Esperança Camps. Matar el cuc de l’orella

28.05.2017

Esperança Camps acaba de publicar la novel·la La draga (Llibres del delicte). Fa uns dies la va presentar a la llibreria Drac Màgic de Palma acompanyada d’Antònia Vicens i Sebastià Perelló, que va llegir aquest escrit.

Esperança Camps | Foto Prats i Camps

Escriure una novel·la significa portar a l’extrem
l’incommensurable en la representació de la vida humana.
Walter Benjamin

Il ne se passe rien, et quand il se passe,
quelque chose, c’est la mort.
George Perros

Nicolas Bouvier deia que el viatge no vos ensenyarà res sobre vosaltres mateixos, si no li donau el dret de destruir-vos. Fora de context, aquesta afirmació deixa de tenir el sentit que probablement li volia atorgar l’autor, però si la llegim davant La draga s’impregna d’una literalitat inquietant i s’amara d’un to mordaç i amargant que regalima pertot arreu la darrera novel·la d’Esperança Camps. Mandelstam deia que una citació era com una cigala. I aquí, aquesta cigala borda cerca fer aquell soroll monòton i estrident que ve d’una contracció, d’un esllavissament. No hi fa res si és falsa. Fa el que ha de fer: insinuar la lletra crua d’aquest text, deixar sentir l’espetec d’alguna cosa que esclata en aquest relat, revelar la manera que hi tenen els dies d’esquerdar-se, i de mostrar el paisatge desgavellat de les vides que s’han malmès en aquest teatre de la crueltat. I no podrem aclucar els ulls, davant aquesta flor rara que s’acopa, aquesta narració sense vestidures. Com el pa eixut. Sense companatge. Però per ventura no cal demanar disculpes per una citació que no fa al cas, aquí, s’hi veu el llautó i es deixa endevinar allò que hi ha de fals en quasi tot. També el text es presenta com un viatge de retorn a una illa i no és ben bé això, perquè no es tracta de tornar a la llar, no hi ha nostàlgia, només bellumes, no hi ha cap pàtria perduda, perquè ja no hi ha lloc on el protagonista pugui retornar. Fins i tot som lluny del desig de l’illa que impregna habitualment la imatge insular, aquí es diabolitza la insularitat i fa trunyella amb la distopia. Un espai de captivitat, d’aïllament, perifèria remota, i un assolament que fustiga el lloc i el converteix en despulla, naufragi, en terra erma i abandonada que ens exposa a la desolació i al desemparament. I venen ganes de citar Dante: lasciate ogni speranza, voi ch’entrate. Perquè som a l’infern, i des del pròleg ja estam avisats. No debades ens rep el marquès. Diuen que el sadisme i la perversió ens ajuden a entendre’ns. Sade afirmava que la narració ideal és un parany amb el qual s’ha d’aglapir el lector. I ja ho sabem, en tot hi ha trampa, menys en el vi, que hi posen aigua. Perquè aquesta novel·la és un punt d’encontre amb els extrems i és una màquina implacable. Som al país de mai més, a la terra de ningú. Som a la cara oculta en un text sobre la devastació en el paradís, sobre la lletjor, en una illa que ja és un descampat, entre espectres i fantasmes familiars. Aquesta indigència. I una sensació permanent de desfeta que ens envesteix amb paraules de paper de vidre i ens abandona enmig de la nostra perplexitat. Fins i tot la llengua és pelada, t’estira amb les ungles i grata. Sentireu que els pulmons no basten, no s’hi aurifica res, no hi trobareu la poetització que sol actuar com una respiració assistida en tanta literatura contemporània, i que només cerca edulcorar la lectura.

Un home torna a l’illa on va néixer i fa un repàs de la seva vida. Torna a la ciutat coneguda fins a les llàgrimes. L’escata, fa bugada i ben aviat les orelles li grunyen. Qui cerca, troba. Aquest és el vertigen. Però des del principi tenim la convicció que ell ja ho sabia. Aquí és el mal que fa escriure. I Ricoeur avisava: le mal n’est pas en soi, il est en nous. Il n’est pas être, mais faire. Perquè és allò absolutament incomprensible i alhora allò que és tan familiar. El lector s’hi veurà emmerdat sense l’empara de cap excusa, perquè sabem que comprendre és quasi justificar. Deu ser cert allò que he sentit dir: que el món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que els miren i no fan res. Aquí, el coneixement sembla venir dels fondals de l’ànima i dels abismes, i sura com si fos l’escampadissa de les restes d’un naufragi. I tots nedam enmig d’aquest brou de decrepitud.

Mirar enrere sempre esborrona. Aquí el passat són caixes i una escampadissa d’andròmines al porxo, o coses que s’han fet malbé, que no s’han desat i que s’han retut al silenci espès d’allò que ja només fa nosa i embalum. I el passat del protagonista compareix com si fossin ràfegues de celistre que passen per un jardí abandonat que s’ha convertit en una selva espessa. Tot sembla a punt d’embalar o s’ha deixat estar, i el temps ha enfangat fins i tot la memòria. No debades s’hi estableix un paral·lelisme amb les obres de dragatge del port. Fitorar el fons per tal de tenir més calat, o guaitar un clot i veure que t’envesteix aquella força del mal pregona. La novel·la, en aquest sentit, és com un xuclador. I ens implica com a lectors: dragar, segons el diccionari, també és llegir afanyadament. Però aquí fems i aigua no fan miracles, ens ofega l’engrut, les immundícies i les deixalles, l’illa ja és un femer. El món sembla un desguàs. I el text s’obre en canal per tal de deixar a la vista  aquest paisatge femtós. S’hi imposa una estètica de l’evacuació. Com si fóssim a les envistes de l’esvaïment de la humanitat. Llegir és circular entre aquest inventari de misèria i calamitat, i una visita guiada al clavegueram. No deia aquell que una aigua embassada és un mirall? Però aquí no s’hi reflecteix el cel, no, aquí sembla que és el mateix monstre fet de deixalles, degradació i ganga, i que ens mostra el nostre desconcert davant els solatges verinosos.

En aquest món que s’enfonsa, menjat de rata, els homes i les dones viuen en una rutina agra, en una mena de lassitud i somnolència rància on s’imposa aquell dégout de la fadeur que fila la sordidesa que els embetuma, una atmosfera sorda on es fa present aquella idea de Musil: experiències viscudes sense ningú per viure-les. Ombres que s’han tudat entre la deixadesa i la desgana. I en aquesta inclemència fa niu la desafecció. Fins i tot les emocions són paralitzants, i es produeix una eclipsi de la sensibilitat que ens aboca al veritable pathos de l’apatia. Una insensibilitat d’arrels camusianes, ulls capolats de no mirar i no dir res, gent insulsa i impassible davant les ruïnes atrotinades que roseguen els dies, cares esquives i conformistes davant aquesta realitat apedaçada i apergaminada de l’illa ensopida. Vides mecàniques que només furguen en el fàstic. Sembla que el text s’ha sargit amb aquesta buidor, i el narrador s’enginya per contar allò que passa quan no passa res. Com si fóssim en un lloc abandonat que s’ha duit a perdre, enmig de l’enderroc i la derelicció.

Antònia Vicens, Esperança Camps i Sebastià Perelló a la llibreria Drac Màgic de Palma

Esperança Camps ens proposa aquesta novel·la com una demolició controlada. Aquí s’escriu el treball de la negació. Un món de l’home sense qualitats i de l’inconscient criminal embotit en la vida ordinària, que actua com el llim que des del passat infesta el present i perfila la reversibilitat del mal. Del mal i la culpa. I si la draga actua com una metàfora social, la idea de la reforma d’una casa per tal de convertir-la en una llar i una llibreria cafè, que acaba tot esbucat i la deixa com un trast, un solar inundat, serveix per crear una imatge de la desfeta personal del protagonista, i del seu món que s’ha ensorrat. Aquí no es deixa pedra sobre pedra, una vida que s’esbalma de tots costats. Fins i tot els retrets sembla que s’han esmorteït. El protagonista pareix que es desfà i que s’arrenca fins a les arrels. Una inapetència s’ensenyoreix ben aviat de tot, també del narrador, que fa servir una salmòdia desmenjada que li permet dir la corrosió de les vides esguerrades quan tot sembla que s’ha desencaixat. Hi ha unes maneres que fan pensar en Camus, una fredor abismal, com si tot es veiés amb l’objectiu d’una càmera que retrata els personatges esquius, llimats per una absència d’emocions i una passivitat que copsa a la perfecció aquesta estrangeria indolent, el descrèdit i fins i tot l’abjecció. I una vena flaubertiana en la prosa que fa present la desafecció, que actua com un sismògraf capaç de perfilar sobretot les distàncies, l’absència de lligams en un món malmès i desgavellat. Amb l’afany de crear un clima i una atmosfera envescats que retrata els dies mòdics d’una illa impersonal i degradada en un mar de destalent, rigorós i aspre. La déperdition nous accompagne, diu Judith Schlanger. Davant aquesta pèrdua, aquest encongiment i la depreciació, tot sembla encaminar-se cap a la vida absent. Una inèrcia rosega els humans i les coses, fins i tot el menyspreu i la displicència arruïna els ulls de passió i desassossec que neixen per tal d’abocar-se tanmateix en el cor empedreït de tots plegats. Aquí no hi ha redempció. Som davant una topografia de la indiferència i l’abandó. Sentim aquella musique de l’indifférence de Beckett. Fins i tot els detalls i les subtileses cerquen fustigar-nos amb la seva banalitat i accentuen la letargia pusil·lànime que corca l’existència i ens deixa a la intempèrie.  Illa ja és un lloc de memòria devastada, de despossessió. Un oasis d’horreur dans un désert d’ennui, que escrivia el poeta.

Per tal de dir aquest món rovellat que es desfà i que mostra les costures que s’esbrellen, aquesta Illa que sembla la capital del dolor, entre nostàlgies ratades i miralls trencats, sens futur ni finalitat, Camps fa servir un estil entre l’estridència i la morositat i ens proposa seguir les passes del seu protagonista, que és l’emblema de la inadaptació. Com si la novel·la fos un manual: l’art de ser infeliç. Ens embosca en una banalitat hipnòtica. Una novel·la eclipsi, una lucidesa insalubre, en un bucle mòrbid entre el desdeny i la desesperació. I som testimonis de l’extracció d’un estil d’aquesta monotonia. A més, s’amara d’una violència: el sol fereix, les ombres agonitzen o et pessiguen, el silenci t’esclafa, l’embat et derrota. Fins i tot la pluja persistent i incessant és un suplici, com una irritació, una maledicció, que no fertilitza sinó que és mortífera. Les escenes es redueixen a la llista, a l’esquelet fins a la indigència narrativa, com si el narrador sentís la desgana i plomàs les paraules, just abans de callar, i davant aquest empobriment s’aferràs a l’emblanquinat. Per tal de dir aquesta desfeta treballa amb el dejà lu, amb els clixés de què parla Banville, i amb l’esplendor de la trivialitat, amb l’afany de suggerir l’extrema vulgaritat execrable de tot plegat, la rutina, l’ordinariesa, la fallida dels valors, el fariseisme de les relacions. Fins i tot el narrador escriu per rutina. I quan convoca el lector, l’interpel·la des del cansament: què t’he d’anar a dir,  ja coneixes la cantarella. Dir la corificació i la momificació, quan només la pols és el nostre patrimoni. Perquè el consentiment és responsabilitat nostra. Ens hem rendit a la inacció i el trenc ja no clou, som carn d’aquest decandiment. D’aquí prové l’anòmia que actua com una ablació: som Illa, Poble, Continent, hem perdut els noms en el corquim de la vida sòrdida que només provoca menyspreu. Ja ho diu el mestre: un home és tots els homes, un lloc, tots els llocs. D’aquí la pauperització, els estigmes d’enviliment que converteixen el text en una caricatura amarga, una comèdia fal·laç, un sainet barat, que carnavalitza tot el text. La crisi també actua sobre la representació que s’imposa des de l’escriptura. S’ha produït un naufragi ontològic, som davant un relat de malsons. Un fatalisme petri que es disfressa d’estètica del fracàs. Sense cap mena de pàtina romàntica, dessacralitzat, banal i repulsiu. Entre el laconisme verbal dels personatges i la xerrameca insensata del narrador. Un text que mostra les costures i la seva artificialitat inhòspita. Com si escriure fos rebentar pústules i deixar a la vista la nostra pestilència. Amb un afany d’esventrar els mots per tal d’exposar-nos als engranatges hipòcrites que conformen les nostres relacions. Antisentimental, sempre alça el teló i sempre exhibeix les entranyes del teatre, no deixa que actuï la força expansiva del drama, i el llibre dels fets i els seus personatges mostren el llautó, se’ls treu la màscara, i són exposats amb una crueltat ferotge que els enrigideix, com si fossin teresetes desballestades, incapaços des ser res més que els mecanismes insensibles i esclaus de les seves misèries. Morts en vida. Hi ha una mena d’acceptació animal de la ruïna i de la corrupció. Només preguntes enlaire, boques cosides i silenci. Un món que ha patit una zombificació que té paral·lelismes amb els imaginaris de l’ordinariesa més contemporània.

