Passions al Festival de Cinema D’A

8.05.2012

 

 

Una imatge de 'Into the Abyss' de Werner Herzog

La platea del D’A dividida entre les grans passions i el desconcert davant la projecció del fenomen del festival. ‘Diamond flash’ convertida en un “hype” i el seu director, Carlos Vermut, rebut amb aureola de culte gràcies als seus dos inclassificables curtmetratges. La seva opera prima també té elements per convertir-se en un nou film de culte del cinema espanyol, si el temps la sap tractar bé. El director sap com crear expectatives i les ha creat, amb la seva pel·lícula, i dins la pròpia pel·lícula: una concatenació de personatges almodovarians en situacions tarantinianes (o potser és a la inversa?) vinculats d’una o altra manera en aquesta producció superlowcost amb superherois de poca monta, segrestos, incestos, tortures, sang… i favada! Entre els agraïments del film apareix el nom de Nacho Vigalondo i no ens pot sorprendre, perquè d’alguna manera ‘Diamond flash’ comparteix amb el director d’”Extraterrestre” aquesta nova tendència que consisteix a importar les claus del cinema fantàstic a la quotidianitat de la vida urbana, i fer d’aquesta raresa un punt de partida cap a qualsevol impossible.

 

 

Diamond Flash, de Carlos Vermut

 

Grans passions –força més unànimes- desperta Werner Herzog, sigui quina sigui la proposta que presenta. En aquesta ocasió, un duríssim i valent documental sobre la pena de mort, ‘Into the abyss’, rodat en la primera persona d’un director que s’implica en allò que relata. Herzog s’oposa radicalment a la pena de mort i així li expressa ell mateix al jove Michael Perry, condemnat per assassinar tres persones en el robatori d’un cotxe en un petit poble de Texas. ‘Into the abyss’ inclou els testimonis dels dos acusats -el segon, condemnat a cadena perpètua- i els familiars de les víctimes i dels assassins, i es va ampliant també amb les intervencions d’altres individus, com el capellà que atén els condemnats a mort o un exfuncionari encarregat d’executar els presos, que d’alguna manera són també víctimes de les seves pròpies contradiccions morals; o els amics i familiars dels joves condemnats, atrapats ells també en vides marcades per la delinqüència i la marginalitat. És aquí on Herzog va més enllà del testimoni morbós del “dead man walking” per oferir un duríssim retrat sobre la realitat social d’una gent sense recursos i amb poques esperances de futur en un sistema que els va a la contra.

La passió d’una dona dividida entre la fidelitat al seu marit ric i avorrit o l’aventura amb un amant jove però sense possibles. ‘The deep blue sea’, l’esperat i molt ben rebut film de Terence Davis, és un grandíssim melodrama amb totes les de la llei. Basada en una obra teatral de Terence Rattigan, Davis posa en imatges aquesta història de passions desaforades en el Londres de la postguerra, en un autèntic treball d’orfebreria visual que regala experiències com la seqüència inicial –amb música i sense diàlegs- que entren des de ja en el top dels grans moments del melodrama. A la contra del film, el seu propi classicisme i la seva adscripció a un gènere tan delimitat, que poden fer semblar ‘The deep blue sea’ una pel·lícula d’una altra època. El text teatral, algunes decisions de la ‘middle class wife’ costen d’entendre en aquest 2012 i tots aquests elements poden arribar a allunyar l’espectador d’aquest film massa fred en ocasions, però que compta amb el gran aval d’una Rachel Weisz senzillament brillant.

La recerca del cadàver en un cas d’assassinat del que no se n’acaba de treure l’entrellat és el pretext darrere ‘Once upon a time in Anatolia’, la pel·lícula de Nuri Bilge Ceylan amb títol de conte que ens acompanya per les superfícies i ens insinua les profunditats d’un país, una societat i un sistema que no acaba de funcionar. El director, com el metge forense que fa dissecció d’un cadàver per descobrir les causes reals de la mort, observa el seu país advertint-nos d’allò que està present però no volem veure: el malestar, la mentida, la pèrdua de rumb. Bilge Ceylan aconsegueix captivar amb les seves imatges quan l’al·legòric missatge de fons potser se’ns escapa, deixant-nos amb ganes de poder aprofundir més en aquesta obra de múltiples lectures.

Aquestes han estat algunes de les sessions més destacades de la part final del Festival de Cinema d’Autor de Barcelona. El D’A també ha aixecat passions, les llargues cues, les sales plenes, les acalorades tertúlies post-sessió a la porta, les pinzellades ràpides a twitter i, sobretot, les ganes de veure bon i diferent cinema, ho constaten.

@judithvives