Guillem Clua viatja a Jerusalem amb ‘Gust de cendra’

1.05.2014

L’autor Guillem Clua (Barcelona, 1973) va viatjar a Jerusalem aprofitant uns dies de Setmana Santa. D’aquella visita i de la impressió que en va treure va sortir l’obra ‘Gust de cendra’, que l’any 2006 ja va estrenar a Nova York i que aquí es mantenia inèdita fins ara.

 

Gust de cendra de Guillem Clua

 

La mirada de l’estranger, doncs, s’entén pel fet que l’àmbit d’estrena condiciona el contingut. Per això, dos dels personatges de l’obra són novaiorquesos en viatge de turisme a Jerusalem. De turisme o no, perquè en realitat celebren cinc anys de casats i cinc anys també de sotmetre’s a un tractament de fertilitat que no acaba de quallar.

Allà, a l’hotel, un hotel que se sabrà que ha estat construït sobre territori palestí, es troben amb un altre nord-americà com ells dos, un jove exalcohòlic que arriba a Jerusalem atret pels relats bíblics en forma de conte que li explicaven de petit.

A l’altra banda —podríem dir del mur, que en l’obra no només és imaginat sinó real mitjançant una escenografia única que representa els diversos ambients de la tretzena d’escenes, l’hotel, el bar de l’hotel, l’habitació de l’hotel, el camp de les oliveres, l’habitatge modest i ancestral palestí…— hi ha una jove àrab que treballa de cambrera a l’hotel —dues maneres de vestir, dues cultures— i un xicot que fa d’enllaç entre ella i l’obrador d’un artesà separats per la frontera en conflicte, que empaita turistes venent-los records sota negociació de puja i baixa de preu i regateig.

Amb aquest cinc personatges, Guillem Clua crea un clima de reflex del conflicte contemporani que separa Israel i Palestina des de fa dècades. L’autor intenta ser imparcial, però el coneixement del conflicte fa que l’espectador no ho sigui. Per tant, la dramatúrgia és prou hàbil per crear-li el dubte, l’especulació, l’acusació o el rebuig.

¿Intenta la jove palestina provocar un acte terrorista al mateix hotel? ¿Té rampells racistes el marit de la parella novaiorquesa o simplement és un expert en còctels de barman? ¿Existeix realment l’obrador de l’artesà que proveeix el xicot venedor ambulant o les peces que ofereix són fruit de robatoris? ¿La influència de la força de Jerusalem trencarà la relació de la parella de novaiorquesos? ¿El jove exalcohòlic s’aparellarà amb la dona de la parella turista abans que els dos novaiorquesos fugin cap al mar Mort? ¿És més potent la força del bressol de la cultura de fa dos mil anys que una fallida insiminació artificial durant cinc anys?

Tot plegat, Guillem Clua ho situa amb un rerefons de terrorisme: un parell o tres d’atemptats de palestins contra israelianes i un únic míssil com a resposta d’Israel a Palestina. Una volguda descompensació, com el no aprofundiment en la cultura jueva, que segurament Guillem Clua va frenar expressament per no ferir segons quines susceptibilitats en la seva estrena a Nova York.

La trama té un personatge absent: el pare de la parella novaiorquesa, ja gran, vidu, que acusa el fet que ella és filla única i que, a cops de mòbil, es dedueix que està enganxat a la filla i que té un cert grau de dependència. Les converses telefòniques evidencien el problema de parella i, a la vegada, la decisió presa del seu reforçament final per voluntat d’ella. Es trenquen les cadenes amb el pare. Hi ha embaràs. Ni que sigui adúlter. Encara es fan miracles.

El muntatge té una bona interpretació de conjunt amb algunes escenes més suggerents que unes altres, un necessari equilibri que compensa una posada en escena austera, d’il·luminació tenebrosa, amb fusió entre escena i escena. Probablement la disposició de la sala a la italiana no afavoreix que els espectadors s’hi sentin encara més implicats. Diria que és una obra que demana espectadors a quatre bandes, per crear encara més el clima de complicitat entre el que passa en la ficció i el que se sap que passa de debò entre Israel i Palestina.

El text de l’obra és en general tan correcte que dol que només rellisqui quan apareixen alguns tòpics “putos” i un exòtic “gilipollas” (sobretot en l’argot que utilitza el novaiorquès de la parella), en un excés de realisme del català que es parla al carrer tan antinatural —perquè se suposa que partim de l’anglès americà, en aquest cas—, com si es posessin al mateix plat les olives arbequines de plançons prefabricats del Camp de Tarragona i les malmeses olives silvestres mil·lenàries del malaguanyat i sagrat Mont de les Oliveres, espoliat ara per l’urbanisme ferotge i adulterat pel simulacre de parc temàtic tintat d’odi ètnic.

«Gust de cendra», de Guillem Clua. Intèrprets: Ramon Canals, Míriam Puntí, Roc Esquius, Georgina de Yebra, Guillem Barbosa. Veu en off: Anna Maria Ricart. Espai escènic: Laia Ribas. Il·luminació: Dani Sánchez. Ajudant direcció: Oriol Estefanell. Direcció: Josep Sala. Companyia Trac3. Sala Muntaner, Barcelona, 30 abril 2014.

Etiquetes: