Germaine Gargallo. Ser algú.

Cristina Casas llegeix Germaine Gargallo. Cos, pintura i error, una obra publicada per Llibres del segle i escrita per Cristina Masanés que tracta de recompondre la misteriosa vida de Germaine Gargallo, amiga íntima dels pintors Carles Casagemas i Pablo Picasso.

L’arma, dramàtica i vulgar, encanonant la dona. Algú crida. Llavors hi ha l’acte reflex d’ella, el de llançar-se a terra i arrossegar-se sota la taula fins a escudar-se a l’esquena de Pallarès. L’amic que fa poc ha vingut a pintar París, en veure ara que l’arma l’apunta, Voilà pour toi!, s’ajup. Carles té una veu intensa, desconeguda en ell, tan dèbil. El tret sona buit, sense fons. Et voilà pour moi! Amb la segona detonació, el suïcida es desploma damunt la taula.

“La mort és un gest opac que exclou els qui no moren”, escriu Cristina Masanés (Manresa, 1965). El gest de llançar-se a terra i protegir-se rere l’amic, exclourà sempre més a Germaine Gargallo, “la dona de les cames llargues i els llavis molls”.

En la cruïlla entre el document biogràfic i l’assaig narratiu, Germaine Gargallo. Cos, pintura i error (Llibres del segle), reconstrueix la biografia d’aquesta dona ningú. Ho fa a partir del rastre esquiu que deixa en tres homes: Carles Casagemas, l’amant suïcida; Pablo Picasso, un jove àvid de vida i ambiciós; i Ramon Pichot amb qui, incomprensiblement, acaba casant-se.

“Som éssers desitjants”, deia Jacques Lacan. El desig sempre és desig de l’altre, de tot allò que no sóc jo. Això fa que la relació amb la realitat sigui necessàriament conflictiva: volem allò que no tenim; i en cas de tenir-ho, temem perdre-ho. El desig no només és portador de vida i de mort, sinó que actua, a més, de manera erràtica i contradictòria.

A partir d’un escàs material documental i amb una precisió quirúrgica, Cristina Masanés recompon amb extraordinari lirisme la figura d’aquesta dona atrapada en un cos. “La midinette, la femme au chignon, la dona que fa girar els homes”. Un text corprenedor que a través d’una estructura fragmentada, amb salts narratius en el temps i en l’espai, acaba revelant la història, passional i desesperada, d’una dona sense biografia: Germaine Gargallo.