Guillem Roma: l’hormona eclèctica

31.08.2012

Guillem Roma, autor d'Oxcitocina

 

“Just al centre de la ment van/ connectant-se tots els elements./ Expandint-se en mars calents…”, diu el tema Oxitocina, del qual pren el nom el segon disc de Guillem Roma, aparegut l’abril passat. En efecte, uns mars, els d’aquest disc, d’aigües càlides i de bany agradable, però ―i sobretot això― amb unes aigües provinents de moltes latituds. A aquestes alçades encara ens resulta sorprenent topar amb un músic que vagi i vingui per tants estils tan diversos. Però en Guillem Roma s’hi mou còmodament i airosa, pel terreny de frontera i, demés, tot sovint també s’endinsa de ple a cadascun dels territoris que explora. Així, “van connectant-se tots els elements” al centre d’una ment, la nostra, estimulada per la substància creadora que traspua el so que ens embolcalla en aquesta Oxitocina. Una hormona que harmonitza, no acumula estils discordants, els arrenglera tots sota un mateix llenguatge i sota una mateixa sensibilitat, i resulta en un tot compacte que esdevé alhora un mostrari de gèneres varis.

D’aquesta manera, l’àlbum que ens ocupa deambula pel so folk i el folk-pop més actuals ―i més abassegadors, en molts sentits― de la benemèrita escena catalana, però també pel country-folk, per la música balcànica, els ritmes caribenys, el jazz, els huapangos mexicans, i fins i tot el rockabilly que lluu en alguns fraseigs de guitarra del tema Desert. I encara, en directe, en aquesta gira, a l’hora dels bisos, Roma es pot treure del barret de les versions una magnífica ranchera o un bolero d’aroma castissament havana. Però, etiquetes a banda, estem davant d’un disc de bon pair, un conglomerat d’estils i accents ben orquestrat, amb molta riquesa instrumental i d’arranjaments. Guitarres, guitarreta, ukelele, mandolina, piano, cordes i vents de tot tipus, acordions, marimba, bateria i percussions diverses configuren un fons instrumental on capbussar-se amb delit al llarg de tot el disc. I les atmosferes que s’hi succeeixen oscil·len de l’alè lleugerament circense a la introspecció, de l’elegància i l’emoció continguda a l’exultació, de la nota melangiosa al frenesí.

I d’altra banda ens trobem també davant d’una veu polimòrfica, una veu que adés s’acosta ―i en aquest cas també ho fa la música que l’acompanya― a l’estil fosc i sincopat de Tom Waits, amb el tema Volar amb tu, adés es tensa i s’arqueja amb el lament de les músiques del mediterrani o l’arravatament gipsy dels Balcans, com és el cas d’Esperits, o es torna franca i delicada, com a Deep inside o a Phrey. I sigui dit de passada també, una veu, la del músic manlleuenc, que als concerts, a més, desvela uns portentosos solos de “pseudotrompeta” d’allò més aconseguida.

 

Guillem Roma acompanyat per la seva orquestra

 

Oxitocina és portat al directe amb molta simpatia i ganes de fer participar el públic a l’espectacle, a vegades amb força instrumentistes acompanyant el cantautor i altres vegades amb un format més reduït. Sigui com sigui, no seria pas estrany que acabat el concert algú es pugui preguntar, amb el mot ”oxitocina” rondant-li encara pel cap, si tal vegada aquesta hormona primigènia que ens empeny a la vida no deu ser sinó una barreja de substàncies molt ben encertada.