Félix Fénéon o l’el·lipsi subversiva

14.09.2012

 

El número de setembre de la revista L’Avenç dedica la portada a Pere Calders, de qui enguany es commemora el centenari. Un escriptor, Toni Sala, i una acadèmica, Carme Gregori, n’analitzen la tradició en què s’insereix i l’estratègia literària que utilitza, amb la ironia com a mitjà. L’entrevista del mes és amb el sociòleg Salvador Giner, hereu de la tradició noucentista. L’Avenç acaba de publicar Notícies de tres ratlles, de Félix Fénéon (1861-1944) en traducció de Joan-Lluís LLuís. Precursor de Twitter, Fénéon va fer de l’avorrida recopilació de notícies breus un exercici estètico-polític. Us oferim la introducció que n’ha fet el mateix Joan-Lluís Lluís.

 

 

Cal imaginar Félix Fénéon (1861-1944) vivint el seu temps com un testimoni reticent a col·laborar amb les autoritats, i que només acceptarà de dir el que ha vist per al·lusions i eufemismes. Observador d’una realitat que, fet i fet, detestava, va intentar esquerdar els fonaments de la societat amb les armes de la intel·ligència al servei de la ironia. I amb alguna bomba ben real, també, potser. Ja que Félix Fénéon, que es proclamava anarquista, va estar involucrat en un atemptat en un cafè de París, el 1894. Aquest atemptat l’hauria pogut portar a la presó per molts anys si no hagués sabut defensar-se amb esperit i pugnacitat a davant d’uns jutges que van acabar absolent-lo perquè així, per fi, parés de ridiculitzar-los com qui no ho vol. Era un anarquista certament atípic, massa elegant i primmirat per als militants de base, massa implicat personalment en accions directes per a certs ideòlegs lletraferits de la causa.

Nascut en una família de la petita burgesia, va començar per ser un dels funcionaris més apreciats del ministeri de la Guerra, gràcies a una aptitud gairebé il·limitada a redactar informes llarguíssims i estilísticament impecables sobre qualsevol tema, fins a esdevenir molt popular entre els seus col·legues de feina, en lloc dels quals redactava a cor què vols quantitat de reports sobre temes enutjosos. La freqüentació dels cercles llibertaris i la lectura frenètica de la premsa cultural el va dur a col·laborar amb cada vegada més implicació a diaris i revistes –La Renaissance, La Revue anarchiste, La Revue blanche, La Revue moderniste, La Plume, etc.– convertint-se en crític, tan literari com plàstic, de primera magnitud, reconegut com a tal per molts dels creadors del seu temps. Amic d’escriptors i amic de pintors –Paul Signac el va representar en una famosa obra puntillista, exposada avui al Museu d’Art Modern de París, en què té un posat a mig camí entre el mag Mandrake i Abraham Lincoln– Fénéon va intentar mantenir-se al punt de tangent del món cultural. Tot i ser-hi al bell mig, semblava mirar cap a d’altres bandes. Probablement per això no va publicar mai cap llibre en vida, com si no pensés important deixar un rastre que no fos el rastre efímer de crítiques, d’articles i d’aquest estrany objecte literari no identificat anomenat Nouvelles en trois lignes.

Un objecte literari nascut del progrés tècnic. El diari Le Matin va publicar a partir de 1905 notícies curtes que circulaven per telègraf però que eren rebudes massa tard per poder ser desenvolupades en forma d’article. Les notícies rebudes eren brevíssimes, redactades sense estil ni gaire gramàtica, a penes amb una mica d’abrupta conjugació. De bon principi, Le Matin, per palesar que oferia l’última hora que cap altre diari no abastava, publicava aquestes notícies en una rúbrica a part, destacada de la resta d’informacions, però només l’arribada de Félix Fénéon va transformar aquesta lúgubre i monòtona secció en atracció diària. Entre maig i novembre de 1906, Fénéon va fer de l’avorrida recopilació de notícies breus un exercici estètico-polític. Abans de Fénéon, un tren que descarrilava era un tren que descarrilava. Amb Fénéon, el mateix tren amb el mateix descarrilament esdevenia una altra cosa; potser una obra literària, potser una obra de subversió política.

L’evidència que aquestes notícies, sota la mà de Fénéon, es transformen en creació literària rau en el nom mateix de la rúbrica. No hi ha dubte que, el 1906, els lectors francesos devien llegir el títol Nouvelles en trois lignes com allò que significava en primer lloc, és a dir: «notícies de tres ratlles»; ara bé, amb els anys, la visió d’aquests textos ha anat evolucionant i, avui, el lector es fixarà més aviat en l’altre sentit de la paraula «nouvelle» i llegirà, doncs: «Contes de tres ratlles». I, més que conte, és raonable parlar d’«haikus periodístics», tant es fa evident que el no-dit, l’entorn i l’atmosfera són primordials per copsar plenament l’abast dels desastres dels quals es fa ressò.

Es tracta també d’un obra subversiva per la forma mateixa d’aquests textos. Fénéon detestava els estaments socials dominants, que protagonitzen una bona part de les notícies que era encarregat de confegir: militars, policies, jutges, capellans, polítics electes, i fins i tot toreros… Menyspreava el conformisme social, la hipocresia burgesa, els alts i baixos de les passions carnals que, de tant haver d’amagar-se, només podien esclatar amb odi i violència, i fornir matèria als fets diversos que publicava diàriament. D’aquests telegrames que li arribaven, devia pujar, segons els seus criteris, una ferum pestilencial i només amb l’art subtil de la ironia aconseguia no haver de tapar-se el nas. I l’arma suprem de la ironia, en el seu cas, era l’ús plenament, però discretament, subversiu, de l’el·lipsi –també amb un maneig un xic atípic dels temps verbals (que he intentat respectar al màxim, fins i tot quan, en certs casos, torcia el sentit comú de la conjugació). Amb el·lipsis elaborades en bona part gràcies a un ús maniàtic de la coma, va aconseguir crear una mena de mètrica personal per suggerir allò que no podia proclamar: la vanitat, la ridiculesa, l’extrema fragilitat física i psicològica de l’ésser humà, les injustícies socials i el cinisme que les acompanya. Així, per exemple: «Massa pobre per criar-lo, digué Triquet, de Théligny, després d’ofegar el seu fill, d’un mes d’edat.»

En total, es tracta d’uns mil dos-cents d’aquests haikus periodístics, dels quals es presenta aquí, per primera vegada en català, una fornida selecció. De fet, no hi ha cap constància que Fénéon pensés mai a publicar allò que, al seu temps, no devia tenir gens d’importància al ulls d’un editor. Ara bé, va retallar i arxivar curosament totes les notícies que havia redactat, fet que va permetre ja una primera edició el 1948, gràcies als esforços de Jean Paulhan. Félix Fénéon, avui, és un nom discret, poc conegut a França, però amb alguns devots que reciten de memòria els textos-notícies-contes-haikus més humanament cruents, més formalment poètics, o més obertament satírics. I crec poder atreure de bon principi l’atenció del lector català sobre aquest que diu:

«Al Voló, uns oficials espanyols han injuriat un turista francès culpable d’aquest grafit: Visca Catalunya!».

Félix Fénéon. Notícies de tres ratlles. Traducció de Joan-Lluís Lluís. Barcelona: L’Avenç, 2012, 128 pp., 18 €.

(text publicat a L’Avenç, núm. 382, juliol/agost de 2012)