Fosca matèria fosca de Joan Duran

El dissabte 19 de juliol es va presentar a la Casa de Cultura Ses Cases Noves el poemari Matèria fosca (Moll, Col·lecció Balenguera 172) de Joan Duran i Ferrer, volum amb el qual va aconseguir el Premi Bernat Vidal i Tomàs 2014. En aquest acte essencial van intervenir l’autor de l’obra juntament amb Francesca Vidal Servera (Regidora de Cultura de Santanyí), Antònia Vicens (escriptora i autora del postfaci), Francesc Moll (editor) i Llorenç S. Galmés Verges (Batle de Santanyí). Jaume C. Pons Alorda ens preparava per la presentació amb aquest article.

Ara que el Premi Ciutat de Palma és un guardó que ha perdut tot el seu prestigi i que provoca vergonya aliena per les seves formes dictatorials, quasi franquistes, i després de la desaparició escandalosa dels Premis Mallorca per culpa de la corrupció política, a la major de les Balears encara hi ha una sèrie de premis que aguanten i que tenen un pes imprescindible en el panorama actual català. Són els Premis Pare Colom d’Inca, els Premis de la Vila de Lloseta, el Premi Alexandre Ballester de Sa Pobla o el Premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí.

Aquest poble de 14.000 habitants amb pedra roja coagulada a l’espinada sempre s’ha caracteritzat, com bona part de Mallorca, d’haver parit, quasi per miracle de natura, una sèrie d’escriptors intestinalment bestials. Si Manacor és la zona amb més escriptors i poetes per centímetre quadrat, cosa científicament comprovada, Santanyí tampoc no queda curta, ja que dins les seves sines han aparegut monstres de la talla de Bernat Vidal i Tomàs (que dóna nom al premi i que fou el guardià de la saviesa en temps de misèria i, de fet, gràcies al seu mestratge les baules de l’escriptura no varen morir en la tenebra, funció salvaguardadora que Josep Maria Llompart també va exercir a Ciutat de Mal), Blai Bonet, Antoni Vidal Ferrando, Cosme Aguiló, Miquel Pons, Antònia Vicens o Pau Vadell i Vallbona, entre molts d’altres. Bona part de culpa la té aquest Premi Bernat Vidal i Tomàs, que ha sabut oficiar un conegut catàleg on s’han inclòs algunes veus imprescindibles i alguns llibres francament memorables. Invocar la seva història és rememorar quelcom que s’acosta molt a un triomf en tota regla. En els darrers anys, alguns dels merescuts guanyadors han estat autors que, a poc a poc, van fent-se un lloc d’honor en la literatura d’ara, com el cas de Lucia Pietrelli (amb Violacions); o autors que certifiquen carreres imprescindibles, com Hilari de Cara (amb Nunc). El poeta de Sitges, Joan Duran i Ferrer (1978) ara forma part d’aquesta llista i confirma la seva obra i trajectòria com una de les més valuoses. Cal tenir-lo molt però molt en compte, ja que Duran és un dels poetes clau de l’ara.

S’hagués dit que Extrema llum (Pagès, 2014) era, fins aquest precís moment, la millor obra de Joan Duran, la més treballada en la seva carrera, la més punyent, la més dolorosament cabdal, un emocionant punt d’inflexió que ens demostrava una gran alçada on el poeta de Sitges semblava que hagués d’estar molt de temps abans de poder tornar a superar-se. Error. Tot element, per molt prodigiós que sigui, necessita el seu reflex en la gran bàscula de l’univers. Així funcionen, també, les arquitectures secretes de la Gran Catedral altrament dita literatura. Aquella Extrema llum, i més que Extrema era Extremada, tenia amagat un germà bessó, un siamès obscur, que s’encarna definitòriament en aquest Matèria fosca (Moll, 2014) que ara veu, i perdoneu la broma, la llum. I és que aquest nou llibre és com una hòstia donada quan menys l’esperes en el combat de boxa del deliri o durant la cerimònia de la fusió amb el Cos de Crist. Matèria fosca representa una culminació en tota regla.

En aquesta obra seva, potser la més devastadora, Joan Duran i Ferrer conjuga, i conjura, una imatge de la devastació i de la destrucció absolutes, no amb la necessitat de provocar sinó, més aviat, de ressuscitar: a partir de les cendres sorgiran restituïdes albions. Punt i principi. És així com es va instituint l’antiga casa del desig. Estimar Significa Exterminar. Per aconseguir arribar a fer que aquest aforisme de certesa esclati entre les venes del lector, hi ha tres parts molt marcades aquí dins que serveixen d’itinerari a través d’aquesta immolació erràtica i principal. La primera es titula “Fosc amor”, la segona “Cabarets buits” i, la final, “Tríptic a Youkali”. Són molt marcades, aquestes tres parts, perquè cadascuna d’elles abasta un to molt concret, podríem dir que són fins i tot “plaquetes” en elles mateixes, o millor dites “suites”, però el rerefons en la seva panoràmica és de salvatgia, de punició ignota, molt ben ensamblades les unes amb les altres tal i com molt bé ho sap definir Antònia Vicens: “I és que un pic has entrat dins Matèria fosca no pots sortir-ne il·lès: t’engrapa la bellesa i el suplici que comporta temptejar-la. A més hi ha la pugna per regnar sobre el reflux de la sang que adesiara  vogues entre lluors d’entranyes, no d’estrelles, que et colpegen ossos i ulls, albes fosques de desig.”  

Dins “Fosc amor” el llenguatge és al·lucinat, de deliri excels, toca cada mot i el regenera de la seva agror i de la seva misèria. Dins Joan Duran la llengua utilitzada és com una injecció d’energia, capaç de donar faç nova a allò que procrea a través d’elements molt marcats: la llum, el paisatge d’estiu, la sensualitat voraç, fins i tot caníbal, de les ganes de xuclar i devorar i ejacular com piranyes significants, prenyades de sentits psicotròpics. O sigui, tornem a l’univers que fins ara el poeta havia anat conreant com regadiu de destrals en els seus llibres (Zoòtrop, Kore, Nix, Domèstica veritat, Natural delit…) però d’una forma molt més radical, de coneixement templari, ja que aquí tot arriba al súmmum de l’ossada: Matèria fosca és el coàgul amb què Joan Duran fusiona tota la seva obra per fer-ne una pasta, una massa còsmica de negror incolora, un càncer blanc que es ramifica per expandir-se més enllà de les seves pròpies murades de contenció. Els poemes aquí inclosos són llargs, dels més llargs que havíem pogut veure en la seva ambició fins ara, per tant estan marcats per accents més narratius, i s’identifiquen amb monòlegs interiors de personatges extrets de les pintures que donen nom a cada poema. Joan Duran se situa dintre de l’acció per esdevenir protagonista de quadres emblemàtics i trobar la veritat en el pigment. Per tant els interventors d’aquesta part de l’obra són veus poètiques situades en l’abandó, al ras de l’esperit, del color i de l’espai.

No és estrany, doncs, que tots els quadres aquí transsubstanciats estiguin marcats per una coherència interna en què sembla com si fos el mateix artista qui els hagués pintat. La línia de continuïtat és d’una coherència aclaparadora. Les atmosferes que aquestes obres pictòriques inciten són solars, de brillantor agònica o cadavèrica, amb colors estripats, marcats fins al profund de la retina, i per això rebenten en mil fues i albons com galàxies d’incrustació. T’entren per l’ull i no t’amollen. Sí. Són contextos barrocs, rococós, daurats, on la roentor del gran astre embarassa tot allò que toca amb estremiment, l’escenari ideal on parlar del sexe, de la temptació i de l’extenuació d’existir amb el furor com a bandera. Si a Extrema llum vèiem com Duran dialogava amb l’obra d’artistes vius, aquí el diàleg es porta a terme amb obres clàssiques d’artistes morts, que ja formen part de la constel·lació de l’etern, com Sunyer, Klee, Klimt, Tàpies o Matisse, entre moltes altres. El poeta s’apropia d’aquestes obres, se les fa seves perquè tenen un alt significat emocional, serveixen com a gran teatre shakespearià del món on poder viure una darrera, última i convocada mort, i d’aquesta manera el somni del poeta es veu acomplert i experimenta, com un laboratori sagrat, cada espai de significació. Per tant les escenes se succeeixen com si fossin fotogrames d’una filmació brutal, la pel·lícula de les costelles.

