“Està linda la mar” de Denise Duncan guanya la Mostra de Teatre de Barcelona

11.12.2012

 “Esta linda la mar” de Denise Duncan ha guanyat el primer premi de la 17a Mostra de Teatre de Barcelona, que s’ha celebrat aquest mes de novembre al Teatre del Raval, i dic s’ha celebrat no només com a expressió, sinó amb tot el sentit festiu de la paraula:  un mes sencer de programació d’espectacles inèdits, molts d’ells amb textos de creació, és un autèntic motiu de celebració per a tothom qui es dediqui a les arts escèniques.

 

Una escena de 'Está linda la mar', a la 17a Mostra de Teatre

 

Tot i així no serem innocents: és evident que la mostra és convenient per a les companyies que hi presenten els seus espectacles, però també ho és per al teatre que l’acull. Amb La Mostra, el Teatre del Raval cobreix durant sis setmanes la programació dels dilluns, dimarts i dimecres, els dies més fluixos de la cartellera, amb espectacles que no comporten costos de producció i que els reporten el quaranta per cent de la recaptació de taquilla. I com els espectacles programats només s’hi representaran un dia, l’assistència del públic incondicional, la família i els amics, està garantida a cadascun dels disset passis, cosa que significa omplir la sala dilluns, dimarts i dimecres durant tot un mes.

No em mal interpreteu: no considero injust en absolut que La Mostra de Teatre de Barcelona sigui rendible per al Teatre del Raval. Més aviat al contrari: com més rendible sigui, millor. De fet, la mostra és iniciativa de la pròpia directora del teatre, l’Empar López, i és, a més, una iniciativa bonica i necessària, una iniciativa de la qual cal sentir-se orgullós.

El que sí trobo injust és que aquesta mostra sigui presentada, com es fa tantes vegades, com una oportunitat, una mena d’acte de filantropia per a companyies emergents sense experiència professional. I ho trobo injust, en primer lloc, perquè l’oportunitat hi és, però és mútua: per a la companyia i per a la sala. I en segon lloc perquè, per bé que molts dels participants tot just comencen a introduir-se al món professional, molts (molts!) d’altres ja fa ja anys que intenten obrir-se pas dins el sector. I si aquests disset espectacles, escollits entre molts altres i per tant de qualitat reconeguda, troben tantes dificultats per a programar de forma estable al circuit de teatre alternatiu, potser alguna cosa no acaba d’anar bé en el funcionament d’aquest circuit…

Sigui com sigui, la mostra és tota una oportunitat per veure espectacles als quals d’una altra manera ens seria difícil accedir. Així que la proposta és arriscar-se. Agafar el programa i tafanejar els projectes. Triar-ne un amb algun criteri fora del comú: el títol és suggeridor, el nom de la companyia és divertit, la fotografia és inquietant, no tinc res a fer aquest dimarts a la tarda…

Triar-ne un i anar-lo a veure, encara que sigui la primera vegada que veiem escrits els noms de l’autor, del director, I de tots i cadascú dels actors. És probable que us passi com a mi: que tingueu sort i veieu una petita joia com Està linda la mar, escrita i dirigida per la Denise Duncan.

A mig camí entre el somni, el record i la realitat, veure Està linda la mar és fer un viatge cap endins i cap enrere: no només cap a la nostra infantesa sinó cap als nostres ulls quan érem infants. El personatge que porta el pes de l’acció és una nena de deu anys, i és amb ella amb qui ens sentim identificats. Durant els noranta minuts que durarà l’espectacle podrem tornar a mirar el món dels adults des de la perspectiva del nen que vam ser.

Però el principal interès de Està linda la mar és la reivindicació de la salsa agredolça com a condiment essencial per fer interessant una obra de teatre. No sé vosaltres, però jo estic una mica cansada de sentir repetir allò de  “en aquest temps difícils la gent va al teatre a que la facin riure”. Igual que sempre m’ha semblat simplista aquesta idea que el “teatre de debò” és aquell que “et deixa destrossat” perquè “et remou per dins”.

Al meu entendre, el bon espectacle teatral és el que no et dóna la possibilitat, la comoditat, d’instal·lar-te com a espectador de comèdia o de drama; l’espectacle que exigeix un espectador actiu, no en el sentit de pujar a l’escenari o d’interactuar amb els actors, sinó en el de no situar-te mandrosament a l’emoció que t’has predisposat a sentir des que t’has guardat l’entrada a la butxaca. L’espectacle que no et permet seure a que et facin riure ni seure a que et facin plorar, que et fa somriure, et destrossa, et fa esclafir en rialles, et desestructura, et replanteja…I per tot això, et diverteix i et commou, en comptes de simplement fer-te passar l’estona.

Companyies joves com La Virgueria i La Calórica cuinen sempre amb salsa agredolça, i amb Està linda la mar, La Pulpe Teatro se suma a la reivindicació d’aquest ingredient que desafia les etiquetes d’obra “seriosa” i obra “de riure”.

Però el component tragicòmic permet encara una altra filigrana teatral, que trobem en molts moments a Està linda la mar: permet contraposar les emocions que senten els personatges a les que sent el públic. La companyia La Pulpe aconsegueix que ens riem dels drames dels personatges, però també que temem les seves riallades, que ens inquietin les seves alegries. I això torna a ser-nos incòmode com a espectadors…I justament per això, interessant.

Està linda la mar és una peça d’orfebreria: una peça única, feta amb la delicadesa que es reserva per als projectes més personals. No és casual que el text sigui de marcat caràcter autobiogràfic: Zoe, la nena protagonista, és l’alter ego de la dramaturga i directora. Per això l’univers de records que ens explica està dibuixat amb tant detall. I precisament aquesta concreció en els detalls és el que ens permet fer-los nostres, el que ens permet a tots nosaltres, ser també la Zoe durant una hora i mitja.

La concreció, la veritat del text aporta també concreció i veritat als personatges. Els actors d’Està linda la mar aconsegueixen ser una autèntica familia. Molt destacable en aquest sentit el treball de les escenes corals, on el guirigall i els conflictes semblen realment espontanis; la feina de Paula Isiegas (mare), Marta Santandreu (tieta Carmen) i Lavinia Vila (tieta Amàlia), que fan de germanes i s’assemblen de debò; i el de Gabriel Molina (avi) i Carla Rovira (àvia), que treballen la vellesa allunyant-se de “la imitació del vell”.

La contrapartida a aquesta veritat derivada del fet autobiogràfic és, com no podia ser d’una altra manera, la dificultat, per part de la directora, de prendre distància de la història. Per això moltes vegades l’èmfasi de l’acció recau amb massa força sobre el que la Zoe diu o fa, quan el que és realment interessant és com ella veu el que diuen i fan els adults del seu voltant.

Tot i això, Està linda la mar aconsegueix portar-nos de viatge, submergir-nos a tots en un record d’infantesa compartit. Fer-nos mirar amb ulls de nen. I, commoure’ns, a poc a poquet i sense pressa, fins que al final de l’obra tenim l’ànima tan a flor de pell que ens estremim sense poder evitar-ho.  Una llàstima si cap programador no va passar-se aquell dimecres per La Mostra…

Pel que pugui passar, mentre els teatres li perden la por a les obres agredolces i es decideixen a no programar només comèdies de fàcil digestió, feu un cop d’ull al catàleg de La Mostra. Trieu un espectacle fent servir un criteri fora del comú… i aneu-lo a veure.