És La La Land un musical?

20.02.2017

Triomfa allà on va. Al Festival de Cinema de Venècia, als Globus d’Or, els cinc premis BAFTA que s’ha endut aquesta setmana passada, i ha estat nominada als Oscar. La ciutat de les estrelles (La La Land) és una pel·lícula amb una energia trepidant que fusiona el gust indie i el mainstream. Es considera que Damien Chazelle, el jove i flamant director de la pel·lícula, ha revitalitzat un gènere que es considerava extingit: el musical. La La Land pretén ser una carta nostàlgica que ret homenatge a musicals clàssics com Cantant sota la pluja o West Side Story; una balada romàntica sobre Los Angeles; i una reivindicació del jazz. No analitzaré els sermons sobre el jazz lliure i el fet que la pel·lícula no predica amb l’exemple, o fins a quin punt ens fa enamorar d’aquest Los Angeles assolellat d’autovies embussades; sinó de si realment és un musical, sobretot en termes coreogràfics. Es pot fer un homenatge a l’era daurada dels musicals de la MGM o de RKO sense comptar amb cantants o ballarins professionals en primer pla?

Un moment de ‘La La Land’

Segons un article de Hollywood Reporter gràcies a l’èxit de Whiplash (2014) al Festival de Sundance, es va poder gestar la pel·lícula que Chazelle havia començat a idear quan estudiava a Harvard. Ni l’Emma Stone, ni en Ryan Gosling no formaven part projecte original; Miles Teller havia d’encarnar el pianista i Emma Watson, l’actriu aspirant. En el mateix article, Chazelle, sostenia que la intenció no era crear una obra comercial. És de calaix: els musicals són tan comercials com una performance de dansa contemporània conceptual. Ironia a part, què té de dolent admetre que vols arribar a tothom? Ara bé, per molt estrelles i bons actors que siguin Gosling i la fantàstica Stone, són cantants decents i, definitivament, no són ballarins. Els musicals requereix un ventall de talents cultivats: ballarins que protagonitzin les escenes on prima el ball, i cantants professionals que entonin les cançons amb més dificultat vocal. Ah! I també es pot recórrer al comodí del doblatge, com va ser el cas de West Side Story o My fair lady, musicals en què la soprano Marni Nixon va doblar respectivament Natalie Wood i Audrey Hepburn.

Des del punt de vista visual les escenes musicals de Chazelle són focs artificials, des del trepidant ‘Another day of sun’, la colorida posta de sol amb Hollywood de teló de fons o el vals enmig de les estrelles al planetari. La La Land reimagina les referències de les seves progenitores. La càmera de Chazelle no té res a envejar a les de Stanley Donen, Vincent Minnelli o Busby Berkeley, però el que passa dins del marc és pobre. La coreògrafa Mandy Moore ha construït passos executables per amateurs. El resultat és efectista, però poc imaginatiu, en la coreografia no hi ha una gestualitat o qualitat de moviment que defineixi els personatges o el que senten. Mia (Stone) —actriu aspirant que serveix capuccinos entre audició i audició— i Seb (Gosling) —pianista ofès amb la humanitat perquè ningú a la faç de la terra no aprecia el jazz lliure— no ballen, ni canten junts fins al tercer encontre. La coreografia de ‘A lovely night’ evoca una escena de Shall we dance (1937) amb Fred Astaire i Ginger Rogers, i per la il·luminació i els colors quan Don (Gene Kelly) es declara a Kathy (Debbie Reynolds) a Cantant sota la pluja (1952). Quan arrenca aquest número sembla que els actors cantin a mig gas expressament —però és el doll de veu de què disposen— i amb quatre passos estil linedance s’embarquen airosos en un intent semi-fallit de girar elegantment com Cyd Charisse i Fred Astaire a ‘Dancing in the dark’, de The Band Wagon (1953).

Benvingut sigui el sense-sentit, perquè en els musicals tot és possible! Els arguments senzills d’aquest gènere es poden farcir d’escenes oníriques com bé ho demostra Chazelle al planetari. Els actors poden ballar enmig de les estrelles que brillen a la foscor com a Broadway Melody (1940), pel·lícula en què Astaire i Eleonor Powell ballen claqué ingràvids, mentre que a La La Land Stone i Gosling passagen i es marquen un vals —prou digne per obrir el ball en un casament. L’escena és preciosa, però qui executa les piruetes és la càmera, no els actors.

 

Pel·lícules i escenes de referència:

L’inici de la pel·lícula és efervescent. Evoca Les mademoseilles de Rochefort (1967) i és com un anunci de Coca-Cola, edulcorat i energètic. Després de ballar i cantar enmig d’una gernació, coneixem els dos protagonistes i pràcticament els dos únics personatges de pel·lícula. Ja que a part de l’amarg propietari del restaurant que contracta en Seb, o l’antic col·lega que el contracta per actuar al seu grup de jazz-pop, no hi ha més personatges secundaris. Com a Whiplash, els protagonistes només interectuen amb una persona i amb les seves pròpies ambicions artístiques. Ell sembla que només s’entén amb el piano i ella escriu i interpreta un monòleg. Bombolla total effect! Aïllament absolut. No em poso les mans el cap, perquè aquests personatges es mirin tant el melic, més aviat perquè això impedeix que hi hagi altres actors al seu voltant, ballarins o cantants que protagonitzin números musicals. Bé, sí que hi ha un moment on veiem ballar les companyes de pis de la Mia gràcies a ‘Someone in the Crowd’, però no ens quedem amb els noms de les noies, només amb el color del seu vestit i no tornen aparèixer. La La Land és un musical sense secundaris, quan una de les joies d’aquest gènere és el talent de tot el repartiment! Què seria de West Side Story (1961) sense ‘I want to live in America’ amb Rita Moreno o George Chakiris, Un dia a Nova York (1949) sense el ‘Prehistoric man’ de l’Ann Miller, o l’incommensurable ‘Make’m laugh’ d’en Donald O’Connor a Cantant sota la pluja?

Chazelle i tot l’equip artístic s’esforcen deliberadament per impressionar a través de pirotècnia nostàlgica. Però realment han revitalitzat aquest gènere? Apliquen la fòrmula dels clàssics de la MGM, però es deixen un petit detall: quina importància té que Gene Kelly, Fred Astaire o Eleonor Powell fossin ballarins professionals i carismàtics? Intèrprets com ells permeten que l’acció avanci mitjançant les cançons o les coreografies. La La Land ens fa somniar en estrelles i ens enganxa melodies, però els passos i les veus de Stone i Gosling resistiran el pas del temps?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. No, la pel·lícula no resistirà el pas del temps. Ja no dic els balls o els personatges, directamente la pel·lícula. és fluixa, amb justificacions fluixes de guió (ella espera-ell no. Per què?). Una posada en escena, correcte, molt pirotècnica, però simplement correcte, i unes localitzacions que no estan en línia amb el què la pel·lícula intenta expressar o mostrar.

    Ha tingut un boom, un gran boom. Com en el seu moment, i salvant molt les distàncies, va tenir la justeta Avatar. Que tingui 14 nominacions només demostra que ha estat un any molt fluixet pel cinema. Si hi ha certa lògica no en pot guanyar més de 4 o 5. Ara, 3 dels grossos se’ls emportarà segur.