Extraterrestre

12.04.2012

 

Amb els Cronocrímenes (2007) ja va quedar clar que, a banda del talent, Nacho Vigalondo compta amb un dels actius que més rèdits li donarà en aquest negoci tan caníbal del cel·luloide: es nota d’una hora lluny que gaudeix fent pel·lícules. Després de veure Extraterrestre només es pot sentir pura enveja: una hora i mitja de divertimento, d’exercici i de passió per un format que és, a les mans de Vigalondo, totalment insubornable. És clar que la pel·lícula conté virtuts i defectes, però la lluminositat dels mèrits fa que totes les angúnies quedin soterrades per un guió que és senzill, però no idiota. Un guió que és intel·ligent -i eficaç-, que presenta una història d’embolics sentimentals gens pretensiosa i que resulta ser un gran homenatge a la millor tradició castissa de l’humor que prové de Berlanga i acaba amb Muchachada Nui, passant per la comèdia madrilenya dels 80 o per sèries britàniques com la de Larry David. Un guió, però, que també exalta les meravelles i el bagatge d’aquest gran cinema americà que sap ser comercial i de qualitat a la vegada. Des de Bésame tonto (Billy Wilder, 1964), tal com el mateix Vigalondo ha confessat, fins a un final que flameja amb el record llunyà de, posem el cas, Casablanca (Michael Curtiz, 1942), per dir només un parell de referents memorables. Agafar un gènere, donar-li la volta, fer aparèixer tots els tòpics l’un darrere l’altre i, sobretot, fer-ho sense que sigui cansat. El resultat n’és una comèdia romàntica de patró conegut, amb la mesura adequada i un humor reconfortant. En tot cas, si la pel·lícula és destacable per alguna cosa -que ho és-, és per la mirada d’un Vigalondo que en sap, que n’ha vist un munt i que gaudeix del joc de ser qui mou els fils. Un Vigalondo que sap com explicar una història de relacions personals per mitjà d’un elenc d’actors que sempre són al seu lloc. És per això que, més enllà de plats voladors, Extraterrestre mostra la increïble habilitat que tenim per tirar-nos els plats pel cap, per prendre mal i per complicar-nos la vida. I que els extraterrestres no cal buscar-los gaire lluny.

Blog d’Esteve Plantada: Fragments d’anatomia                       Twitter: @eplantada