Després d’aquest frenesí, no és estrany que “Cabarets buits”, la segona part de Matèria fosca, invoqui la imatge del tedi i també del llanguiment, d’un cansament propi de les derrotes que Pessoa, a la cita inicial que obre aquests cabarets llòbrecs, diu que guarda dins seu tot i no haver lluitat a cap banda. Fet que recorda els versos d’Andreu Vidal dins L’animal que no existeix:

Sub-làbarumEstranya guerra
la d’aquell que batalla solitari,
sense exèrcit ni amic, sense recer.
I en alta nit, cansat, de fosques ebri,
amb la mateixa cura
vigila l’estelada i l’adversari,
les ombres i la son;
i sent, rera l’espès fullatge, dèbil,
l’aspra remor de l’aigua repetint:
“No venceràs… tot és efímer
deliri que t’amara, cega follia…”
I entre les negres branques,
on el rou reblaneix
la sang resseca dels que han mort,
escolta el vent, missatger exacte:
“Mai no coneixeràs derrota
ni glòria ni fi.” Aquí la veu és més reposada, molt més decadent, pròpia del postcoit en què s’ha vist involucrada amb les ànsies exaltades del combat de l’amor. Però això no vol dir que no sigui igual d’intensa. Amb Joan Duran no hi pot faltar mai la intensitat, per això és un poeta que genera tantes adhesions i, sobretot, passions entre aquells que estimem les metàfores punyents però també salvadores. Els seus versos són clars, prístins, però també tenen el triomf de les medalles guanyades a pols, amb metàfores magnífiques i també descobriments d’aquests que et deixen frapat allà on sigui que estiguis llegint. Joan Duran reinventa, dóna al mot el poder recuperat que necessitava. I això és perquè el desig es menja Joan Duran de per dins, i en aquest devorament hi ha un intent de recuperar la identitat perduda d’allò poètic. El desig, el gran motor de combustió dels engranatges de la cosmogonia, és el que convida a cridar, a cavalcar i a parlar. Per això quan la veu del poeta nota l’absència veu buits, esquerdes, molses esperpèntiques i carrers abandonats. Tot és senyal de l’esperma vaginal de l’ésser adorat. I això demostra que, en creació, sempre que hi ha un desafiament hi ha la necessitat de superar aquest desafiament. Les traves engendren bona escriptura perquè requereix que es trobin solucions perdurables. Les solucions que aquí ens regala Joan Duran són de les que més fervor encadenaran en els que estimen la poesia.Poeta del fervor estimatori, Joan Duran aconsegueix documents d’una força inhumana on tot esdevé guerra sense pausa. Tot en Duran és salvatge, furiós, que frega el límit dels genitals de l’oblit. I per això el suc de vida que genera en els que llegim, la textura llefiscosa de cada esclat seu, és d’una contundència que terroritza: “callava com un coàgul”. Imatge, la del coàgul, que ja funcionava, i molt, a Extrema llum. El coàgul vol dir capacitat amalgamatòria, unidora, que ens fa pensar en una penetració total, la unió definitiva, però també en les ànimes germanes quan es troben, o que almenys s’agermanen en l’amor suprem, definitiu, com una derrota que és acceptada amb tot el triomf que aquesta comporta. Com deia Josep Palàcios: “Ja sols ens queda el privilegi de ser supremament derrotats.” I en una entrevista a Núvol, Joan Duran explicava que “La poesia és sexe verbal.” Sembla com si el vers de Palàcios i aquesta afirmació de Duran arribessin a cardar-se mútuament per agermanar-se i assolir a un punt de no retorn amb Matèria fosca.Matèria fosca parla pels que no poden, pels que anhelen matar el desig i sols saben nedar en una mar de