Gil de Biedma al Lliure, un gran recital il·lustrat

15.05.2017

Moltes són les temptacions de traspassar a un altre format un autor i la seva obra escrita. Les opcions són limitades i difícils. Es pot optar com va fer Margarethe Von Trotta al cinema i agafar un episodi significatiu de la vida de Hannah Arendt que serveixi per explicar trets fonamentals de la seva obra: és el cas del judici d’Eischmann però no totes les vides es poden permetre el luxe de posar-se tota la comunitat jueva en contra. Per això és més habitual fer-ho a la manera, per exemple, de Michael Pennington interpretant un Txékhov vell i a punt de morir que fa un repàs de la seva vida. És allò que en cinema en diuen un biopic, l’únic problema és que no hi ha més argument que un passeig per la seva il·lustre vida.

Els protagonistes de ‘Las personas del verbo’, un muntatge de Joan Ollé. © Ros Ribas

En aquest cas s’ha optat per interpretar una selecció de fragments de l’obra de Jaime Gil de Biedma: la que trobem en els seus poemes, cartes i dietaris per tres actors i una actriu-cantant. Sinó fos perquè està profusament il·lustrat, l’espectacle podria ser una lectura dramatitzada de fragments seleccionats que ens acosta a la seva vida, pensament i obra. Però s’ha revestit de moltes capes per intentar que no ho sigui: gravacions de testimonis en viu, versions musicals, tres actors que representen les tres edats del poeta, una actriu cantant, projeccions i fotografies del moment, un decorat simbòlic de Sebastià Brosa inspirat en Francis Bacon que reflecteix l’empresa de Tabacos de Filipinas, un llit massa sòrdid pel meu gust per simbolitzar el gran amant de la vida i de tants cossos que va ser Biedma, i una barra de bar per la seva gran afició al whisky.

Per als lectors de Biedma suposa un reencontre amb les seves paraules que no aconsegueix emocionar, però que interessa i es gaudeix còmodament. El calidoscopi està servit i no es deixa cap color important de la paleta: la seva homosexualitat, les dificultats i plaers que això li suposaren, els seus viatges a Filipines, el seu sentit de l’humor, l’autoconsciència de l’artista, la burgesia, la gauche divine, el sentit de l’amistat, les infinites tertúlies, la irreverència i la joia de viure, la Barcelona gris de l’Espanya del franquisme, la por a la vellesa…

L’escenografia de ‘Las personas del verbo’ està signada per Sebastià Brosa. © Ros Ribas

Destaca la interpretació de Mario Gas, per la rotunda naturalitat amb la que diu, com acabat de pensar, un text escrit. Aquest era un problema de l’obra: esquivar el punt d’artificiositat de dir amb naturalitat aquest seguit de poesia i aforismes que és l’obra de Biedma. Se salva amb un dels fragments hàbilment escollits que es converteix en una declaració del principi de l’obra: a casa dels Biedma es parlava bé, de manera ben articulada i melodiosa, ergo només qui ha sentit parlar bé pot escriure.

És d’un gran encert el contrapunt femení de Judit Farrés, que fa molt més que donar el moment musical perquè corri l’aire en la densitat de les paraules. Pep Munné opta pel gentleman, que té una vessant indomable com molt bé caracteritza Ivan Benet en el Biedma més jove i bell, aquell que encara no sabia que la vida anava seriosament.

Finalment, una consideració personal. Quan vaig trobar-me amb Enric Majó per fer-li una entrevista literària em va citar a l’Hotel 1898 en homenatge a Gil de Biedma (de fet, la presentació de l’espectacle va tenir lloc en aquest hotel); tampoc recordo una sola conversa amb Anna Maria Moix que no aparegués el nom del poeta moltíssimes vegades: durant la meva joventut molts adults em van regalar Las personas del verbo. Sens dubte, les generacions que em precedeixen s’ha entestat en fer-me arribar – a mi i a tots els joves cadells que érem aleshores – la importància de Gil de Biedma, però no sé fins a quin punt per a nosaltres és un patrimoni que podrem transmetre: no tenim cap vivència del Bocaccio, no ens hem enamorat de la Teresa Gimpera ni hem aconseguit cap foto de la Colita.

Pep Munné interpreta un dels tres Gil de Biedma a ‘Las personas del verbo’. © Ros Ribas

Aquest seria l’espectacle que hom voldria que estigués ple de joves, joves que poguessin viure l’impacte de descobrir-lo, i no pas un rencontre familiar amb la seva obra. Nosaltres ja només podem ballar un vals d’aniversari, i ja se sap que “nada hay tan dulce como una habitación para dos, cuando ya no nos queremos demasiado”. En canvi ells podrien introduir-lo dins la seva història i sentir com aleshores nosaltres que la vida “ya se cuenta por unidades de amor tuyo, tan diminutas que se olvidan en lo feliz, en lo confuso”.