Enric Virgili. La visita

Enric Virgili ha publicat 'La visita', una de les novel·les més inquietants dels darrers anys. Publicat per Les Males Herbes després d'haver deixat un grapat de títols esplèndids a Empúries, Virgili és definitivament un autor a descobrir per la gran majoria de lectors catalans. Sidro de Creuvell en fa una anàlisi a fons.

Enric Virgili ha publicat ‘La visita’, una de les novel·les més inquietants dels darrers anys. L’autor s’ha incorporat al catàleg de Les Males Herbes després d’haver deixat un grapat de títols esplèndids a Empúries, com ara Betum o Brunilda. Virgili és definitivament un autor a descobrir. Sidro de Creuvell ens en fa una presentació lúdica i erudita a la vegada.

 Enric Virgili | © BiBi Oye

1. El tema

En Marc de Ca la Llúcia m’explicava un dia com quan eren petits ell i son germà en Roc competien per tot. Que si qui s’havia llegit més llibres d’en Miguelito. Que si qui se sabia de memòria més fragments d’El Comte Arnau de Segarra, o del Poema de Nadal. Que si qui feia la frase de l’Àsterix al revés més bona (m’explicava: “Estan locos estos romanos” seria “Sonamor sotse socol natse”, etc.) Ja més crescudets, en Roc va resultar ser un gran lector d’aquells grans de debò, però en Marc encara mantenia l’orgull d’haver llegit abans que ell, als catorze anys, l’Ulysses de Joyce: “el llibre més difícil que existeix”. Aquestes infantils misèries dels germans de Ca la Llúcia vénen al cas com a advertència per qui es pugui sentir temptat d’aplicar l’adjectiu “difícil” a La visita. No crec pas -no ho sé- que Joyce sigui un referent per en Virgili. De fet, m’oposo totalment al joc de les escoles i els períodes literaris; a la mateixa idea i encara més a la recerca de “referents”, “influències”, “camins oberts per tal i tal”, suposades topografies literàries o suposats deutes dels escriptors amb el passat (o el present). Prou d’aquest color. Deixem tranquils els escriptors fent la seva feina i reconeguem definitivament que som els lectors qui fem el llibre. Cap obra existeix enlloc més que en la consciència de qui la llegeix i no existeix cap tradició literària que no sigui la de les pròpies lectures.

Tal has llegit, tal llegeixes, tal llegiràs.

Doncs bé, feta aquesta enrevessada justificació del que podria ser un simple “a mi m’ha semblat”, diré que a mi m’ha semblat que La visita tracta de la vellesa i el trànsit cap a la mort.

Gaudint, sortosament, de la bona salut d’una mitjana edat ben portada i essent per tant els moments de malaltia ocasional (alguna indigestió, constipat o fins i tot alguna grip traïdora) breus i d’oblit fàcil; resulta profundament pertorbadora la perspectiva tan íntima de la decrepitud que proposa en Virgili. Una doble decrepitud: la del cos enrogallat i gairebé inservible amb uns sentits esmorteïts, si no directament dolorosos; i la d’una consciència que, si bé no perd en cap moment el fil efectiu del discurs, sembla tenir del tot fora de control la tramoia que hi ha d’haver entre les estructures sintàctiques i semàntiques i el món tal com se’ns apareix als sentits.

2. El mètode

He estat a punt de caure en el que potser seria una manca de respecte per la consistència tan notable del mètode d’en Virgili. M’explico: acabo de dir que la decrepitud era doble i he estat a punt de continuar dient: “doble ? No… triple !!” (fàcil de justificar, la tercera decrepitud seria la dels escenaris de La visita). En aquest context, trobaria molt inapropiat deixar-me endur pel joc de la triplificació (triplicació simplificada) sense solta ni volta. En Virgili, però, explora a fons el truc, triplicant personatges o mutant el triple personatge tants cops com li ve de gust; però no ho fa amb el desvergonyiment irrisori d’una falca verbal o conceptual, sinó teixint les multiplicacions – triplica i també duplica, o multiplica per u i apareix algú del no-res- sobre un ordit implacable de transposicions de les formes personals. Formes personals, vull dir les desinències (1). El llibre comença així: “De bon matí la nostra alçària proclama des d’un punt de vista geomètric que ja ens hem desvetllat.” L’acte individualíssim d’aixecar-se, en un matí puntual, i un també inevitablement individual punt de vista – per molt geomètric que sigui (quin gran humorista!!) – contraposats a una primera persona del plural reiterada en l’alçària que es desvetlla. I tot plegat, amb la ferum individual d’un orgull personal que gosa proclamar-se, però es conjuga en plural. Ja de bon començament, però primer de mica en mica, el doctor Virgili ens dispensa la seva medicina. Queda clar que la malaltia és nostra, dels lectors, i que el remei comença per seguir llegint sense donar l’eikos per trencat per una simple minúcia gramatical.

Enric Virgili publica La visita | © BiBI Oye

3. La forma

He mencionat el “fil efectiu del discurs” i he mencionat (de passada) Joyce. Si Joyce, domador de lleons, els colpejava el cap amb una maça ben fornida i els injectava whisky sense rebaixar directe als ronyons per encalmar-los, en Virgili fa servir una mena de fuet d’aquells tan llargs, que tan aviat dibuixa una escala, com rebenta una paret, com parteix a les persones per la meitat. Tot és fer vibrar la corda. Pot ser gruixuda com els caps d’un bergantí de tres pals, o primíssima com els cabells de la pèl-roja que ens té robat el cor. I no en té només una, de corda, no: amb un efecte estroboscòpic, el gran domador Virgili ens astora manejant amb virtuosisme el seu aparell llatí. Tan aviat és monofònic com una barca solitària, com agafa la polifonia estrident i acolorida d’un port en dia feiner. En qualsevol cas, és tant fi d’ofici, que els lleons queden reduïts a simples comparses, ferotges o mixetes segons ell ho determini. Cent onze pàgines de fuetades entreteixides i un en surt xop i glaçat com si hagués estat aguantant la respiració massa estona submergit al riu Ter al febrer. Un cop així batejat, m’adono que La visita, tot i les volutes recargolades, la superposició de plans, la bestiesa tremenda del seu humorisme de les escletxes, la mutació permanent de les identitats i els punts de vista; acompleix possiblement amb la definició aristotèlica de la tragèdia: unitat d’espai, acció i temps; agnòrisi, anagnòrisi i catarsi; i l’habitual etcètera amb què per ignorància solem acabar els indocumentats aquestes enumeracions agosarades.

4. De bon matí

Rars són els matins, no per rars menys nombrosos -ja no sóc tan jove-, en què puc aixecar-me sense presses. Quan no hi ha viatges ni obligacions, el matí se m’omple d’un ritual detallat, que pot perllongar-se diverses hores, i que combina la lectura, la higiene i el natural reciclatge, amb fum abundant i infusions. És aleshores quan, de vegades, m’assalten idees d’allò més excèntriques. Per exemple: llegeixo accidentalment en un suplement mèdic del diari un titular: “El cambio cultural en la prevención de riesgos laborales”. Li dono com mitja volta i és còmic: “El cambio laboral en la prevención de riesgos culturales”. Serà que aquesta mena de simetria és un “el-algodón-no-engaña” del grau de imperícia de qui escriu. M’aixeco sobresaltat i repasso la lleixa: “Ficciones”, “El Aleph” (clar, el Borges ho sap i no hi juga); “Ilíada” “Odissea” “Els treballs i els dies” (clar, amb aquests no m’atreveixo a jugar-hi ni jo); en Foix, com sempre, es posa mig de canto: “Més enllà dels preceptes”, “Preceptes del més enllà” (!), “Poemes esparsos”, etc.; hi ha Calvino, “La gran calma de las Antillas”, toma ya !! “La gran Antilla de las calmas”. Torno amb calma al suplement, a veure si funciona amb els titulars d’altres notícies. “La salud y sus barreras”, “Las barreras y su salud”, perfectament estúpid; “Biosimilares: no son copias, pero son muy parecidos”, aquest demana una mica d’extravagància “Bioparecidos: no son similares, pero son copias.” També “Biocopias: no son parecidos, pero son similares” i encara “Bioparecidos: no son copias, pero son similares”. Quines tonteries, per favor. Ja em disculpareu, però és que precisament aquest matí m’he adonat que La visita no és que “acompleixi” amb els preceptes aristotèlics, sinó que precisament els posa potser no com del revés però si com rebentats i fets a miques. Si d’entrada tolerem la manca de versemblança del triple despertar, no trobarem després ni un lloc, ni una acció, ni un espai unificats; no acabarem de reconèixer ben bé a cap personatge ni anticiparem cap desenllaç. Això sí, i potser en la mesura en què la vellesa és el llindar de la mort i la mort una gran catarsi, aquesta, la catarsi, en sigui, de fet, l’escenari central. L’avi Aristòtil n’era molt de llarg: quan entrem a la tragèdia, naixem com a espectadors, la catarsi ens en permet sortir indemnes i és al mateix temps una mort (la de l’espectador que deixa de ser-ho) i un naixement pel qui retorna a la seva vida quotidiana. Diria que La visita passa just en aquest punt o estadi transitori. I no és només que el diguem-ne personatge pugui estar en l’estat al·lucinatori final de la seva vida, sinó sobretot com entrem els lectors en un teatre ja no només sense la quarta paret, sinó amb seients, escala, orquestra, púlpit, prosceni i postceni, mitjanes i grades, balteus i fins i tot llotges i vomitoris, suspesos davant nostre en un remolí de moviment constant, i on la catarsi ho omple tot i és el focus amb què en Virgili guia la nostra atenció. I no, no estic jugant amb les paraules. Agafeu per separat un paràgraf qualsevol i tots, absolutament tots, acaben en una catarsi. Acabeu de llegir-lo i per una banda notareu la satisfacció pel català meravellós del què hi ha escrit i per altra banda celebrareu haver personalment sobreviscut a l’angoixa de saber què hi passa i estareu preparats per tornar-hi al paràgraf següent. Si llegiu el llibre d’una tirada, l’efecte és acumulatiu i el catarsiòmetre us tocarà màxims de forma sostinguda.

5. No ho entenc, per això m’agrada

Suposo que aquest argument no és nou. En Marsé diu alguna cosa semblant quan parla de «escritoras a las que se les ven las entretelas». Intentaré explicar-ho de la manera més fàcil: amb una confessió personal. En la meva formació com a músic, va arribar un moment (després feliçment superat, he de dir) en què no m’agradava escoltar música. Bé, algunes músiques mai deixen d’ “agradar”, però en general la sensació era que, en escoltar i entendre d’oïda les estructures musicals, l’exercici deixava de ser plaent, potser per equiparació amb la dura pràctica tècnica de l’estudi diari. Aleshores vaig descobrir que escoltant El Camarón, això no em passava. No en copsava els detalls tècnics, no n’entenia gairebé el compàs ni n’esperava sense sorpresa les modulacions harmòniques característiques. Però seguia perfectament el fil discursiu (per dir-ho així… no sé si hi ha tal cosa en la música) i el plaer era immens. Descomunal. La consciència m’era lliure per deslligar-se i gaudir dels colors i les formes amb aquella naturalitat que havia perdut davant d’altres músiques que comprenia millor. Tant a Betum (3) com a Brunilda (4) l’aparent foscor del català virgilià tenia potser un efecte semblant i feia que el significat fos ja no el bastidor del fil discursiu sinó una capa de vegades borrosa, de vegades feridorament esmolada, sempre coherent en els plànols curts en què, com veient-ho pels ulls del protagonista, ens apareixien també accions inconnexes o laterals, directes, materials, escatològiques o aparentment intranscendents. A La visita, però, és com el quadre a la paret on s’hi ha fet dos foradets per espiar des de l’habitació del costat. Ajustem els dos ulls als foradets i veiem el remolí d’escales i cossos i paisatges i portes, potser fins i tot el diguem-ne protagonista és el personatge pintat en el quadre per on mirem, que també es regira i recargola i per això, màgicament com la catifa, ens transporta a sotragades fins al bell mig de no sabem on. I tot això, insisteixo, sempre amb coherència en els plànols curts. Si les noies se l’enduen a l’abisme, després n’ha de sortir grimpant per la paret. Com s’ho fa en Virgili ? No ho sé, però m’agrada. Per això m’agrada.

Enric Virgili vist per BiBi Oye

6. El tema (hipòtesi forta)

La visita ha estat qualificat fins ara i de forma suposadament inequívoca com “Literatura Fantàstica”. Espero a continuació demostrar la meva hipòtesi forta sobre el tema de La visita i fonamentar així el canvi de lleixa a les llibreries – dit sigui això amb tot el respecte pels nostres estimats llibreters. La visita és un llibre de contingut meravellós però completament realista. Una realitat psicològica, correcte, però és n’hi ha d’altra? (vegeu nota 5), encara més la realitat psicològica d’una consciència que s’està enfonsant com un castell de cartes a càmera lenta. Dit d’un altra manera, darrere la peripècia esbojarrada de La visita podem traçar una anècdota perfectament plausible i coherent amb la realitat (5). L’anècdota en si, no és trivial: estem davant, com explicava en Virgili a la presentació, d’un senyor que s’està morint, o ja està mort. Jo afegiria que l’acció transcorre probablement en un període de temps curt, que comença amb un despertar encara optimista i amb una certa continuïtat de lloc i acció, pujant i baixant l’escala. La primera persona del plural, però, com dèiem abans, ja d’entrada ens fa saber que hi ha quelcom que no rutlla. El capítol 3, és singular i ben bé podria ser un frontispici, possiblement ocupa la posició que ocupa per una qüestió purament formal (el començament, tal com està, és absolutament perfecte, és clar). En aquest capítol, hi ha un narrador omniscient (fantàstica la força amb què la primera persona del plural retorna després al capítol 4) i tot plegat sembla que la pertorbació de consciència que afectava els capítols precedents i que ja no ens abandonarà a la resta del llibre, aquí sigui menor. Com si l’avi que explica, el que s’haurà d’estar morint, encara fos capaç de narrar una realitat coherent. I curiosament aprofita per donar-nos una clau que fa del La visita no només un llibre realista sinó estrictament contemporani, perquè suposem que era als anys 30 i 40 del segle XX quan el codi Morse formava part dels jocs infantils, i que son més o menys els de la Quinta del biberó (tots per damunt dels noranta anys avui dia) els qui varen fer les darreres guerres amb aquesta mena de comunicacions. Tot això del Morse, a part de divertidíssim, si non è vero, è ben trovato, i a més de deixar una petja molt fonda (qui podrà tornar a mirar-se un avi repicant el bastó contra terra sense esperar que a continuació comenci a “vinclar-se endavant i endarrere com un rabí eixelebrat”? ) també ens deixa clar que en la construcció del discurs d’aquest llibre, aquesta mena de narració quedarà emmarcada com un record del que ja no és possible. El nostre vellet, en un moment donat enyorarà les converses interessants amb gent desperta, el fet mateix de conversar serà una idea recurrent. Però està sol. I els personatges que van apareixent, ben bé poden ser els reflexos llunyans de metges, infermeres i algun parent despistat que visiten al malalt en el seu llit de mort. No vull dir que La visita sigui mèdica (xist) però si ben bé podria ser que la primera part siguin els darrers moments (potser dies – va a comprar-se unes sabates, parla del veïnat…) d’un vellet que està a punt de petar. La noia pèl-roja del capítol (com no?) número 13, podria ser ben bé qui el troba perdut a l’escala i va a buscar ajut. Potser en el capítol 14 ella l’acompanya escales avall – encara que a ell li sembli que és escales amunt. I el gorg de “fondària eixarreïda, sorollosa, esquerpa i fumejant” el sentim com un signe evident de la nàusea que precedeix al desmai. Amb molta més força encara pel fet que dues ratlles abans l’aigua tenia la bellesa espatarrant d’un vers d’en Gabriel Ferrater.

I amb un truc a la porta s’acaba la primera part, o sigui que fem un descanset abans d’emprendre la resta del nostre intent de demostració de la hipòtesi realista (amb “R” majúscula?) pel que fa a la segona part.

7. Taxonomia ràpida dels estats alterats

Suposo que es pot considerar una gosadia -o pitjor, una ridiculesa – emprendre aquí un intent de taxonomia ràpida dels estats alterats de consciència. Evidentment, no espero que ningú es prengui seriosament res del que poso a les meves notes de lectura. A més, hi ha tots aquells burroughs, kerouacs, eliades, escohotados i potser fins i tot castañedas, que els haurem llegit o no (no ve al cas), però que de ben segur permetrien precisar i detallar moltíssim més -o refutar- qualsevol cosa què jo en pugui dir, d’aquests temes. Però -embolica, Sidro, que fa fort- saltarem de cap a la piscina (la de Sant Quirze és freda tot l’any), i mirarem de fer-ho prou de pressa per no avorrir ningú, i arribar al punt que ens interessa. Proposo que entenguem per “estat alterat de consciència” tota aquella modalitat en què la percepció de la informació provinent dels sentits i la seva incorporació de manera més o menys analítica -o subliminal- a la consciència -encaixant-la aquesta en un model de món coherent-, es produeix de manera diferent a l’estat normal de sobrietat i calma. La raó (la consciència racional) queda inicialment perplexa per la falta d’encaix entre els “inputs” i els esquemes de coneixement adquirits fins al moment per l’individu; i mira a poc a poc d’adaptar-se a la informació alterada dels sentits, construint així versions modificades del seu model de món. La memòria d’aquestes modificacions, és a dir, la memòria de com se n’entra i se’n surt, es perd de pressa, però la memòria que son versions modificades -i que per tan encara hi ha un “model de món”, diguem-ho així, Real- és bastant permanent. Cal entrar molt profundament i de manera continuada en els estats de percepció alterada per tal que quedi confosa la capacitat de discerniment entre el model de món de la sobrietat/calma i el model de món de l’estat alterat en concret. Així doncs, els estats modificats que tenen el seu origen en substàncies (tant extractes vegetals com de síntesi, i també les famoses endorfines i coses semblants generades a l’interior del propi cos) necessiten una repetició continuada, convertir-se en un hàbit, per poder finalment arribar a aquests punts de confusió permanent entre alteració i realitat. Així doncs, els d’aquesta mena els descartem aquí mateix dels nostres interessos. Hi ha, però, formes d’alteració de la consciència que són molt més interessants. Heu viatjat mai en un d’aquells ferris infernals que fan les rutes amb les Illes? Ja fa temps, vaig fer un Palma-Barcelona. Primer -es veu que la badia de Palma actua com a esmorteïdor de la Fúria del Mar- el trajecte anava amb calma. Em vaig fer el jove encantador amb una simpàtica colla de Senyores de Palma, amb aquell accent engalipador que tenen, de mitjana edat, que anaven a passar el cap de setmana de compres a la City. Estaven esmorzant tot de coses boníssimes que duien (sobrassades, és clar, però també patés, embotits, formatges, confitures -tot exquisit..). Divertides pel meu “bon saque”, i amb una d’aquelles converses trivials tan plaents, m’anaven preparant i passant elles mateixes les torradetes amb totes aquestes delícies. Però, ai las!, tan bon punt el barco va sortir del recer del port, la Fúria del Mar es va desbocar. No és que la cosa es mogués, no: és que era com si la proa del vaixell seguis la trajectòria d’un atractor de Lorenz de cinc metres d’amplitud. Inexpert de mi, vaig pensar que sortint de les cobertes baixes i acostant-me a les finestres podria veure l’horitzó i controlar la sensació de mareig que em pujava cada cop més forta. Vaig fer cap amunt i vaig asseure’m ben bé davant de tot. Una estona després, no exagero, hauria signat la meva mort a canvi que s’aturés aquell moviment. En comptes d’això, la naviliera em va enviar una hostessa menudeta (sóc, per si no us ho heu pensat, un mascle de més de cent quilos) que va aparèixer al meu costat i em va rescatar agafant-me de bracet; tan fineta i dreta ella i jo arrossegant-me per terra com si fos una vaca borratxa. Em va recomanar quedar-me a baix de tot, que es mou menys i m’hi va acompanyar i em va deixar a prop dels lavabos. Quan, amb gran esforç i patiment, vaig aconseguir sortir-ne amb tots els tractes buits, vaig asseure’m altre cop a les butaques. L’atractor no s’aturava. Una estona després, havia abandonat el meu cos i veia el vaixell des de dalt entre la tempesta, però amb l’horitzó, ara sí, ben clar i quiet. Des d’aleshores, penso que morir-se -abans d’apagar el llum del tot- deu ser una cosa així. Però vaig sobreviure, és clar. L’estat alterat va durar fins que el vaixell va virar per encarar el port de Barcelona, maniobra que vaig veure també amb claredat panoràmica, i que em va retornar al meu cos que tremolava de fred escarxofat a la cadira. No he tornat a agafar un vaixell. Però ús asseguro que el paisatge que vaig veure -el mar enfurismat, el vaixell, els núvols i lluny l’horitzó i després la ratlla de la costa- se m’apareixia talment com si l’hagués animat un d’aquells genis del cine Txec. Què no podria estar veient el nostre senyor de Sants, en la seva agonia?

Enric Virgili | © BiBi Oye

8. El tema (hipòtesi forta, segona part)

No hi ha prova millor davant de qualsevol tribunal (o teatre) que un bon diagrama cartesià (6). O si més no, això sí, així ens ho van ensenyar a l’EGB tardo-franquista. Per tant, mans a la feina Sidro, fes-nos-en un de ben parit.

Aquí el teniu, i deixarem pels becaris la feina de continuar-lo i afegir-hi colorets per remarcar correspondències, reaparicions i transformacions, etc.

taula

Suposo que s’hi podrien afegir columnes intitulades “hipòtesi mèdica” per anar indicant com els tres homes correspondrien a un portalliteres, les tres dones a infermeres, etc.

9. No m’aixafis el final

Sembla que darrerament s’ha posat molt de moda l’expressió “fer un espòiler” i sembla mentida amb quina insistència els cuidadors de maduixes ens esforcem per empobrir la parla. Tenint un verb tan aclaparadorament onomatopeic com “aixafar” (més encara en la parla comuna que n’elideix la “a” inicial: “xafar”, si no directament “txafar”) hem de substantivar absurdament el “to spoil” americà, que es tradueix exactament per “aixafar”, i encara més forçar-hi la locució verbal “fer un”. Quines ganes de fer el burro… i quines ganes m’agafen de fer, aquí mateix, un espòiler respecte a l’esquimal. Però penso que qui m’ha fet l’espòlier a mi (el d’aquestes notes, fixeu-vos-hi bé, sense saber-ho) ha sigut un respectat poeta i editor i el seu escrit inèdit sobre La visita, que m’ha arribat just redactava aquestes línies. Aprofitem per dir que aquest home escriu els pronoms febles més naturalment majestuosos que mai hagis vist, Sidro.

10. Coda

Per acabar amb aquestes notes (La visita no l’acabarem de rellegir mai), un somni. O més ben dit, el record d’un somni que vaig tenir fa temps:

Era una masmorra. Parets de pedra i un tió en posició vertical per lligar-hi els reus. Repenjat al tronc, hi ha un home embolicat com una mòmia, sense braços ni cames. Sé que els hi han tallat amb una fulla prima. Li veig la cara. Té el somriure congelat d’un esquimal i els ulls molt oberts. Em diu: “M’han fet tant mal, que ja me n’enric”.

(1) Espero que no perdeu de vista que qualsevol terme de lingüística que pugui gosar fer servir -molt modesta formació la d’en Sidro per aquests barris- és, per dir-ho així, com posar una escopeta carregada en mans d’un mico borratxo: potser encerti algun tret, però la majoria sortiran en direccions inesperades, i potser fins i tot perilloses, és clar.

(2) Betum, d’Enric Virgili (Editorial Empúries, 2007)

(3) Brunilda, d’Enric Virgili (Editorial Empúries, 2010)

(4) “Realitat normal”, la que tots compartim. No entrem a discutir això aquí, si us plau, ens entenem amb el que volem dir per “realitat”: món quotidià, experiència vital humana comú, el nostre teatret diari ben paradet, amb el teló pujat i els seus decoradets i rams de floretes, etc.

(5) Diagrames i altres entreteniments, de René Descartes (Ed. Ínfulas, 1924, trad. Joan Capri)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació