Balzac a l’hostal vermell

Quan ens acostem a l’obra de Balzac les xifres impressionen: va escriure més d’un centenar de novel·les, on sortien més de 2.500 personatges, 500 dels quals sortien en més d’una novel·la, i tot això ho va escriure en només trenta anys de vida adulta. Aquest ritme frenètic no només el va viure en el camp literari: va engegar un munt de negocis que van fracassar, s’endeutava, i aleshores es tancava a escriure per poder lliurar els escrits a temps i pagar els deutors i, quan es refeia, comprava quadres, porcellana, cases, i així tornava a endeutar-se. Gairebé no dormia, podia arriba a prendre més de cinquanta tasses de cafè al dia, i això va fer que, malgrat la seva constitució física forta i corpulenta, només visqués cinquanta-un anys.

Amb una vida tan accelerada va poder crear una obra monumental, La comèdia humana, que omple dotze volums de la Pléiade. Com un contrapunt de la Divina comèdia, volia ser un inventari dels vicis i de les virtuts de l’època, mostrar-ne les passions, els caràcters, els esdeveniments principals, crear prototipus d’home (metges, soldats, impressors, prínceps…) unint trets de molts caràcters homogenis i, d’aquesta manera, arribar al seu objectiu: escriure la història oblidada dels historiadors, la història dels costums.

L’Avenç va publicar l’estiu passat L’hostal vermell traduït per Josep Maria Muñoz Lloret. L’editorial ja havia publicat anteriorment El coronel Chabert, de manera que va aportant peces d’aquest immens mosaic literari que irradia una llum clara i continua sobre els homes i els costums de la França de principis del XIX. L’ambició d’abastar tot el món era tan gran que ell mateix es comparava a Napoleó: “El que ell va començar amb l’espasa, jo ho acabaré amb la ploma.”

De les tres grans parts en què està dividida la Comèdia humana, Balzac va col·locar L’hostal vermell dins la segona, la dels Estudis filosòfics. I és que el centre de gravetat d’aquesta obra són dos conflictes morals, un derivat de l’altre, que es traspassaran al lector perquè no es resoldran. És una història dins una història, amb un aire intrigant de novel·la negra. L’ambientació és excel·lent: el protagonista ens explica que, durant la sobretaula d’un bon dinar, un alemany narra la història d’un jove francès que va ser acusat i condemnat a mort per un crim que va concebre però que no va cometre, i tot sembla indicar que l’autor del crim és a la taula, i podria ser que el protagonista en un futur immediat establís un parentiu amb el possible assassí. Què cal fer? Balzac fa que la nostra mirada vagi d’un drama a l’altre, i aquesta oscil·lació va renovant l’interès que ens desperta i ens fa sondejar els interessos que dirigeixen el comportament humà: «Sovint el venjador és tan covard com la víctima. Poca gent té el coratge de produir un mal, fins i tot quan és necessari; i molts homes callen o perdonen per mor de l’escàndol o per por d’un desenllaç tràgic.»

Però més enllà de les qüestions morals, aquesta narració val molt la pena per tot allò que sempre trobem en Balzac, aquella ploma capaç de mostrar les delicadeses d’esperit: les boniques descripcions de la terra alemanya, la precisió amb què narra els estats de somnolència, la riquesa dels ambients socials (el menjar, els jocs, la roba…). Dos-cents anys després, Balzac encara és un autor que interessa, és plenament vigent pel públic d’avui dia. Autors com el recentment traspassat Michel Tournier, o com Pierre Michon i Jean Echenoz, reconeixen ser-ne hereus i el reivindiquen com a pare de la prosa realista actual.