Farishta, distopia paradisíaca

8.05.2017

Farishta és la cinquena novel·la de Marc Pastor, després de Montecristo (2007), La mala dona (2008), L’any de la plaga (2010) i Bioko (2013). Segons indica la contraportada de l’edició feta per Amsterdam, trobarem que «amb un punt de partida apassionant, girs argumentals imprevisibles i una imaginació pròpia dels mestres del thriller fantàstic, la nova novel·la de Marc Pastor conjuga intriga i aventura per atrapar el lector i mantenir-lo aferrat sense treva a les seves pàgines».

Marc Pastor

Vagi per endavant que m’ho he passat molt bé llegint Farishta. M’ha servit per distreure’m i per evadir-me, i això sempre és molt important. Mai no he amagat que la fusió de gèneres em resulta molt plaent, i aquest és un dels encerts que sempre destaco en la producció de Marc Pastor. A Farishta hi trobem aventures, intriga, fantàstic, terror, ciència-ficció, fins i tot un cantó romàntic que juga en el desenvolupament de la trama un paper més significatiu del que en un principi podríem pensar.

Marc Pastor té al seu favor una imaginació enorme, un gran bagatge de lectures i hores de cine i de televisió, una cultura musical que a Farishta se’ns fa molt evident (al meu entendre tants fragments de cançons en anglès potser no calien) i una voluntat de crear un corpus literari complet i complex on s’estableixi una relació ‒més obvia unes vegades, més subtil unes altres‒ entre tots els seus elements. Aquest propòsit em sembla molt interessant, i sens dubte fa falta en el marc de la nostra literatura. És un signe de normalitat molt necessari per acostar la ficció de gènere en català a la ficció de gènere que s’escriu arreu del món. En aquest sentit, només existeix un problema: la diferència de temps entre la lectura de les obres. Això motiva que, als lectors, alguns detalls se’ns puguin escapar (ningú no té tanta memòria). Per captar-ho tot, hauríem de fer una relectura seguida de la totalitat dels textos.

He llegit altres ressenyes de la novel·la i no em convenç que tothom hagi avançat que el llibre parla dels viatges en el temps. Jo no ho hauria revelat, perquè un dels punts forts de Farishta rau precisament en el factor de la intriga, en el no saber, en les lentes anticipacions i picades d’ullet (m’encanta la paradoxa temporal sobre Kurt Cobain) que l’autor va deixant anar i que ens introdueixen de mica en mica en el seu univers. Marc Pastor mai no té pressa, gaudeix de dilatar la informació. I és per això que jo no hauria revelat res. Tanmateix, ara la meva queixa resulta irrellevant. Quan ja s’ha dit a tot arreu, no cal donar-hi més voltes.

Farishta és moltes més coses que una novel·la de viatges en el temps, que per a mi és la part menys interessant, fins i tot diria que negligible (en realitat genera uns certs embolics que el lector desisteix d’intentar ordenar). L’important és que planteja tot un seguit de qüestions gens banals en un ambient clarament distòpic. Des dels límits de la maternitat i la paternitat (fins on som capaços d’arribar pels nostres fills?) a la dificultat per confiar en els altres (tothom menteix o què?), passant per la incapacitat de la humanitat per autogestionar-se amb honestedat (tornem a trobar una “plaga”, però aquesta no ve dels extraterrestres) i els riscos de la manipulació a través de l’educació. Un dels punts més colpidors de la novel·la se centra en el sistema que la gran corporació criminal Iefremov-Strugatski empra per alienar mentalment els seus “empleats”, als quals adoctrina des de la més tendra infantesa. Com a metàfora del món en el qual vivim i com a crítica d’allò que alguns nens del planeta estan patint ara mateix, no està gens malament.

M’agrada molt el joc que planteja l’autor de col·locar el seu ambient terrorífic i distòpic enmig de la bellesa del paradís, un arxipèlag imaginari de la Polinèsia francesa on tot és llum, benignitat climàtica i calma silenciosa. Així trenca el nostre horitzó d’expectatives (ho va fer Hitchcock a Perseguit per la mort), destruint el tòpic de la foscor i de les tempestes com a imprescindibles en l’imaginari del terror. Sens dubte, tothom ha pensat en Lost quan ha llegit Farishta.

També m’entusiasmen les nombroses referències literàries i culturals que salpebren la ficció, tant cultes com populars. Des d’Anna Karènina i Els Miserables (tendresa infinita respecte a la tria del nom Valjean) a Robinson Crusoe (inevitable si l’acció passa en una illa, millor dit en un arxipèlag) o a L’illa del doctor Moreau, la inoblidable novel·la d’H.G.Wells. Farishta al·ludeix a escriptors, musics, pel·lícules, poemes. Marc Pastor confegeix un atractiu exercici d’intertextualitat i inclou enmig del text epístoles, mapes, informes, dibuixos, missatges xifrats i, per damunt de tot, un clar element metaliterari. L’element metaliterari, naturalment, consisteix en la pròpia veu narrativa: la protagonista del llibre, la jove Farishta, que explica els esdeveniments en primera persona a través del seu dietari i que fa reflexions sobre la tasca de l’escriptura.

I aquí comencen algunes incerteses que m’agradaria que Marc Pastor ens expliqués. Perquè, tot i contenir una evident trama iniciàtica, em pregunto per què ha decidit que la noia tingués només divuit anys. Ho dic perquè la seva maduresa, la seva expressió escrita, les seves reaccions i el seu capteniment resulten sens dubte de persona bastant ‒però bastant‒ més gran. D’altra banda, constrènyer la narració al dietari resta versemblança al conjunt. Obliga a justificar per força certes qüestions, ja que de vegades la història resultaria molt més lògica si ens arribés a través d’una altra veu, situada en una altra posició. Marc Pastor n’és plenament conscient, per això fa mans i mànigues amb els informes, les cartes i etcètera, atorgant una superioritat informativa al lector que el personatge de Farishta no té. D’altra banda, també qüestiono la llargària de la novel·la, per a mi no calia tanta extensió. Les repetides escenes amoroses i altres digressions de la protagonista (per què els petons?) en ocasions ens allunyen sense necessitat d’allò que és essencial.

Sigui com sigui, aquestes pegues no desmereixen una novel·la que recomano, amb la qual us ho passareu molt bé i que mereix un lloc important dins la narrativa que avui es fa en català. Necessitem autors com Marc Pastor, que s’introdueixin en llengua catalana, i sense complexos, per la porta gran de la postmodernitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Tot i les pegues a que aŀludeixes, la teva ressenya m’ha fet venir ganes de llegir-la. Em va encantar Bioko, em va atrapar de la primera a l’última pàgina, i espero que Farishta m’arribi a agradar tant. Per cert, jo no sabia que hi havia viatges en el temps —estic d’acord amb tu que aquestes coses no s’han d’avançar—. Gràcies per la ressenya.