El principi d’Arquimedes torna, ara al Kursaal de Manresa

27.02.2014

El principi d’Arquimedes, l’obra de Josep Maria Miró va ser un dels espectacles revelació del Festival Grec. Aquest cap de setmana el muntatge es podrà tornar a veure al Teatre Kursaal de Manresa. Recuperem avui el text que Esteve Miralles li va dedicar a Núvol.

 

Escena de 'El principi d'Arquimedes'.

El principi d’Arquimedes és una obra rodona, perfecta. Ho és perquè és exactament el que pretén ser, i ho és perquè ho és de la manera més eficaç i original possible. Amb quatre personatges i un espai, el text aconsegueix ascendir des d’una intimitat intrascendent fins a una culminació èpica de càrrega social profunda.

És l’obra d’un autor valent. Arriscat. D’una banda, perquè Josep Maria Miró assumeix el risc d’escriure cada obra amb l’estil i la dramatúrgia que li correspon (sense fabricar-se un estil personal, comercialment reconeixible), i també perquè assumeix el risc de no situar els conflictes en l’àmbit dels sentits culturalment ja consensuats. A Gang Bang ho va fer amb la força cega de qui jugués un partit de críquet al magatzem d’un antiquari, de nit i amb els ulls embenats. A La dona que perdia tots els avions, amb la força subjugadora de la veu d’un hipnotitzador que ens arrossegués feliços cap on no volíem anar. Són metàfores meves, maldestres. Perquè no vull explicar res d’aquestes obres; s’han de llegir, s’han de veure. Tampoc no vull explicar res d’El principi d’Arquimedes. Aneu-la a veure!

Vaig formar part del jurat que va concedir a l’obra el darrer premi Born. Puc dir que l’obra, entre altres textos de molt alt nivell, es va imposar com una guanyadora consistent. De fet, els membres del jurat vam passar hores “martellejant” l’obra per trobar-hi punts febles… Al final, l’únic mig dubte que l’obra ens va suscitar provenia de com l’autor havia resolt una (!) rèplica. (Per cert, ja revisada.)

Vet aquí: una obra escrita en estat de gràcia, amb talent madur, amb saviesa. I amb valentia. Sobretot: la valentia de saber ser privat, personal, íntim, a l’hora de fer (després dels estralls de la postmodernitat i de l’esquematisme soixantehuitard) un excel·lent teatre polític; teatre compromès.

Vaig ser a la Beckett el dia de l’estrena del muntatge. Josep Maria Miró és un director molt subtil; vull dir, que ha treballat molt, i ha pres totes les decisions necessàries. L’equip artístic (amb un repartiment vibrant i afinat) funciona com un rellotge. L’espai descentrador és un encert sense ostentació. La naturalitat de tot plegat és deliciosa. I sobretot: és un drama de personatges que, com si fos una comèdia, es confia a la respiració que el públic (el pensament de cada espectador) li vulgui donar.

Josep Maria Miró, com els seus companys de generació, domina la fusteria dramàtica. Ell, a més, té coses a dir. I ell i el seu equip artístic, a més, han tingut la valentia de posar l’obra a les nostres mans. Com deia el savi Carlos Castilla del Pino, parlant de la sospita (subratlla ell): “No hay otra posibilidad que fiarse del otro; en mayor o menor medida [...] El principio que rige toda relación interpersonal es éste: no hay no confianza; o, de otra forma: siempre ha de haber (alguna) confianza.”

D’aquí, de la valentia, de l’humanisme radical, la bellesa.

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris