La companyia Arcàdia es queda a la Muntaner

21.05.2012

La companyia Arcàdia

 

La companyia Arcàdia és encara relativament jove. Creada el 2009, reuneix un grup generacional sorgit principalment de l’Institut del Teatre, que abans de posar en escena els seus propis muntatges, ha treballat en diversos espectacles de les últimes temporades com ‘La mort d’un viatjant’, d’Arthur Miller, Teatre Lliure; ‘El mercader de Venècia’, de William Shakespeare, Teatre Nacional de Catalunya; ‘Carta d’una desconeguda’, de Stefan Zweig, Teatre Borràs; ‘Anita Coliflor’, de Pablo Rosal, Teatre Gaudí Barcelona; ‘Trifulkes de la Katalana tribu’, de Víctor Alexandre i Pere Planella, Teatre Nacional de Catalunya; a més dels propis com ‘La terra oblidada’ i ‘Dos punkis i un vespino’, aquests dos del mateix autor i director de l’actual espectacle, Llàtzer Garcia (Girona, 1981), presentat el primer a la Sala Flyhard, i el segon, conjuntament amb la dramaturga Marilia Samper, al Teatre Gaudí Barcelona.

‘Ens hauríem d’haver quedat a casa’ es va estrenar el 2010 a la Sala La Planeta, dins el Festival Temporada Alta i l’actual presentació a la Sala Muntaner de Barcelona serveix perquè la companyia mostri la seva visió del món del teatre, en un moment que el teatre no viu precisament la millor època pel que fa a companyies independents i sales petites. És a dir, en una mena de metàfora pessimista de la joventut actual, potser sí que, vist el panorama, més valdria haver-se quedat a casa.

Fa anys i panys, quan les companyies feien gires per escenaris de teatres sense condicions tècniques i a punt d’ensorrar-se, es trobaven amb tota mena d’entrebancs que només amb l’experiència de treballar amb una sabata i una espardenya sabien resoldre. En el cas de la paròdia de l’obra de Llàtzer Garcia, una companyia jove té llogat l’escenari d’un café-teatre per estrenar en un dilluns, el dia més hàbil per a la professió. Just una hora abans de començar, la companyia trepitja el local on la il·luminació fa figa, els focus són un miratge, la cabina del tècnic és més aviat una caseta de fira on es corre el perill de fer-s’hi un nyanyo en passar per la porta i la jove cambrera o encarregada de l’espai els avisa que, allà dins, s’hi fuma clandestinament, malgrat la llei, amb les portes barrades quan tothom és dins i amb els tradicionals cendrers sobre les tauletes.

Una comèdia de teatre dins el teatre i sobre el teatre que mira amb distància i ironia el desequilibri de condicions que encara existeix entre la programació en un teatre públic o d’un de privat de gran consum i una sala, diguem-ne alternativa, que obre les portes un dia la setmana a grups novells. L’humor, doncs, de l’obra de Llàtzer Garcia, si no fos perquè és ficció, es podria considerar d’humor agre tenint en compte que, molt sovint, la realitat supera la mateixa ficció.

‘Ens hauríem d’haver quedat a casa’ té, però, un discurs subliminal —no goso dir un missatge velat— que estripa sense miraments el divorci que hi ha entre l’anomentat teatre d’idees o l’anomenat teatre d’entreteniment. Mentre la companyia de ficció pretén fer el ple amb amics i coneguts amb un espectacle gairebé existencial, almenys pel que es detecta en uns fugaços fragments d’assaig, un habitual de la sala més o menys especialitzat en monòlegs assaja els seus acudits, alguns dels quals es mereixen riures enllaunats o aplaudiments de sèrie televisiva en off.

Però tot acaba fent un gir inesperat quan els protagonistes barregen el seu neguit professional amb el neguit personal: una parella que mig es desfà per mor de la tensió d’estrena, una que ja està desfeta per no sacrificar el teatre, una directora a punt de fer els trenta anys sense haver triomfat i que és perfeccionista i gelosa, una actriu al·lèrgica a qualsevol efecte contaminant de la sala i, per arrodonir la festa, una estrena en una altra sala d’una actriu de la competència que els espigolaria la majoria de reserves que ells tenien si no fos que un incident miraculós anul·la el seu espectacle i recullen, a última hora, desenes i desenes d’espectadors de segona mà. Però el caos i el daltabaix de la tensió acumulada servirà també perquè els principis de fer un teatre “profund” es canviïn per un teatre divertit —”cal divertir perquè el món ja és prou tràgic”, exclama un dels personatges—, un teatre excèntric, amb un número musical de cabaret i un altre de transvestisme, que posen a prova les habilitats camaleòniques dels seus intèrprets.

L’espectacle de Llàtzer Garcia té una mica de tot, doncs, però sobretot respira les ganes d’una companyia, que em fa la impressió que sí que val la la pena que hagi vingut i no s’hagi quedat a casa, que es vol obrir camí amb creacions de primera mà, de factura pròpia, de risc en temps de risc, i que estaria en la línia que han portat altres companyies també joves, com la Flyhard, a fer-se un públic i crear addicció posant sobre l’escenari situacions viscudes i que es poden qualificar d’esperpèntiques.

En conjunt, la interpretació de la companyia és molt correcta, amb un mèrit que cal remarcar perquè, tractant la qüestió que tracten, hauria estat molt fàcil de caure en una adulteració del llenguatge i fins i tot en una estripada banal, aspectes dels quals, en canvi, fugen durant una hora i vint minuts, fent d’una obra presumptament d’entreteniment un espectacle de reflexió i deixant només un flaix final amb una escena fixa que simbolitza la renúncia i caiguda dels seus principis teatrals… i la renúncia i caiguda també d’un dels últims focus que encara quedaven drets. Pataplaf! I sona, en versió moderna, ‘Make ‘Em Laugh’, un clàssic de la pel·lícula ‘Singing’ in the Rain’, que fa justament mig segle va popularitzar Donald O’Connor.

          «Ens hauríem d’haver quedat a casa», de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Marta Aran, Laura López, Guillem Motos, David Ortega i Mima Riera. Escenografia: Ricard Prat i Coll. Il·luminació: August Viladomat i Àngel Puertas. Vestuari: Llúcia Bernet. Direcció: Llàtzer Garcia. Companyia Arcàdia. Coproducció: La Planeta, Mithistòrima Produccions i Temporada Alta. Sala Muntaner, Barcelona, 19 maig 2012.

Font: Andreu Sotorra, Clip de teatre.