Tarantino s’apunta a la FAI

28.11.2012

Fa un parell d’anys Isaac Rosa va publicar una novel·la titulada Otra maldita novela sobre la Guerra Civil! El títol ja duia implícita una captatio bene, o més aviat una admissió de culpabilitat.  D’ençà de l’èxit de Soldados de Salamina s’han produït tantes seqüeles que gairebé es podria dir que el gènere ha degenerat. Cada vegada és més difícil sorprendre amb una aproximació literària original a aquest conflicte –un conflicte que els progres han anomenat guerra incivil i els falangistes contienda. Quedava per fer la versió Tarantino de la Guerra Civil, sense didactisme moral ni apriorismes ideològics. Quedava per explorar la fusió amb la novel·la de vampirs. Alzamora té el temperament idoni per abordar aquests reptes extrems.

Sebastià Alzamora | ©Pere Virgili

La novel·la catalana sobre la Guerra Civil, des de La plaça del diamant o Incerta Glòria fins a Pa negre s’ha inscrit plenament dins la tradició de la novel·la realista psicològica. Crim de sang no és una novel·la realista ni tampoc una novel·la psicològica. Alzamora no ha construït mai les seves faules amb voluntat de reflectir el quotidià o d’entretenir-se en el món interior d’uns personatges. Més aviat li ha interessat transitar per paisatges mítics i explorar les pulsions més animals de l’home. En definitiva, al realisme hi respon amb la faula. I a la psicologia, hi oposa els mecanismes de la biologia.  Alzamora tampoc es proposa de fer pedagogia ni apostolat de la memòria històrica. Aquí la guerra civil és un substrat prou sedimentat en l’imaginari del lector i l’autor ho aprofita per bastir-hi el seu propi teatre de marionetes i ho fa amb una prosa exuberant i enlluernadora.

Crim de sang ens situa durant les primeres setmanes de la Guerra Civil, l’estiu del 36, quan les depuracions anticlericals dels escamots de la FAI eren més cruentes. La tensió de la novel·la, però, es construeix sobre un fet enigmàtic i inesperat: un doble assassinat molt estrany fa sospitar que un vampir la campa lliure per Barcelona. Es posa en marxa una investigació per aclarir la naturalesa del crim. Les pesquises portaran de cap un metge, un jutge i un comissari, l’únic nucli d’autèntica civilitat d’aquesta història. Paral·lelament assistim als esforços de la comunitat dels hermanos maristes per escapar de la persecució anticlerical i exiliar-se a França. I al curiós intent del cap de la FAI per mantenir en vida el bisbe Perugorría al preu que sigui, amb la finalitat de reservar-lo per a un futur intercanvi de presoners d’alt nivell. En juxtaposar la violència anarquista amb la d’un vampir sàdic, Alzamora aconsegueix que els rampells de la FAI i les tortures de les txeques ens acabin semblant humans, massa humans, i totalment innocus, per coneguts i predictibles. Allò que ens hauria d’esgarrifar –l’assassinat de 172 maristes davant d’un escamot d’afusellament- acaba sent un dany col·lateral, una expressió més del mal gratuït. Tarantino.

El que és veritablement original en aquesta aproximació a la Guerra Civil, i pròpiament marca de la casa, és la introducció del tema dels autòmats. Sobre un fons d’escenari ja conegut i familiar pel lector, Alzamora reprèn la seva obsessió pels ginys mecànics i els robots,  una constant que es va configurant amb els anys com un dels eixos de la seva obra. Recordem el Golem que sortia a La pell i la princesa o el cometagiroavió que Pere de Son Gall fabricava a Miracle a Llucmajor. A Crim de sang el metge forense i el jutge treuen a passejar un autòmat, un cavall que té una aparença equina gairebé perfecta, molt més perfecta que la que surt a la desafortunada coberta del llibre. El cavall autòmat és una màquina que actua amb plena llibertat de moviments però que no acaba d’acoplar-se al control dels seus creadors. El seu automatisme, en lloc de fer-lo previsible, el converteix en perillosament imprevisible. El vampir es debat també en una tensió irreconciliable entre les aspiracions espirituals i la pulsió animal, que actua sobre el cos com un moviment reflex incontrolable. La nit de l’ànima, una de les novel·les més divertides de Sebastià Alzamora, és una celebració d’aquesta pulsió biològica incontrolable. L’home màquina de La Metttrie, pur mecanisme desproveït d’una ànima creïble, pot adoptar formes diferents. Aquí els autòmats aparenten tenir una ànima pròpia i els humans la perden des del moment en què el seu cos és governat per un acte reflex, una pulsió animal, sigui una erecció, la menstruació o una set insaciable, que amenaça l’equilibri espiritual o la integritat moral de l’individu. És en aquest punt d’inevitable col·lisió entre la màquina descontrolada i l’ànima desobeïda que finalment es manifesta la fatalitat. I això probablement ja es podria detectar en la primera novel·la d’Alzamora, L’extinció.