viduetat. Duran dóna nom a tot allò desconegut. Perquè sap que el poema coneix la parla indòmita de la pedra que calla. Una pedra que crida el terror, però calla. Veig, en tot aquest vessant oníric de fam i subterfugi, un poc del geni definitiu de Blai Bonet quan Joan Duran personifica el món, la seva essència d’ésser que adora i perpetua, i li dóna còrpora d’humà, d’home de dona:Llavors, hi ha el teu cos estès com un pobleimprecís, desdibuixat damunt la roca,sense homes que habitin els gots ni la veu.I les nostres boques que es desconeixen.Sempre ens falta una paraula:la mesura més precisa d’existir-nos.Hi ha fins i tot un moment en què Duran s’encarna en el “ca que bava” blaibonetià, animal amarat de sordidesa cristiana, i es transforma en el gos enganxat a l’arbre de l’ànima i que intenta arribar a les galetes de son del Conversor. Es tracta d’un dels instants culminants d’aquesta obra que t’enganxa pel coll i ja no t’amolla de cap de les maneres.Finalment, el “Tríptic a Youkali” és el comiat definitiu, sense contencions. Aquí la veu poètica enumera totes les transformacions que ha portat a terme per ser el context de la persona Amada: s’ha transfigurat en gos, en carrer, en flama, en extinció… Ha intentat ser-ho tot per esdevenir l’univers de l’altre ésser, però en cap sacrifici la funció alquímica no ha funcionat. Aquesta absència ja era el tret simptomàtic que caracteritzava l’inici de l’obra en el seu “Pròleg”:Ens falta la paraula on sempre sompossibles. La paraula que s’escorredes de dalt com una pluja, d’un cela l’altre cel, quan gosem enrunarl’envà i els bastiments de l’horitzó. Però dir-la devasta: el torrent cavalcal’asfalt, s’endú el ciment, arrossegael pes del desig i bolca les ombressobre el temps d’un solar enderrocat.I deixa al llavi els llots de la crescuda. A vegades queda això, després de l’amor:maons romputs com una borradurade llengua i saliva als plecs del cos;una duna de roba i pols, i el crit presd’una pedra aturada i sola entre la gola i les certeses. Llavors, hi ha el teu cos estès com un pobleimprecís, desdibuixat damunt la roca,sense homes que habitin els gots ni la veu.I les nostres boques que es desconeixen.Sempre ens falta una paraula:la mesura més precisa d’existir-nos. I, tot i això, no hi ha pessimisme en això. Ans al contrari, la necessitat de continuar i de mirar cap endavant armat amb el convenciment dels versos. Matèria fosca és el dietari d’una derrota divina, la certesa que s’ha de seguir batallant. Amb resultats de gran dignitat humana i creadora, Joan Duran ha tornat a aconseguir un llibre poderós, aclaparador, d’una construcció madura, macerada, lentíssima però certa, talment una fórmula científica que assumeix el seu èxit i aconsegueix el que pretenia. La Col·lecció de la Balenguera de l’Editorial Moll pot tornar a celebrar l’entrada, dins les seves portes blanques, d’una altra obra que de ben segur farà història. Però sobretot, hem de celebrar que una veu d’alt nivell com la de Joan Duran ha arribat a una alçada titànica per tal de superar-se a ell mateix en el que segurament és el seu conjunt definitiu, Extrema llum i Matèria fosca, díptic encimbellat d’aquesta doble muntanya sagrada on ha construït els palaus de la grandesa. Ho tindrà molt difícil, per superar-se, però en aquesta desafiament segurament tornarà a trobar pinyols d’incitació. I per això tot aquell que estima la poesia algun dia s’hi haurà d’acostar per viure-hi almenys una temporada. S’hi està molt bé, aquí dins.