Fans don’t cry

29.11.2016

Tot va començar aprenent a conduir. Aquell professor portuguès que va adjudicar “Friday I’m in love” com a melodia de mòbil. Tres anys després, em trobava en una tenda del turó Kobetamendi, País Basc, extenuat, extasiat i delectat per quatre hores de capes i capes d’atmosferes musicals. Ben poc després, alguns vam ser prou afortunats. Sí, parlem del passat dissabte a Barcelona.

Foto: Oriol Abulí

Foto: Oriol Abulí

El fenomen fan és molt visceral, en el millor sentit de la paraula. Tots aquells que aconsegueixen adquirir entrades de pista, i no precisament per poder-ne pagar el preu (que també pesa), i poden arribar hores abans al recinte del concert, demostren la seva voluntat per arribar més o menys a prop de bandes com The Cure. Dues noies hi eren des de les 5 de la matinada, al Palau Sant Jordi. Un rocambolesc sistema de cues feia que les barreres davant les portes d’accés al recinte fossin absolutament buides almenys des de les 14h. La cua, segons vam haver de descobrir a través dels companys curòfils, s’iniciava en una de les portes d’accés a la famosa plaça davant de l’entrada principal al Palau. I sí (avís per a navegants), això també val pels altres concerts.

El club de fans espanyol HispaCure ja feia hores que estava al cas del funcionament, i havien elaborat una numeració dels 60 primers que els va donar una certa prioritat, segons el que havien acordat amb un dels guardes de seguretat. Just per darrere d’ells, després de gairebé cinc hores d’espera, vam acabar confinats en un dels accessos al recinte fins que ens van obrir les portes i vam accedir a tres metres del micròfon de Robert Smith. Recompensa per arribar aviat.

Foto: Eve M.

Foto: Eve M.

Tres hores va durar un concert on no hi van faltar èxits ni sorpreses. “Open” obria el recital de 32 cançons, amb titulacions que denoten la riquesa estilística de la banda: “Kyoto”, “Sinking”, “Blood”, “Imaginary”, “Heaven”, “Forest”, “Fascination”, “Lovecats”, “Lullaby” i, inevitablement, “Love”. Tres vegades van tornar a l’escenari Robert Smith i els seus actuals acompanyants, exguitarrista de David Bowie inclòs. Els moments més destacats, més enllà del començament del concert i els moments greatest hits, van ser sorpreses com “Sinking” o l’aparició d’Spiderman durant “Lullaby”.

La germanor que es respirava al Palau Sant Jordi era indiscutiblement agradable. Només l’exagerada presència de pantalles intentant capturar dignament el grup que tenien a 1, 10 o 100 metres podia crear certes disputes. Psicològicament, és absolutament apassionant analitzar la interacció de Robert Smith amb el públic. Somriures sota el nas en veure l’home-aranya o els cors de “Friday I’m in love”, xiuxiuejos i picades d’ull amb Roger O’Donnell i performance contínua al costat del mai immòbil Simon Gallup van sorprendre a més d’un espectador.

Foto: Viaa Gd

Foto: Viaa Gd

Robert Smith aconsegueix el que pocs saben fer: sense moure’s del seu lloc, omple un escenari que comparteix amb quatre grans músics. Mentre no ha de tocar les notes de la guitarra, els seus entranyables i infantils moviments són inevitablement divertits i complementen la gran paleta sonora des de fa 40 anys –sense oblidar el seu rol guitarrístic a Siouxsie & The Banshees. Springsteen, Jagger o Bono tenen els moviments. The Cure tenen un líder que al Palau va convèncer amb cançons que no passen de moda i que mai és tard per descobrir.

Etiquetes: