Flamenc cubista

8.04.2012

Tot i el seu caràcter hermètic i ancestral, el flamenc és una de les disciplines que més s’ha sabut adaptar als temps moderns. Des d’aquell 1976 on Camarón va incorporar jazz i rock progressiu a La leyenda del tiempo han plogut moltes Lágrimas negras, molt flamenc fusió i molts espectacles com Dunas, l’hipnòtic duet de la bailaora María Pagés amb Sidi Larbi Cherkaoui, un dels coreògrafs de contemporània amb més renom internacional, que vam poder tornar a veure l’estiu passat al Gran Teatre del Liceu.

Aquest cap de setmana ha passat pel Mercat de les Flors Israel Galván, l’últim gran innovador del flamenc, en la que només ha estat una parada més de la seva extensa gira internacional presentant l’espectacle La curva. A Galván li han entaforat el malnom de ‘el Picasso del flamenc’, i s’ha guanyat el respecte mundial amb la seva deconstrucció de la disciplina. I és així literalment: Galván ha tornat a inventar el flamenc. ‘Als recitals tradicionals el cante i la música i la dansa van íntimament lligats. Jo volia visualitzar cada element per separat, mostrar el silenci’, explica el bailaor. El mateix espectacle pren el nom d’un teatre parisí, ‘La Courbe’, on als anys vint s’hi havia representat teatre cubista.

Més a prop del MoMA, per tant, que del flamenc tradicional, La curva de Galván també veu d’altres avantguardes, sobretot del surrealisme d’algunes composicions, així com del piano interpretant música atonal que converteix Galván en el primer flamenc que balla Schönberg. Dalt de l’escenari un bailaor fent una cosa nova, ballant un flamenc nou, més actual, més intel·lectual, però tan enèrgic com sempre. Proposta rere proposta, Israel Galván aconsegueix enganxar el públic a la butaca amb el seu flamenc esmicolat, dansat a fragments i recomposat, enquadrat entre el jondo més clàssic i el contemporani més atonal.

Blog d’Albert Forns: El voraç consumidor cultural

Twitter: @senyorforns