Glòria Coll. Radiografia de l’objecte perdut

1.07.2013

Oda als objectes (Galerada, 2013) de Glòria Coll i Domingo és el llibre guanyador del 49è Premi de Poesia Amadeu Oller per a Poetes Inèdits. És un cant als sentits, una oda sostinguda des de la plasticitat de les imatges i alhora una invitació a concebre el poema com a objecte físic. 

 

Glòria Coll | Foto d'Anna Muñoz Curcó

 

La pintura, la música i la poesia conflueixen als versos i transformen el pretext de les natures mortes en artefactes sensitius. Cada objecte al·ludit al títol dels poemes esdevé la  instantània particular d’una experiència emocional.

El poemari té com a punt de partida la imatge visual d’una escena quotidiana. La poeta hi aboca la seva mirada per descobrir-ne els traços que configuren el seu entorn, talment com el pintor examina els angles des d’on bastirà el quadre i executarà el motiu estètic segons la profunditat i la perspectiva del seu punt de vista. L’enfocament des del qual construeix els poemes és eminentment pictòric i agermana la perspectiva amb el sentit precís dels mots que hauran de fer valer l’experiència estètica. Glòria Coll fa ús de l’objecte percebut com a síntesi de la seva vivència particular. L’experiència viscuda queda lligada indissociablement a l’objecte gràcies a l’acció d’escriure un poema en el qual aconsegueix de conservar l’esperit i el record del passat.

No debades, la primera part del llibre exposa la seva visió del fet creatiu. El connecta amb el món de la música i estableix un paral·lelisme amb els preparatius del músic que s’acorda amb el seu instrument: Coll és violoncel·lista i relata líricament els moviments previs a la interpretació musical en el poema “Violoncel”. Mitjançant els recursos expressius de l’anàfora, l’enumeració, els paral·lelismes estròfics, el jo poètic confegeix els passos que cal seguir per arribar al moment creatiu inicial, que permetrà la composició i alhora la interpretació. L’acte creatiu sempre és apel·lat al llarg del llibre com a expressió artística, no únicament poètica, ja que conté el propòsit de ser una exemplificació estètica vàlida per a tots els llenguatges artístics: la plàstica, l’escultura, la música i la literatura. Convé destacar aquest lligam amb l’escultura ja que els objectes presents en els poemes són descrits i configurats amb tant de detall que permeten al lector imaginar-los com a obra escultòrica. Si en poetes com Joan Brossa podíem parlar de poemes visuals, en el cas de Glòria Coll ens hi podem referir com a poemes físics. L’objecte pren el protagonisme central, molt per sobre del jo líric –absent en els sis primers poemes- i del tu poètic –present i en plural, també desdoblat ben sovint en el jo intern en molts dels poemes. Aquest fet rau en objectivar la sensació i el mot en les coses petites (embolcalls de bombons, tiquets de la compra, les cortines esteses) amb les quals ens és possible d’interpretar el nostre entorn, la nostra biografia. En el poema “Bombons” el jo poètic objectiva una ruptura amorosa per mitjà de dues categories: la part dels bombons consumits (el tu líric del poema), dels quals només en resta els embolcalls, i l’altra part restant (el jo líric), és a dir, els bombons intactes que van patint les inclemències i el deteriorament del pas del temps. En ambdós casos, aquesta contemplació dels bombons -de l’objecte posseït- adquireix la categoria de fetitxes, d’amulets eròtics:

 

Glòria Coll | Foto d'Anna Muñoz Curcó

 

Bombons

Tens les butxaques plenes dels embolcalls
dels bombons que em vas voler regalar.
No tots:
només els que et vaig poder posar a les mans
mentre te n’anaves, reculant.
La major part resten intactes:
els guardo jo,
i no m’atreveixo, com has fet tu, a menjar-me’ls.
Prefereixo veure com van fonent-se
lentament,
deformant-se en el precinte vistós,
morint impassibles
en la solemnitat ridícula
d’aquest estiu implacable.

Oda als objectes (Galerada, 2013)

L’observació atenta de la realitat permet la fusió emocional i existencial del jo amb els objectes del seu entorn immediat. Habitar una casa, el conjunt físic dels seus mobles, els rastres de la pròpia biografia, són trets objectius que configuren la nostra subjectivitat. Aquesta és una de les línies temàtiques del poemari, juntament amb la idea de la identitat lligada al poder del cos com a element transformador de la realitat. Hi trobem la consciència de gènere a “Sang”, el misteri de la individualitat a “Mirall”, en el qual la contemplació del propi cos reflectit al mirall és l’últim recurs per a reafirmar la pròpia existència, un cop esgotades totes les altres premisses existencials com declara la citació d’un poema de Mireia Calafell que l’encapçala, i el valor dels sentits com a fets detonants per a l’experiència de la vida i de la bellesa. A “Cortines” hi detectem els elements que mostren una síntesi de l’aposta poètica de Glòria Coll: el valor de la subjectivitat com a explicació del món, la percepció dels sentits com a confirmació de la realitat -en detriment de processos exclusivament intel·lectuals- i la visió plàstica de les imatges:

Cortines

A través de les cortines observo
el trosset de ciutat que em correspon:
grocs, blancs i fúcsies,
formes abstractes,
encasellen el paisatge.
Si enretiro les cortines –demano-,
serà veritat allò que veuré?
Tant me fa quina és la cosa:
el que importa és el que (em) sembla.

De tot plegat en destaquem la invocació inicial a Joan Vinyoli i a Gabriel Ferrater, en les dues citacions inicials del llibre, i a l’assumpció d’una poesia que parteix dels objectes i que cristal·litza en una oda als subjectes lírics com a agents actius i sensitius eminentment. Glòria Coll ha sabut integrar el pes líric de la tradició cap a una poesia que anirà creixent, en el futur, cap a una síntesi més lírica, més sinuosa, amb menys pes del realisme i més concentrada. A les seves mans està la possibilitat i el plaer de fer-ho.