Però no podem oblidar que Esperança Camps sempre escriu des d’una cruïlla que ens envida a reflexionar sobre la relació entre periodisme i literatura. La narració que s’obre en canal mostra les entranyes a partir d’aquesta interacció entre premsa i lletres, entre treball periodístic i producció literària. Tot sembla descrit des dels aires d’un guió, des de les maneres d’un fotògraf i la perspectiva d’una càmera. En La draga, s’hi fan present les estratègies que té el periodisme de modificar les pràctiques de la literatura, com l’ull del primer treballa la segona, que segons Barthes és com el fòsfor: brilla més just en el moment de morir. I que sempre sobreviu en el seu exhauriment. Camps, en l’assemblatge dels textos, en el muntatge fa servir dispositius que provenen del periodisme i que són treballats des de la literatura. Troba una nova forma de continuïtat entre aquests dos pols. Un devorament subversiu de mecanismes que es capgiren mútuament, i d’aquest reciclatge, en surten noves afinitats i noves tensions. És quasi un procés de descomposició de ginys i de tècniques que renoven la manera de presentar els esdeveniments. En una estètica de la discontinuïtat que fa servir una mena de pensament mosaic, i que es conforma en una arquitectura que té la disposició d’una pàgina de premsa, que aprofita pautes que s’agafen al reportatge en la seva forma de juxtaposar escenes i capítols. És el moviment del textos que assimilen un flux mediàtic, com si avançàssim a ritme de clic. S’esborren les fronteres perquè aprofita les astúcies del periodisme quan esprem la ficció i les seves màquines per tal de dragar el món i la bolla. La creació literària sembla actuar sobre material periodístic. Sempre lluny de les maniobres de la no-ficció dels darrers anys, més propera a l’escriptor reporter dels anys vint i trenta. Fa un ús literari de l’economia i l’eficiència de l’escriptura periodística i dels seus imaginaris. Però aquí tot sembla postís, contrafet i embastardit, com si s’hagués adulterat i les formes de radioscòpia, d’enquesta, de reportatge agre, i tot plegat, com un monstre compositiu, s’afegís per tal de dir una abúlia contemporània que ho deixa tot pelat. Només ens ofereix els raïssos dels fets, les sobres, construeix amb aquesta immundícia, sempre amb aquest afegit de falsedat, triadures que esventren la impostura i la fal·làcia, una prosa enlluernadora en les seves engrunes, en les seves bagatel·les esquifides i que s’adiuen a la perfecció per tal de fer present el procés de descomposició que vol perfilar. Amb  una retòrica d’abocador. No escriu, és com si se’n desembarassàs, dels fets, d’allò que passa, com si en lloc de contar hagués convertit aquest naufragi en una lletania que la mateixa decepció convertís en una salmòdia, i que és capaç fins i tot d’expulsar el lector. En algun punt és tan violent, que sembla que et deixa amb el repertori i ja t’ho faràs. I és el gran encert de la seva proposta narrativa, perquè ens fa ballar al so de la cançó tètrica de la novel·la i ens exposa a la seva opressió permanent. És el cant d’una sirena. La seva trampa sadiana. Tot i que des del pròleg ja ens havia advertit.

