició biològica o sexual o per un origen geogràfic o lingüístic qualsevol indica que els col·lectius que les emparen no esperen dels seus membres, si no ben al contrari, cap esforç de superació.”

Ferran Toutain (1956) ens ofereix, amb Imitació de l’home, una oportunitat de dialogar i d’emmirallar-nos. En un mirall molt valuós. Profitós.