Erri de Luca adopta la mirada de l’infant que ho viu tot per primera vegada

3.04.2012

‘Els peixos no tanquen els ulls’ (Bromera, 2012) és la darrera novel·la de l’escriptor napolità Erri de Luca. Es tracta d’una novel·la captivadora que evoca la infància –i els seu paisatge- d’un home que la reviu cinquanta anys més tard, en plena maduresa. En aquesta maduresa, l’home veu i viu tots els detalls de l’època passada amb la seguretat que tot allò que s’esdevingui no influirà gens en el seu futur i, alhora, recobra la mirada infantil d’aquell que se sorprenia per tot, perquè sempre era la primera vegada.

La primera vegada. El primer petó, la primera cita, la primera pallissa, els primers enemics, les primeres capbussades… Tot això es viu amb deu anys, que és just l’edat del nen del llibre. És l’edat clau, segons Erri de Luca:  “és l’edat en què ets massa gran per trobar-te engabiat en un cos de nen”. És l’edat en què ho aprens tot perquè ja comences a pensar i a entendre però encara tens aquella innocència de la primera vegada.
Per això, l’última novel·la de De Luca és un llibre d’iniciació, a la vida i als altres. És una mirada vessada enfora, cap als altres. Erri de Luca, escriptor políticament compromès i socialment rebel, utilitza la ploma per clamar justícia, tant a Bòsnia com al nord d’Itàlia, i fer-la entrar en el cap de la gent. De fet, la paraula justícia la sent per primer cop als deu anys, quan entén que hi ha actes que no mereixen ser ajusticiats, perquè cap llei no serà mai prou dura contra un atac contra la raça humana, ja sigui patit per una comunitat perseguida, ja sigui soferta pel protagonista de la novel·la, que és asssetjat per uns altres xiquets.

L’assetjament. Ara es parla molt de “bullying” com d’un nou fenomen, però segons De Luca “es tracta d’un mal que sempre hem patit, d’una manera o altra”. El protagonista de la novel·la és atacat, insultat i perseguit pel sol fet de migfestejar amb un noia que també agrada als altres, que senten gelos i volen venjança.
Amb la mar com a testimoni i la sorra com a camp de batalla, tres nens abusen d’un de més petit. ¿Un fet divers extret de la pàgina de succeessos d’un diari del segle XXI? No, en aquest cas no. Ho podria ser perfectament, però es tracta d’una de les escenes més dures d’ Els peixos no tanquen els ulls. Encara que sigui un llibre ple d’optimisme, de colors – i calors- i textures d’una illa d’estiueig, situada prop – i alhora lluny- de la gran ciutat (Nàpols), el llibre conté una càrrega dramàtica en el moment de descriure la pallissa rebuda pel noi. Per un cop, el lirisme es torna èpica, èpica d’una època en què l’únic que podies fer era acceptar els cops rebuts, sempre sent conscient que la vida és tan dura que no hi ha res a fer.
Al contrari, sempre hi pots trobar el cantó positiu: desfer-te del cos infantil per entrar en un de més gran, en un cos d’adult que t’acompanyarà tota la vida.

La bellesa. Aquesta novel·la és plena de bellesa: els pescadors, les roques, les sensacions, l’estiu, els gelats, la platja, nedar… L’illa és com una mena de paradís a la terra, on totes les fruites són prohibides, sobretot a l’edat de 10 anys. De tota manera, el noi –que ben podria ser Erri de Luca de petit- coneix la bellesa i en tasta algun fruit, potser sense pretendre-ho.
El petó que la seva amiga li fa és un d’aquests moments de bellesa de la vida, un moment en el qual senzillament es gaudeix -tal vegada sense voler-ho- tant o més que la resta de la vida adulta. Com diria Martí i Pol, “en un instant només pot estimar-se tant com en tota una vida”.
Aquest és el principal motiu pel qual el petit Erri no tanca els ulls, com fan els peixos: el que veu és tan bell que no vol tancar-los, perquè no es vol perdre aquell espectacle, pel qual val la pena viure. També val la pena –i molt- llegir aquesta novel·la, en què el lector queda meravellat a cada pàgina per la prosa enlluernadora d’Erri de Luca.