Sebastià Alzamora | © Ariana Nalda

Algú amb més temps i coneixement hauria d’estudiar aquesta fascinació per l’home màquina en l’obra de Sebastià Alzamora. Aquí hi ha en joc les nocions de llibertat i obediència, responsabilitat i innocència… I sobretot hi ha en joc una manera determinada d’entendre el personatge literari.  A Crim de sang els personatges estan ben perfilats, tenen vida pròpia, però l’atenció del narrador no recau en els seus conflictes interiors sinó en les seves idiosincràsies. Són, en aquest sentit, com els personatges secundaris de les novel·les decimonòniques. Alzamora retrata una vegada i un altra les dificultats que tenim per sostreure’ns al determinisme de la nostra biologia, i els seus personatges viuen atrapats en aquesta tensió com si fossin dins un teatre de titelles.

Fa uns anys Joan Miquel Oliver va publicar El misteri de l’amor, una novel·la delirant i divertida en què una vagina gegant circulava per la rua de Carnaval fins a perdre totalment el control. L’obsessió del compositor d’Antònia Font pels autòmats és ben rastrejable també en les lletres de les seves cançons, poblades per robots i vehicles lunars. Algú hauria d’estudiar aquesta curiosa coincidència entre els dos autors mallorquins. D’entrada se m’acut un primer element de contrast per començar a treure punta. Alzamora encara no ha abandonat del tot la noció d’ànima. El terme apareix pertot, encara que sigui per qüestionar la seva existència. En els llibres i cançons de Joan Miquel Oliver, en canvi, l’ànima no apareix per enlloc. És una paraula que no existeix en el vocabulari d’Antònia Font. El misteri de l’amor queda subsumit en els mecanismes de la biologia.

Alzamora té la prodigiosa facilitat d’un Josep M. de Sagarra. La seva prosa, d’una sensualitat barroca que no embafa mai, recorda la versatilitat de Sagarra, que tant podia parlar dels pescadors de l’Escala com dels burgesos de la Via Laietana. La mundanitat, l’humor, la irreverència i la poesia que travessen aquesta novel·la de cap a cap són els quatre asos que Sagarra ha passat a Alzamora per sota la taula. Amb aquest pòquer a la mà, Alzamora té davant seu les mateixes oportunitats i temptacions que van portar Sagarra a la glòria i a l’excés.

 

Crim de sang, de Sebastià Alzamora. Edicions Proa. 2012. Premi Sant Jordi 2011

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Ja em perdonareu, però no estic gaire d’acord amb un dels comentaris de l’opinador (tot i que cadascú és ben lliure de fer la seva interpretació). No crec que el vampir faci més humans els Faieros, sinó més aviat el contrari, els bestialitza, els animalitza.

  2. Crim de sang de Sebastià Alzadora Premi St. JOrdi 2011 2014-07-03

    Ambientada en el començament de la guerra, escaramusses entre la CNT, passar comptes amb els enemics, fugida i canvi “intercanvi” d’hostatges per diners. La novel•la arranca amb un crim que crida l’atenció del lector: Un religios i un nen apareixen morts mossegats… tal vegada per un monstre, un vampir.
    D’aquest crim no es torna a parlar, es cita, com a màxim però al final no se sap què ha passat qui ha matat al nen. ¿El bisbe? ¿El comissari? ¿El cavall?
    El bisbe entra al convent de Sarriá i vol seduir la adolescent-novícia. L’encarrega un Stabat Mater que podria aprofitar per a la trama, no ho aprofita, la nena no compon. Hidaly, un cavall robot apareix, fantasmagòric, oníric, irreal dintre d’una novel•la realista on la sang sembla del gust de l’autor. A l’autor li agrada molt la sang: Descripció de la morgue, assassinats, escena final amb el cap d’Escorza esberlat, les coces del Hidaly. Personatges i escenas de vodevil o esperpéntiques. El malvat Escorza, dolent, dolent. No entenc qui causa la masacre dels porcs. ¿El bisbe? ¿El comissari? ¿El vampir? Quin vampir?
    Em sembla malament estructurada, hi ha una pressa de pel al lector que espera del primer doble crim una complicació, un aclariment, un resultat.
    Curiosament l’autor va fent capitolets de dues tres págines, va saltant de la comisaría al convent, del convent a la mazmorra, a la nena, al bisbe i només al final no talla, ens dóna quaranta planes de cop, és quan comença per mi la novel•la a la pàgina 147.
    Crim sense resoldre, antropofàgia sense resoldre, Stabat Mater, idem. ¿Hidaly? Sincerament una genialitat onírica que no enganxa amb la carniceria de la novel•la.