Francesc Ruiz Abad: Subvertint l’Erasmus

12.03.2014

L’artista català Francesc Ruiz Abad va decidir allargar un altre semestre el seu Erasmus a Leipzig, R.F.A. El nivell dels professors i l’ambient acadèmic de la facultat de Belles Arts van ser-ne responsables. Buscava fugir i madurar i aquella ciutat mig abandonada per la gent i en la que encara es respira la vella Alemanya Democràtica va funcionar d’inspiració.

   Francesc Ruiz Abad | © Joan Garolera

Amb 23 anys i l’esperit crític renovat, va tornar a Barcelona amb una idea. Una exposició que fos una instal·lació, que també podria ser un happening o una experiència. Un concepte tan modern com antic. “Elefants, sabates i paper” empapera i s’exposa entre l’Heliogabal del carrer Ramón i Cajal i la sala L’Indiscret de Milà i Fontanals del barri de Gràcia. Ho ha muntat a la idea de com ho fan a Leipzig, a base d’autogestió, esforç col·lectiu i complicitat desinteressada (com la del seu amic i col·laborador, el músic Jordi Erra). Nascuda del concepte efímer, l’exposició només dura aquesta setmana. El Francesc té previst tornar a marxar a finals de març. Aquesta vegada amb una beca Guasch Coranty sota el braç i un projecte nou en ment. No sap ben bé on, ho vol fer a dit, bellugar-se fent autoestop: est, oest, on el vulgui el destí, a dibuixar un nou viatge.

“És allò que escup un quadre”, diu el Francesc quan defineix “Elefants, sabates i paper”. És el procés que segueix una obra, explica dels olis, llibretes i fotografies que pengen dels murs i del sostre de l’Indiscret, des que s’escull la tela, els colors, de la seva barreja, el treball mental i el físic, els dubtes i les frustracions. Francesc Ruiz ha volgut plasmar el mètode, deixar-ho a la vista com l’esquelet d’un pensament. De la idea a la representació. “Passen moltes coses dins de l’experiència de pintar el quadre. Però tot queda sempre reclòs en la imatge. Tu quan veus aquesta pintura mai pensaràs en quan vaig anar a comprar els pinzells, però és aquí dins”, diu senyalant l’espiral verd d’un dels seus quadres. Com l’origen d’una creativitat fèrtil i salvatge.

   Francesc Ruiz Abad | © Joan Garolera

Parlant d’orígens i influències, Francesc barreja amb total llibertat Son Goku, del popular Bola de Drac, i els videojocs amb la subversió de la llegendària Junge Wilde dels 70’s, del provocador artista total Martin Kippenberger (1953-1997) o la irreverència de Sigmar Polke (1941-2010). “Deia ma mare que era l’única manera que callava. Quan em donava per dibuixar, em quedava quiet. Ve d’aquí”, diu. Batxillerat artístic a Girona i Belles Arts a Barcelona, fins que se li ha quedat petita. “Un profe em va dir que si tenia ganes de pintar me n’anés cap a Alemanya”, raona. Així va arribar a la prestigiosa facultat de Belles Arts de Leipzig, la HGB. “Leipzig, quan va caure el mur, es va desolar… van quedar espais immensos buits”, recorda. En un any ha vist i viscut l’art, participant com a públic o potser com a creador en instal·lacions com aquesta que ha muntat a Gràcia. “Es fa molt allà”, ho diu amb la decepció que li provoca la pobre acollida de la seva iniciativa. El Francesc va allargar un altre semestre l’Erasmus pintant, esculpint i fent fotografia, potser depurant o definint-se, potser perquè vivia l’art total que el motiva. Tenia clar que no volia tornar. No encara. La idea d’aquesta exposició anava creixent en el dia a dia acadèmic, assistint a classe i parlant amb professors, visitant exposicions de companys o vivint-les. “Elefants, sabates i papers” dóna forma al concepte creatiu de pensar, caminar i fer que acompanya les obres. L’autor, com a part de l’obra, només pensa en el compromís de seguir avançant. Arribar a Barcelona, penjar la seva obra, fer maletes i tirar cap a on li vulguin la sort i les cames.

“La idea és sumar viatges durant sis mesos. Cada setmana jo produeixo tots una sèrie de arxius analògics que envio per correu postal des d’on em trobi al punt d’inici. El treball serà tornar aquí després de mig any que ja ni sabré el que hauré fet i trobar una pila de caixes amb experiències del viatge”. Llavors? Una nova exposició, qualsevol cosa, un nou projecte que en produeixi un altre perquè la roda no s’aturi. “Tinc moltes opcions. Tornar a Alemanya, Anar als Estats Units, Sud-Amèrica. Jo crec que aquesta vida és anar coneixent gent”. De moment, vol que les dimensions de l’art li fugin de les mans, experimentar i sumar, no parar quiet.

   Foto de Joan Garolera

“Elefants, sabates i paper”, fins divendres 14, a “L’Indiscret” del carrer Milà i Fontanals, 46.

“Quan estàs a la uni, estàs com acollit, i volia veure altres coses”, diu quan parla de la seva experiència alemanya. Tot desmitificant l’Erasmus.Torna a Barcelona per tornar a marxar en principi “cap on el destí el dugui”, amb una beca Guasch Coranty a prosseguir aquest treball de recerca en progrés que es la seva expressió artística.

Francesc Ruiz Abad: http://www.francescruizabad.com