‘L’Apollonide’ de Bertrand Bonello enlluerna al Festival de Cinema d’Autor

2.05.2012


‘L’Apollonide’ és una de les millors pel·lícules que s’han projectat de moment al Festival Internacional de Cinema d’Autor (D’A) que se celebra aquests dies a Barcelona. El seu director, Bertrand Bonello, lidera aquesta nova-nova onada del cinema francès que està copant força interès en aquesta segona edició del festival. El certamen es va inaugurar amb el darrer film de la sempre celebrada Mia Hansen Love, ‘Un amour de jenesse’, que ha estat rebut tot i que amb menys entusiasmes que el seu film anterior, ‘Le pére de mes enfants’. El festival ha intentat també provocar/irritar i/o avorrir els seus espectadors amb la inclassificable ‘Hors Satan’ de no menys inclassificable Bruno Dumont. Hi va haver desercions, badalls i desconcert davant aquest intent mal dissimulat d’emular Pasolini, Dreyer, Bresson i Béla Tarr tots a l’hora en un sol film de ridícules pretensions i exorcismes i miracles inclosos.
Molt, però molt més interessant és ‘L’Apollonide’, la pel·lícula que definitivament donarà a conèixer per les nostres terres a Bertrand Bonello, cineasta que ja compta amb cert prestigi entre els cinèfils de gust exquisit, gràcies a films com ‘Tiresia’ o ‘De la guerre’. ‘L’Apollonide’ és un exuberant exercici visual al voltant de la vida, costums, anhels i misèries d’un grup de prostitutes d’una casa de cites en el tombant del segle XX. En l’espai limitat i claustrofòbic d’aquesta “maison fermé”, Bonello treu partit  de rostres, mirades, textures, llums i ombres, regalant autèntics “tableux vivants” òbviament inspirats per l’impressionisme que imperava a l’època. Aquesta lluminositat impressionista es va enfosquint a mesura que el segle avança i les penúries –la fatídica crisi- obliga a canviar cristall per vidre barat i renunciar als –pocs- drets que haguessin pogut tenir unes treballadores del sexe atrapades en deutes infinits. Un contundent epíleg ambientat en l’actualitat ens retorna a la descarnada realitat de la prostitució de carretera, per si en algun moment la imponent bellesa de les imatges de ‘L’Apollonide’ ens havia pogut distreure del missatge de fons.
El Festival de Cinema d’Autor va néixer de la inèrcia que va deixar el BAFF (festival de cinema asiàtic) i ocupa ara un espai central en l’oferta cinematogràfica festivalera de Barcelona. Però en la seva aposta de caire més generalista, el D’Autor no oblida els seus orígens i proporciona l’oportunitat de recuperar obres dels cineastes asiàtics més potents. Johnnie To és un habitual que no falta a la cita amb els seus seguidors, els que ja comencen a aplaudir quan als crèdits apareix el nom de la productora Milkiway. To ha presentat al festival ‘Life without principles’ un nou thriller de màfies, sí, però no les habituals tríades que formen part del món cinematogràfic d’aquest director de Hong Kong. En aquesta ocasió és l’especulació dels bancs i l’avarícia capitalista la que mou els interessos d’aquest personatges sense principis. No hi ha la grandesa d’altres films de Johnnie To ni les seves espectaculars seqüències d’acció, però se li agraeix el valor per denunciar una realitat angoixosa –la crisi, les estafes dels bancs, la pèrdua de valors- que agermana Hong Kong amb Barcelona i qualsevol altra ciutat del primer món.
Tota la sang i fetge que esperàvem al film de Johnnie To està a la pel·lícula australiana ‘Snowtown’, presentada com la proposta més dura del festival per mèrits propis. Aquest film reconstrueix el cas del psicokiller que un bon dia es va autoproclamar creuat contra els pederastes i va acabar trossejant a qui se li passava pel davant. La cruesa hiperrealista d’aquest thriller-drama és de les que regira ben regirat, i situa al seu director Justin Kurzel en el punt de mira de les noves autories.

Twitter: @judithvives

Per consultar altres ressenyes sobre ‘L’Apollonide’, feu clic aquí.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Judith Vives, amb tot el respecte, dir que Bruno Dumont mal dissimula les seves preferències per Dreyer, Bresson, Pasolini i Tarr (per déu, però quina relació pot haver-hi entre aquests dos cineastes, llevat la de ser fidels al seu llenguatge tan personal?), és com dir que Bertrand Bonello pretén emular Kubrick, Visconti, Oliveira i Ivory. Potser vas seure al costat de gent que arrossegava una bona ressaca, però t’asseguro que a la meva filera estàvem tots retenint l’alè. Precisament Dumont, junt amb Ceylan, van ser de les poques excel•lències d’aquest festival. Salutacions!