Gemma Sardà. La veu del Cyrano

9.12.2016

La lingüista i escriptora Gemma Sardà (Barcelona, 1967), actualment correctora i traductora de La Vanguàrdia, debuta com a escriptora amb La veu del Cyrano, obra finalista el 2015 del premi de novel·la curta Just Manuel Casero. Aquest 2016, en la 36è edició del premi, Sardà repeteix com a finalista amb la seva obra inèdita Mudances.

Gemma Sardà

Gemma Sardà

A La veu del Cyrano, Sardà es basteix d’una prosa simple, natural, propera: el fons i la forma s’imbriquen conformant una peça d’una naturalitat excepcional. «Un dia qualsevol, un dia que fa un sol que peta, vas a passeig i t’ho prenen tot»: l’autora retrata amb gran delicadesa la duresa de la vida i el pes de la realitat, que a vegades ens cau al damunt. Sardà tracta la mort i el dol amb una comicitat tràgica (però gens dramàtica): des d’una naturalitat agredolça que ens obliga a somriure i ens recorda que «the show must go on».

La mort sobtada del reconegut actor i doblador Quim Pruna capgira les vides de Lola i Nora, mare i filla, ambdues actrius, que a partir d’aleshores prendran la paraula. Sardà entrellaça les dues veus narratives  jugant a intercalar capítols narrats per l’una i per l’altra: dues generacions, dues veus, dues realitats, dos llenguatges, dues maneres de viure. Lola s’afona en una tristesa profunda, acompanyada de fàrmacs i el narcòtic record de la veu de Quim (eternitzada pels seus doblatges i gravacions). Nora, en canvi, hiperactiva i incansable, opta per aferrar-se a una maleta carregada de somnis. Dos dols i una mateixa pèrdua, la d’en Quim. Quim Pruna encarna la figura de l’«estrella» del panorama cultural català, polifacètic i pluri-empleat: actor de sèries (sobretot de telenovel·les) i pel·lícules catalanes, de teatre, doblador d’anuncis i pel·lícules; la mort del qual també acaba resultant producte de mercat. «La veu amb potes» (com solen anomenar a en Quim Pruna els seus amics del món de l’espectacle), però, continua ressonant arreu, absent i dolorosament present alhora. Una veu que mai cessa: «del celobert, no sé si del pis de la infermera o del de més amunt, ens va venir la veu d’en Quim. Van ser dos anuncis seguits i després res».

Amb la seva mort, deixarà Lola de ser «la dona d’en Quim», o com solien anomenar-la de jove «aquella panotxa que va amb en Quim», fent sentir la pròpia veu? En els relats de Nora i de Lola traspua la veu d’en Quim, com en les seves vides. Però, que potser som alguna cosa més que les nostres veus? Ecos de veus d’altri. I no regalava en Quim, també, la seva veu als altres, com el Cyrano de Ronsard? Sardà crea un entramat de veus, un laberíntic joc de ressonàncies: les veus de la Lola, de la Nora, d’en Quim, dels seus amics, dels anuncis i les pel·lícules doblades, del Cyrano… I entre totes aquestes veus traspunten les veus de dos desconeguts que es creuen en el camí dels Pruna: dues veus silenciades a les que Sardà, de la mà de Nora, dóna veu. La veu dels desnonants, aquells a qui la crisis els ha caigut al damunt. Sardà traça hàbilment una segona trama argumental, paral·lela, que es creua en les vides de Nora i Lola: una història paral·lela gràcies a la qual la novel·la cobra una dimensió de crítica social.

Etiquetes: