Enric Herce i les seves vides

Enric Herce (1972) acaba de publicar ‘Simulacions de vida’ a l’editorial Males Herbes, una novel·la de ciència ficció, vibrant i escrita amb estil. Miquel Codony, editor de Fantàstik, se n’ha enamorat i ens en parla sense fer cap spoiler.

En un futur proper i fàcilment identificable, tothom estarà connectat de forma permanent a la xarxa a través del log, un element portàtil amb aplicacions infinites. En aquest context, una sèrie de fets estranys, aparentment aïllats, entrellaçaran els destins de diversos personatges per dibuixar una trama trepidant i alhora humana entorn de la societat de la informació. Amb un pols narratiu ferm, Enric Herce construeix aquest intel•ligentíssim thriller de ciència-ficció, en què les relacions personals es veuran abocades a realitats virtuals i conspiracions terroristes d’abast mundial.

Des del seu naixement com a editorial el 2012, després de dos anys funcionant com a revista, l’editorial Males Herbes s’ha anat guanyant un lloc com a referent per a tots els que estem interessats en la (bona) literatura de gènere en català. Ja sigui traduint títols imprescindibles inexistents fins ara en aquest idioma —i no me’n puc estar, de recomanar-vos la seva traducció d’una de les meves novel·les de ciència ficció preferida de tots el temps: Bressol de Gat de Kurt Vonnegut—, rescatant clàssics inèdits de la literatura catalana —La Rara Anatomia dels Centaures de Miquel Àngel Riera, per exemple—, publicant nous autors, com Víctor Nubla o Enric Herce i aquesta interessant Simulacions de Vida. Abans de seguir amb la ressenya no vull deixar d’insistir en què visiteu la web de l’editorial i feu un bon passeig pel seu catàleg. Val la pena, sobretot si la ciència ficció que us interessa és aquella que va donar lloc a la New Wave i la va anticipar, més interessada en l’exploració de grans temes de la societat i la psicologia humana que en el desenvolupament tecnològic com a finalitat en si mateixa.

Passem a Simulacions de Vida. Em sembla una molt bona novel·la de ciència ficció, amb tema, capacitat evocadora, rica i estimulant, però també crec que no és una novel·la perfecta. És un bon exemple d’un tipus de llibre que m’interessa molt: aquell en què el total és més gran que la suma dels elements que el conformen. En bona part, és clar, perquè Enric Herce sap escriure, en sap molt, i també té una imaginació potent que enriqueix els subtexts en els quals arrela aquesta història.

El meu enamorament de la novel·la ha estat progressiu i em sembla que la seva estructura fa difícil submergir-s’hi de bon principi. Això ho atribueixo, sobretot, a l’ús peculiar que fa de la tècnica del punt de vista múltiple, desconcertant fins que et fas amb les “regles del joc”.

En general, els llibres que canvien de punt de vista en diferents capítols tendeixen a presentar un planter de personatges que la història revisita, fent dels capítols intercalats el·lipsis entre les quals transcorre la trama. Herce fa quelcom de diferent, i opta per presentar, a cada capítol i amb excepcions escasses, un arc argumental extens centrat en un personatge que ja no tornarà a ser protagonista central de cap capítol més. És una tècnica que li funciona, fa que la novel·la respiri i permet que la història és desenvolupi entre bastidors però de forma clara, dissimulant certa desconnexió entre les dos subtrames principals i convertint cada capítol en una mena de relat pseudoindependent que resulta interessant per mèrits propis, però fins que no dónes per fet que a molts dels personatges no els veuràs de nou la sensació que la història no fa més que ampliar-se i no avança realment pot ser una mica frustrant. La història avança, però sovint ho fa d’esquitllada, i pel camí va sembrant referències culturals que l’arrelen en el present del que en realitat parla. També té lloc per a la nostàlgia, especialment en la petita història dins de la història, que dedica a les primeres passes de la indústria del software i els videojocs —tot i que aquesta no és una novel·la sobre videojocs— a Espanya.

Un element que em planteja algun problema, en part per una qüestió de preferències personals, és el de la inversemblança d’un aspecte molt concret, la humanització o antropomorfització excessiva d’algunes tecnologies importants a la novel·la, que per a mi li resten potència al que, d’altra banda, és un llibre molt ben plantejat. No vull entrar-hi a fons per no parlar massa dels misteris que amaga la novel·la, però si que diré que és un tret característic, al meu parer, desafortunadament, de molta ciència-ficció amb interessos compartits per Simulacions de Vida. Les màquines no són persones, vaja. Dit això, el ritme de la trama, les bones idees i l’estil de l’autor poc menys que obliteren aquesta petita recança.

A les descripcions del llibre s’insisteix bastant en el seu caràcter de thriller, però a mi m’interessa bastant més com a novel·la de personatges. M’agrada com, sovint, explica vides senceres en un sol capítol, fent avançar la trama i ampliant l’escenari al mateix temps. Tot i així, de vegades es fa abús de l’exposició i alguns fragments molt concrets resulten una mica confusos perquè Herce es mostra reticent a aclarir d’entrada, de forma deliberada, qui és el protagonista del capítol. De vegades això va bé, de vegades no tant. De fet, a la presentació del llibre que va tenir lloc a la llibreria Gigamesh el passat 8 de maig, l’autor va explicar que la seva intenció era fer una novel·la coral en què els personatges estiguessin clarament diferenciats, i va prendre la decisió (arriscada però efectiva) d’ometre els noms de la majoria d’ells per tal de centrar els esforços en la seva caracterització. És una tècnica que sobta, però funciona i dóna personalitat al text. El lector comença cada capítol com qui, aprensiu, tempteja l’aigua de la piscina abans de la primera capbussada: la lectura es manté fresca.

L’estructura, doncs, és més telescòpica que recursiva, i quan entres en la seva dinàmica i comences a copsar com la història d’uns s’enfila amb la d’uns altres et sedueix, tot desplegant un entramat intel·ligent amb alguns capítols espectaculars que poden arribar a ser molt inquietants. Durant bona part de la novel·la el component especulatiu sembla més atrezzo que altra cosa, però quan les subtrames queden clares, també ho queda que sense la ciència-ficció la novel•la hagués perdut bona part de la seva personalitat. El món de Simulacions de Vida és proper al nostre, només una mica més corporativitzat, més hiperconnectat i, en molts sentits, més vulnerable. És fàcil veure’l com una prospecció de la realitat que ens envolta, del nostre entorn de informació abundant i tan accessible com aclaparadora.

Simulacions de Vida és una novel·la vibrant i plena d’estil, que mereix tenir ressò, i confirma Enric Herce com un bon escriptor, en general, i de ciència-ficció en concret, sigui en la llengua que sigui. Simular vides és el que tota literatura intenta fer, i Herce, aquí, demostra que té les eines per a fer-ho. Sento autèntica curiositat per veure cap a on dirigirà la seva imaginació a partir d’ara.