Emma Cline. Algunes noies bones

20.09.2016

L’adolescència d’algunes noies és plena a vessar d’aspiracions llunyanes i dòcils. De les noies bones, gens propenses a donar ensurts. Totes elles propietàries d’una vida polida i senzilla, farcida de dies llisos. Algunes d’aquestes joves ja els hi està bé aquest estil d’empènyer el present. S’empassen la resignació mentre intenten salpebrar l’existència d’alguna cosa més que allò que s’espera d’elles. N’hi ha, però, que es torcen. Adolescents encegades per estripar, a qualsevol preu, la pobra tela de mediocritat que les protegeix.

Foto The New York Times

Foto The New York Times

És el cas de l’Evie Boyd, la narradora de 14 anys que cus amb precisió Les noies (Llibres Anagrama), primera novel·la d’Emma Cline (Sonoma, 1989). Una novetat acariciada sense complexos per la crítica. D’ençà que va publicar-la, el setembre del 2015, a Cline li han plogut els elogis sense pausa i amb escàs dissentiment. I què és, doncs, el que atrapa de Les noies? Una escriptura personalíssima i, sobretot, la sàvia elecció de la història inspiradora. De fet, res de poc conegut o fins i tot inèdit. Simplement, uns fets d’una innegable fibra atraient: l’assassinat de Sharon Tate el 1969. Però no només la matança; el que és fonamental: una adolescent malalta de soledat es dirigeix al precipici dels malaguanyats. Vagament inspirada en Charles Manson i la seva colla de seguidores, Les noies és la narració de com l’Evie passa de menjar gelat a casa la Connie, l’única amistat tangible, a veure’s asseguda a la cabana del ranxo rodejada del club d’en Russell (el Manson de Cline).

Com el títol indica, l’autora no col·loca el focus argumental sobre el líder del grup. Un encert; jugant com juga amb una història de la crònica negra americana tan pentinada. A Les noies no hi ha res més enlluernador que les simpatitzants. Especialment, la Suzanne, el caramel de cabellera negra de qui l’Evie no pot treure l’ull de sobre el primer dia que la veu al parc, acompanyada de dues noies més: per a l’Evie, completament secundàries la resta de la novel·la. L’evidència –com actuen, com vesteixen, com se la juguen– que aquelles noies duen una vida tan diferent de la seva es manté presonera i latent dins seu. Aquesta observació comparativa i el desencís cada cop més clar del propi present, porten a la protagonista a voler caure voluntàriament en una teranyina malsana que comença amb i acaba amb la devoció per la Suzanne, allargant els passos fins al rebedor de la delinqüència. En aquest sentit, el que és poderós a la novel·la és el relat de la deriva que pren la vida de l’Evie a causa de la fixació que té amb la Suzanne. Com la narradora s’enganya permanentment a si mateixa per tal de continuar a prop d’ella. Una relació que Cline broda tant amb els matisos amb què la mateixa Evie narra els seus sentiments com amb la construcció d’un ambient aclaparadorament intens i poètic quan és al ranxo, on viuen en Russell i companyia. L’autoengany de l’Evie arriba a cotes altíssimes només per ser al costat de la Suzanne, per tenir algú a la vora que la salvi de la mediocritat de la vida dels altres (la mare, el pare, la Connie). Això suma drogues sintètiques, sexe inesperat i la somiada llibertat: tot plegat en decibels intensíssims, amb molt poca subtilesa. Més si pensem en una noia de 14 anys.

Emma Cline | ©-Megan Cline

Emma Cline | ©-Megan Cline

Pel que fa a la resta… La redacció de Cline és exquisida. L’atenció a tots els detalls: la vegetació, la llum, els rostres, la roba, els mobles. Totes les descripcions estan imbuïdes per la personalitat analítica de l’Evie, que en determinats moments pot arribar a embafar de rocambolesques que poden semblar. En aquest sentit, cal fer una menció especial a les comparacions. Una autèntica mina d’or de la novel·la. Amb premis com: “una veu que semblava una goma d’esborrar”, “una mirada blana com un got de llet” o “el cap damunt del coll com un ou en una ouera”. I la segona menció ha de ser, sens dubte, per al traductor. Amb la feina brillant d’Ernest Riera, és un plaer llegir The Girls traduïda al català. Entre els aspectes més tèbiament descoratjadors de la novel·la, caldria subratllar una introducció un pèl exasperant –la primera visita al ranxo, allà on de veritat habita la perillosa frustració, ocorre tard si tenim en compte els nombrosos salts temporals que solucionen altres moments– i una estructura capriciosa. La novel·la està explicada per la mateixa Evie en dues èpoques allunyades. El 1969 i l’actualitat, quan viu tranquil·lament a casa d’uns amics. Els dos períodes s’intercalen i és evident que conèixer la seva situació actual ens ajuda a tenir una perspectiva del que podria aventurar-se i les conseqüències que li ha suposat però el contingut de la segona etapa no aporta gaires novetats més enllà de saber que l’Evie, després d’haver trepitjat el que ha trepitjat, pot dormir tranquil·la, com una bona noia al llit menut de casa els pares.