La draga d’Esperança Camps és un text mordaç, refractari i virulent que retrata una societat escleròtica, aquella ménagerie infame de nos vices de què parlava el poeta, i des d’una repulsió activa ens emmiralla en aquest desert afectiu. Aquest mal no ha vengut de fora, s’interpel·la des de l’interior, la barbàrie és en nosaltres. No cerca la redempció, només ens acompanya a l’infern com un virgili implacable. Ens exposa a l’horror, el mal ens travessa i no prova d’ocultar-lo. El forat negre és obert i ho xucla tot.  El negre absorbeix tota la llum, no hi ha cau per a l’hospitalitat. Qui fuig, a casa torna. No hi ha sortida. Només ens queda la resistència, que també ha de venir d’aquesta foscor, d’aquest remenar el fang tèrbol, dels nostres ulls encapotats. Perquè denuncia la nostra complicitat i la nostra connivència, amb aquesta llengua que rapinya, aspra, i que obre portes a la repugnància. Lluny de qualsevol discurs de sublimació del mal, fins i tot hi compareix un poeta maleït, que és ridiculitzat i convertit en un emblema de l’estafa. Aquí no tothom neda i no se salva ningú de res. L’excoriació és completa. És una denúncia clara, sense complicitats. Destructiva i descarnada. Res no queda al marge d’aquesta contaminació que impregna tot el text. Ens fa passar a tots per la negror del crim i de la corrupció. S’escriu des d’una orfenesa irritada, escup sobre la nostra resignació. No ve a fer net, ve a esbucar la casa. Hi ha una intransigència àrtica i un humor viscós i nociu. El turment i la tragèdia ens involucra a tots. Des de la dislocació, des de la perifèria més dessacralitzada, som davant una novel·la insubmisa, sense remissió. Una escriptura des de l’irreparable. Desenrunar és treure a la llum més runa que ens assolella a tots. Al sol negre de la nostra misèria. I el desencant va més enllà: la nostra rucada enterra de bell nou la desferra. En l’oblit malendreçat ens rosegam les crostes. El mal ja està fet. No és possible la purificació. Hem de partir d’aquí. No s’hi val alenar per la ferida, no és respirable, no hi ha salvació. Només diu que no podem sostreure’ns del dolor, del dany. Aquesta escriptura urticant diu la persistència del mal. Aquesta ranera díscola, aquest estertor, aquesta manera de treure el fel per la boca és el punt de partida. Hem d’acollir l’estranyesa. Tira sal a la ferida, aquella sal de conspiració que assaona el pa eixut de què parlava Maldelstam, que també ens afuava la memòria d’hostilitat i que per ventura ens ha de permetre allargar la mà. Perquè començar de zero tampoc no és possible. I ja ho sabem: qui temps espera, temps li falta. Diu amb aquella veu agra i falsa de Verlaine, des de la ràbia i la indignació de la bona literatura que remuga, que mostra sense contemplacions els ossos en el lleu, i que ens permet espiar la nostra contemporaneïtat. Una novel·la plena de bilis i amor. Qui tengui orelles, que escolti.