Fer el vermut al carrer

7.07.2015

Si els espectadors estan atents, s’adonaran que durant els setanta minuts d’aquest divertimento cunillaire a la brasa, en honor subliminal de la línia artística de la directora de ficció del TNC, Wanda Pitrowska, s’hi fa esment en més d’una ocasió del planetàriament famós vermut de Reus. I si bé és sabut que, de tots els vermuts de Reus, el vermut més vermut és el vermut Miró, un comença a sospitar que la relació entre el patronímic vermutaire i el patronímic del director de l’espectacle ‘El carrer Franklin’ (Josep Maria Miró) bé es mereixeria que els de ca l’Izaguirre —vermutaires i amos dels bocois del vermut Miró— patrocinessin, com fan segons quines cerveses, l’espectacle teatral en qüestió.

Miró-Miró, doncs, i la broma està servida perquè fa la impressió que tant l’autora de l’espectacle, Lluïsa Cunillé, com la troupe còmplice que l’ha posat en solfa, vol oferir en clau de farsa i registre de comèdia el que en realitat amaga un drama que és més que mai a peu de carrer: el flagell dels desnonaments.

Per aconseguir aquesta fusió tragicòmica, l’autora ha creat cinc personatges a la recerca del seu destí tràgic: un transvestit (Xavier Albertí) nostàlgic de l’època dels cuplets i amb vocació frustada de professor a hores perdudes de classes de piano i cant; una activista d’oenagé, cunyada del transvestit (Montse Esteve), megàfon en mà i en lluita contra els desnonaments; un banquer molt més que un banquer (Oriol Genís) amb títol de governador de Banc d’Espanya i les butxaques foradades i plenes de bitllets falsos i xecs sense fons; una veïna aristocràtica d’origen anglès (Lina Lambert) última neboda de l’exministra Margaret Thatcher; i un taxista cooperatiu sisplau per força (Xavier Pujolràs), marit de l’esmentat transvestit i germà de la tenaç activista.

Fet aquest retrat sociològic, els espectadors de la farsa ‘El carrer Franklin’ entendran que l’estil Cunillé ha gratat en la ferida de la societat contemporània i tira a tort i a dret sense perdonar ni la figura de la Moreneta, ni el còctel de licors regat amb Aigua del Carme, ni la bona fe d’activistes de samarreta en plataformes d’afectats per la hipoteca, ni els equilibris dels taxistes autònoms que han de compartir taxi per poder arribar a final de mes, ni els responsables de les entitats bancàries que han posat l’economia europea a la corda fluixa, ni la vena neoliberal dels europeus de ferro fervents de la Dama que el muntatge parodia.

Entre esperpent, música cupletaire, escenografia de barraca, mobles al carrer, barri desert a causa dels desnonaments, i infusions de te anglès bullit amb cendres d’upa —l’origen de les quals un servidor no desvelarà—, la nafra dramàtica aconsegueix que els espectadors, com els intèrprets, es riguin dels morts i de qui els vetlla. O dit d’una altra manera, es riguin del temps que passa i que els ha tocat viure.Original i divertit, Xavier Albertí —no pas perquè el seu estil amagat d’actor sigui desconegut—, en el seu paper de transvestit amb bata d’anar per casa i xal de colors; punyent, en el seu paper d’activista, Montse Esteve, amb l’energia al cos i la força de ser l’última i única indignada al peu del canó; espaterrant l’actor Oriol Genís, en el seu paper de governador del Banc d’Espanya que tanca la farsa amb un refilet d’ària des del seu amagatall al frigorífic; elegant, distant, present i fent un mutis gairebé imperceptible quan toca, Lina Lambert, neboda de la Thatcher i veïna servicial del carrer tot i que escriure a màquina teclejant i reinterpretant solfa no és el seu fort; i bon jan, Xavier Pujolràs, rondaire de taverna, taxista fins a la mort, únic supervivent del Sindicat de taxistes.

Cinc personatges solitaris, perdedors, a la deriva, engolits per les conseqüències d’una política hereva dels anys vuitanta del segle passat, basada en l’abús de l’economia productiva, el liberalisme insolidari i el cinisme de les retallades dels serveis socials. Només hi faltaria que la gent d”El carrer Franklin’ parlés oportunament dels sous dels polítics de principis del segle XXI que se’n van i dels que arriben i que han fet el salt de les places públiques a les poltrones, dels lots d’iPhone’s de luxe, dels lots de portàtils a càrrec del poble, dels cotxes oficials, de les dietes injustificables i de les llistes de transparència que delaten en quines butxaques han anat a parar les engrunes dels petits estalviadors que els han elevat democràticament als càrrecs. Com a consol, sempre queda el vermut de Reus i les olives d’Alcoi. De totes totes, molt millor que el te anglès. Qui avisa no és traïdor.