En ocasió de ‘Calígula’ d’Albert Camus

31.07.2017

A Calígula de Camus, que aquests dies hem pogut veure al Teatre Grec, l’emperador viu la solitud del poder absolut i ominós com el de la fatalitat. Ens mostra la perversió dels governs arbitraris que hem de patir, l’absència de sentit que pot tenir l’existència i l’escàndol ontològic del mal, temes que colpeixen els espectadors des del temps de tragèdia àtica. El subjecte, enfrontat a un univers espès (épais) malda per entendre una realitat estranya i hostil, regida per mecanismes cecs i atzarosos. En aquest cas, és com si el clima d’incertesa i nihilisme que travessà l’Europa dels anys 30 als 50 –la dels l’existencialismes- s’hagués reproduït.

Mónica López i Pablo Derqui protagonitzen la versió de Mario Gas de ‘Calígula’. © Alfred Mauve

Per entendre el fenomen podem recular fins a la darrera dècada del segle passat, quan el difícil equilibri –però equilibri, al capdavall- dels blocs desapareixia i es diluïa en la globalització, que entronitzava el Mercat com a déu únic i vertader, a qui calia sacrificar els desgraciats i les clases populars com a víctimes propiciatòries, mentre que l’Imperi –com diria Josep Fontana- esdevenia el seu únic profeta. Al mateix temps, s’iniciava el llarg rosari de les tragèdies de Bòsnia, Afganistan, Iraq, l’11-S, l’11-M, Alep, París, Londres, Berlín o Mossul. I els habitants de l’opulència, avesats a dècades de seguretat, havien d’aprendre a conviure amb la sospita que en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa.

Al pes de la reflexió ètica i de la força estètica de Camus encara hi hauríem d’afegir un altre element cardinal que ens ajuda a pensar el nostre temps: la seva situació personal, en la cruïlla entre la cultura europea i el món àrab. Albert Camus (1913-1960) formava part d’una elit intel·lectual nascuda a l’ombra del colonialisme d’un cert rostre humà que, a l’hora de la veritat, va haver de decidir entre Occident i l’Alteritat. Al capdavall, no va voler admetre que la seva Mediterrània no podía ser un pont, que era l’abisme entre el nord i el sud, com experimenten dia a dia els desesperats que s’hi deixen la vida, una frontera traçada per la nostra prepotencia i el nostre fals paternalisme que ara es manifesta en la follia destructora del terrorisme.

En la meravellosa escriptura d’Albert Camus hi trobem una negació; en la seva profunda reflexió moral, un oblit. La negació i l’oblit d’una aventura militar i una explotació econòmica que, a la llarga, els àrabs havien de percebre com una nova croada, una nova agressió del món cristià. Hi ha en el gruix de l’obra de Camus un amor desmesurat pel paisatge, per la costa mediterrània i el desert, pels carrers d’Alger i Oran, hi ha un cant als colors i a les sensacions que el duran a traduir el Cant espiritual de Joan Maragall, una apologia del clima i la llum: “Jo havia fugit de la nit d’Europa, de l’hivern dels rostres”, escriu el 1952 als Carnets, en tornar de París. Però els àrabs que habiten les seves històries són sempre “els àrabs”, rostres sense nom i, per tant, criatures sense un estatut d’individuació, gairebé excrescències de la terra. No és menyspreu i, fins i tot, és la sincera admiració per la gent del desert, els berebers que “caminaven sense treva, que no posseïen res però no servien ningú, senyors miserables d’un regne estrany”, llegim a L’exil et le royaume (1957). En qualsevol cas, l’escriptor viu instal·lat en una banda de la frontera entre dos mons.

Una escena del muntatge de Mario Gas de ‘Calígula’ que s’ha vist al Grec 2017. © Alfred Mauve

Hi ha una figura complementària, un altre intel·lectual atrapat entre els dos mons, Thomas Edward Lawrence (1888-1935), que ens pot ajudar a determinar l’etiologia del malestar islàmic, d’un dolor antic que s’objectiva en la irracionalitat i l’horror de la violència indiscriminada que ens sacseja, aquest nou fantasma que recorre Europa. Educat a Oxford, el mític Lawrence d’Aràbia arribava a la Meca el 1916 per afavorir la insurreccció dels àrabs contra l’Imperi Otomà. En plena Gran Guerra, calia atacar la reraguarda dels turcs per distreure i afeblir un poderós aliat d’Alemanya. Després de lluitar al front de l’exèrcit de Faisal -el personatge que havia de ser la gran ocasió perduda de les potències europees-, després de sabotejar trens, assaltar guarnicions i cavalcar pel desert infinit, el 1918 entrava victoriós a Damasc, punt i final de la seva aventura.

El 1926 publicà Seven Pillars of Wisdom, que presentava com un relat dels dos anys de campanyes al desert. És molt més que això, i l’autor prou que ho sap. És una història que ens permet entendre la Història, l’obra iniciàtica d’un lletraferit abocat a l’acció, d’un europeu que, en algun punt, arriba a oblidar els seus orígens: “L’esforç d’aquells anys per viure i vestir com els àrabs, em va despulllar del meu jo anglès i em va permetre observar-me i observar Occident amb uns altres ulls”, llegim a les primeres pàgines del llibre.

Hi ha una pregona consciència de l’escissió que l’aventura opera en la seva persona, en els límits de la follia. Lluita a les ordres de sa majestat británica i, tanmateix, cap al final del llibre ens sorprèn amb frases com aquesta: “Nosaltres havíem fet milers de presoners. Alguns els vam passar als britànics”. Ha arribat a un punt en el qual “nosaltres” són els àrabs i els britànics són “els altres”. Són els qui havien promès un gran estat àrab a canvi de la participació a la guerra, els qui, el 1920, se’n desentenen a la conferencia de pau de París, on l’autor participa com assessor de Faisal.

Després venen les frustracions. Lawrence es canviarà el nom i el 1923 serà John Hume Ross i, després, Thomas Edward Shaw, fins que mori, el 1935, en l’accident de trànsit que inicia el magnífic film de David Lean (1962). Volia oblidar. Els àrabs no podien. Des de llavors han anat acumulant greuges, colonitzacions polítiques i económiques, intervencions militars, monarquies corruptes que els hem imposat, misèria material, moral i política que els ha abocat a una nova edat mitjana, a les croades, al fanatisme i a les crides a la “jihad”. “Escomès per totes bandes, el món musulma s’arrauleix sobre ell mateix”, diu Amin Maalouf, el gran escriptor libanès d’expressió francesa. Quan, el dia de Sant Josep de 2003 el americans van envair Iraq, es van trovar amb enormes cartells de Saddam Hussein vestit de Saladí, el conqueridor de Jerusalem. L’astut dèspota jugava la carta de l’integrisme, l’única que li quedava, perquè les manilles se les havien repartit les potències occidentals.