Finestrejant per l’aiguabarreig de Mequinensa

24.09.2016

La companyia Mea Culpa ha creat un espectacle amb els contes que l’escriptor Jesús Moncada va reunir a El Cafè de la Granota, on descriu l’univers de l’antiga vila de Mequinensa abans que quedés sepultada per les aigües del pantà. A través dels amos del cafè, mentre empaqueten la seva pell abans de baixar definitivament la persiana, reviurem les últimes hores de les famílies que van deixar l’antic poble per començar una nova vida. El darrer dia del Cafè de la Granota es pot veure a La Seca fins al dia 2 d’octubre.

jesus-moncada

Jesús Moncada

“Oh, benvinguts, passeu, passeu…”, cantava Jaume Sisa l’any 1975. No l’és, però podria ben bé ser el lema del Fernando i de l’Adelaida, els amos del mític Cafè de la Granota, epicentre de la vella Mequinensa, que el 1971 va quedar engolida per les aigües del pantà de Riba-roja. Pel Cafè de la Granota hi desfilava tothom, autòctons i forasters, i tothom hi era benvingut, o així ho va decidir Jesús Moncada quan va imaginar aquest local que abraçava les ànimes i l’essència de la vila que identificaria la seva existència. El Cafè de la Granota es va publicar el 1985, i va marcar el sender de la que hauria de ser la prometedora carrera d’un autor local alhora que universal, però que va quedar tristament estroncada quan només tenia 63 anys.

La companyia Mea Culpa, fascinada per l’univers Moncada, va decidir l’any 2012 adaptar al teatre alguns dels catorze contes del recull, enllaçant-los de forma intel·ligent en un divertit i animat diàleg entre els dos últims supervivents del vell cafè: el matrimoni que el regenta. Mentre la parella empaqueta en caixes de cartró les últimes pertinences abans del trasllat a la nova Mequinensa, desgranen les vides de l’excèntrica galeria de personatges que configura la vila que està a punt de desaparèixer sota les aigües: un dissortat delinqüent vocacional, uns incondicionals afeccionats del futbol, un incomprès lector d’Agatha Christie

Armand Villén (Fernando) i M. Àngels Largo (Adelaida), a part de reservar-se els papers del matrimoni narrador, firmen amb molt d’encert la dramatúrgia. No només la teranyina que enllaça els contes seleccionats resta invisible, sinó que l’intercalen amb altres peces de l’univers Moncada, i hi incorporen, molt sàviament, veus de testimonis mequinensans, que narren amb emoció els últims dies de la vila, la capital de l’aiguabarreig, allà on l’Ebre i el Segre s’uneixen a la franja de Ponent. Xisco Segura apadrina la complicitat dels dos actors, i l’encerta de ple amb la també direcció de l’espai escènic, simple i eficaç: una taula, dos tamborets, una butaca i una desena de caixes de cartró, que facilita enormement els bolos que acrediten el seu fins ara recorregut per centres de batxillerat de tot Catalunya (més de 8.000 alumnes ja l’han vista), fires (van guanyar el premi Espectacle Revelació a Litterarum 2015, a Móra d’Ebre) fins a recalar ara al Born, en la seva pràctica estrena pel públic adult i familiar.

Sense dubte, un altre dels grans regals que ens ofereix El darrer dia del Cafè de la Granota, tal i com va passar amb la Mequinensa que es va poder veure al TNC la primavera del 2012, és el plaer d’escoltar la variant dialectal autòctona. Amb l’assessorament lingüístic d’Hèctor Moret, els actors ens obsequien amb el ric accent mequinensà i una bona col·lecció de vocabulari propi, que rares vegades arriba als escenaris i, per tant, motiu de celebració.

Així, aquest darrer dia del Cafè de la Granota és una fresca aproximació a tots aquells espectadors que no coneguin l’obra de Montcada i que tinguin ganes de descobrir una autor que mai caduca, tot al contrari. I pels que el coneguin, sempre ve de gust submergir-se en les seves emotives, tendres i humanes històries.

 

El darrer dia del Cafè de la Granota · Trailer Teatro from Videobooks Actores on Vimeo.