És l’amor un win-win o una presa de pèl?

24.11.2016

Un equip jove, multidisciplinar i transnacional, ha creat Wohnwagen, una reflexió sobre si en els temps que corren val la pena enamorar-se. La rulot del títol esdevé la metàfora del compromís d’una parella i també esdevindrà la seva tomba. Presenciarem l’ascens i la caiguda de dos enamorats, amanit amb una àngel, un fada, un dimoni i una bruixa. Fins al 4 de desembre a La Seca.

Elena Martín i Max Grosse són la parella protagonista a 'Wohnwagen'

Elena Martín i Max Grosse són la parella protagonista a ‘Wohnwagen’

Si no fos perquè juraria que ja s’ha jubilat, aquests dies la sala Joan Brossa de La Seca sembla la nova creació de Christo, aquell artista búlgar que es dedicava a embolicar amb enormes teles monuments d’arreu del món. Podria ser un envelat de festa major futurista, o la carpa platejada on aïllaven el pobre E.T, cap allà als vuitanta. Els artífexs d’aquesta metamorfosi són un grapat de joves provinents de múltiples disciplines i pels quals va apostar la Sala Beckett i La Brutal i que ens presenten Wohnwagen, la seva particular visió de l’amor, a través del suflé que viuen dos enamorats.

L’Emma (Elena Martín) coneix l’Anton (Max Grosse) quan el convida a fer un cafè. El paga ella. De fet, és el cafè número 88, fet que ja ens indica la sort que ha tingut amb els nois. Aquesta vegada, però, sembla que l’ha encertada, i tot i que són diametralment oposats: ell, minimalista; ella, superlativa (“T’aconsello discretament accelerar la teva cadència”, li arriba a etzibar en un determinat moment), la relació genera espurnes i avança a tota vela.

Però com que no tot ha de ser de color de rosa, i el teatre necessita conflicte (“Romeu i Julieta es van estimar fins a la mort perquè van morir joves”, diuen), s’incorporen a escena una fada (Oriol Puig), una bruixa (Kira Anzizu), un dimoni (Guillem Barbosa) i un àngel (Laura Weissmahr), no necessàriament amb aquests gèneres, representant les nostres consciències. “En els temps que corren ser fada no és fàcil”, es lamenta una. “¿En los tiempos que corren quien coño se encarga de hacer el mal?”, es pregunta l’altra. Aquests yin i yang multiplicats per quatre condicionaran la complexa relació dels nostres protagonistes, a la vegada que faran del seu propi mirall: ”Tothom té un Anton i una Emma dins seu, tots som les dues coses, tots som àngel i dimoni”, diu Grosse.

'Wohnwagen' es pot veure a La Seca fins el 4 de desembre. Foto de Clàudia Serrahima

‘Wohnwagen’ es pot veure a La Seca fins el 4 de desembre. Foto de Clàudia Serrahima

Inspirats per la pel·lícula Revolutionary Road (Sam Mendes, 2008), Rémi Pradère i Max Grosse, que es van conèixer i van treballar plegats en diversos projectes del P14, el grup jove del teatre berlinès Volksbühne, van idear aquesta Wohnwagen, aquesta rulot en alemany, com a símbol de les parelles en transició, com aquells cargols que van amb la casa a sobre i que no arrelen enlloc. Una metàfora de les relacions a distància del segle XXI, en què un dels membres de la parella se n’ha d’anar a guanyar-se les garrofes a l’estranger, o quan l’amor esdevé líquid i a través de les aplicacions per lligar tothom té més parelles que mai. I en el cas que prosperin, l’efecte efervescent s’evapora en tres anys, confessen els psicòlegs. L’amor, per tant, és efímer i, en conseqüència, val la pena esforçar-s’hi, val la pena lluitar-hi?

Originàriament escrita i representada en la llengua de Goethe, es va estrenar el gener de 2015 a la Sala Beckett, amb el nom de Der Wohnwagen, a través de la companyia Els Malnascuts, com a fruit d’intercanvi amb el P14. Un any i mig després arriba a La Seca la nova rulot, amb nou material que els dos dramaturgs van encaixar i fusionar amb el text original, donant com a resultat un patchwork irregular i una mica naïf. No en va, el presenten com un conte de fades contemporani que qüestiona el concepte de l’amor romàntic. Dirigida pel mateix Grosse i per Anna Serrano, aquesta versió s’expressa ara en català, castellà, anglès, italià i alemany, com a idea de projecte internacional, reflex als diversos orígens dels seus membres. “No cal entendre les paraules per entendre l’obra –argumenta Grosse-: pots gaudir-ne igual. Al cap i a la fi, l’amor està per sobre del bé i del mal”. Les peces del trencaclosques, però, no acaben d’encaixar, i la faula grinyola per moments i es perd en aforismes filosòfics que distorsionen la trama i la tasca dels intèrprets.

Cal subratllar, això sí, l’espai sonor, les noves tecnologies i els nous llenguatges, sobretot la vessant audiovisual, que s’incorpora com un actor més a l’escenari, i que aporta aquest plus de modernitat que volen subratllar els autors. Una modernitat que impregnava La Seca el dia de la funció ara fa una setmana, com si fos, sense ser-ho, el dia de l’estrena. Però tenien el públic a la butxaca, la immensíssima majoria igual de joves que ells. Definitivament, la cúpula falsa de Christo amaga una Wohnwagen amb sorpresa (avís pels interessats: les primeres files poder ser premiades amb cerveses i patates fregides).

Micròfons, fum i festa a 'Wohnwagen'

Micròfons, fum i festa a ‘Wohnwagen’