‘Emilia’ de Claudio Tolcachir, un autor indispensable

Més de set mesos després de la seva estrena al Teatro del Canal de Madrid, on va rebre excel·lents crítiques, acompanyades per un èxit de públic gens menyspreable, Emilia puja a l’escenari del Teatre Lliure de Barcelona, que l’acollirà fins al 26 d’octubre.

No és la primera i, segurament, tampoc serà l’última vegada que es defineixi el teatre de Claudio Tolcachir per la incomoditat que suscita en l’espectador. Si el tòpic literari diu que l’escriptor alemany Thomas Bernhard escrivia en contra del lector, podem dir que Claudio Tolcachir escriu i dirigeix teatre en contra de l’espectador, seguint d’aquesta manera les passes del gran mestre teatral Harold Pinter que, amb obres com Terra de ningú —representada la temporada passada al Teatre Nacional en una extraordinària versió dirigida per Xavier Albertí i interpretada per Josep Maria Pou i Lluís Homar— o Vells temps, situa l’espectador en la incomoditat del dubte i de la interrogació d’un mateix i de la seva relació amb els altres.

Més de set mesos després de la seva estrena al Teatro del Canal de Madrid, on va rebre excel·lents crítiques, acompanyades per un èxit de públic gens menyspreable, Emilia puja a l’escenari del Teatre Lliure de Barcelona, que l’acollirà fins al 26 d’octubre. El dijous passat va ser l’estrena: al pati de butaques amb prou feines quedaven seients lliures, el món teatral barceloní s’havia congregat per gaudir de l’última obra de qui, sens dubte, és un dels autors més rellevants i amb més projecció internacional —recordem que Tolcachir és argentí— del moment. Entre els actors, destacava Gloria Muñoz, una actriu de llarga trajectòria teatral que, interpretant Emilia, torna a treballar amb el director i autor argentí després de la seva experiència conjunta a Todos eran mis hijos. A sobre l’escenari, al costat de Muñoz, el personatge de la qual, sens dubte, és l’eix entorn del qual gravita tota l’obra, hi trobem Malena Alterio, Alfonso Lara, David Castillo i Daniel Grao, aquest últim amb una presència menor respecte als altres intèrprets, que no abandonen en cap moment l’escenari.

Emilia és una obra de diàlegs i de situacions, moltes d’elles absurdes, derivades per un diàleg on la profusió de paraules amaga el silenci, amaga el que no es diu: “no hi ha gaires escenes de silenci a l’obra; al contrari, no hi ha temps pel silenci, des que comença l’obra tot és un terratrèmol de paraules, no hi ha temps per pensar”, comenta David Castillo, per a qui “el silenci és el subtext de la trama: l’espectador, en veure l’obra, veu que hi ha alguna cosa que no funciona, alguna cosa que no es diu i que pertorba les relacions entre els personatges”.

'Emilia' de Tolcachir

La interacció nerviosa, fins i tot histèrica, dels personatges, les reaccions desproporcionades, amb manifestacions inesperades d’una afectivitat forçada seguides d’atacs de tristesa o desesperació, el diàleg alògic, mancat d’un discurs raonat que el sostingui, i la verborrea del personatge interpretat per Alfonso Lara retraten una vida familiar trencada, unida per la conveniència i la por a perdre —Walter, el personatge interpretat per Lara, s’aferra a la seva relació amb Carol, interpretada per Malena Alterio, una dona completament desenamorada que ja no suporta, malgrat estar-ne profundament agraïda, la presència de la seva parella— aquella falsa estabilitat sobre la qual trontollen la vida i els sentiments dels personatges. A la incomunicació, tema central de la producció teatral de Tolcachir, s’hi suma el tema de l’oblit: Walter ha oblidat Emilia, “la persona que més m’ha estimat en tota la meva vida”. Emilia, la dona que va cuidar Walter quan era petit, torna després de molts anys a la vida del protagonista. Sense esclarir-se en cap moment la raó del seu retorn, la inesperada presència d’Emilia desestabilitza l’equilibri precari i fal·laç de la família formada per Walter, Carol i l’adolescent Leo. De la mateixa manera que l’arribada de Blanche, el personatge creat per Tennesse Williams, suposa la fractura de la violenta i opressiva relació entre Stella i Stanley, fractura que porta a la definitiva rebel·lió de Stella que, només al final, troba la força i el coratge per abandonar el seu marit, l’arribada d’Emilia descobreix la mascarada de la idíl·lica família amb què Walter somia i s’enganya: el silenci inicial de Carol es va gradualment transformant en una ràbia cada cop menys continguda, mentre que l’afectivitat del jove Leo va donant lloc a atacs nerviosos on l’amargura, la insatisfacció i la indefinició —qui és el pare de Leo? Què vol dir ser pare?— broten sense filtre.

Tots aquests elements haurien de convertir l’escena en un espai opressiu i desballestant, cosa que no s’aconsegueix plenament per l’amplitud de l’escenari del Lliure; tot circumscrivint l’espai d’actuació en un quadrat, delimitat per peces de roba, metàfora visiva dels murs d’una casa convertida en presó, els laterals buits de l’escenari, massa visibles des del pati de butaques, dispersen l’energia: els actors no aconsegueixen apropiar-se de l’escenari que els resulta massa ampli i la sensació d’histèrica claustrofòbia es dilueix, debilitant els tons d’un text teatral que, en canvi, demana i exigeix un in crescendo. Pel que fa l’actuació, el ritme in crescendo de la interpretació de Malena Alterio contrasta amb els tons excessivament alts i l’exageració de la interpretació de David Castillo que, al contrari i, podria dir, afortunadament, va matisant, a escala verbal i gestual, la seva interpretació que, al llarg de l’obra, millora qualitativament.

“A diferència del que succeïa a La omisión de la familia Coleman, a Emilia no hi ha improvisació, vam ser molt fidels al text”, va comentar a Núvol Castillo dimecres passat, un cop finalitzada la roda de premsa; “vam dedicar els primers dies dels assajos només a llegir el text, és a dir, sense cap posada en escena, només repetíem els diàlegs entre nosaltres i així observàvem les reaccions que el mateix text despertava”. Castillo subratlla com, tot i que “en el moment de posar en escena l’obra en la seva totalitat, Claudio ens va dirigir molt, ens va indicar els moviments que van acabar per conformar una coreografia molt ben feta”, Tolcachir “marcava la coreografia, però no hi havia res d’imposat”: l’absència d’improvisació i el treball sobre el text és prou evident en l’agilitat amb la qual els actors s’han apropiat dels diàlegs i, per tant, dels personatges, que, tot i l’exageració i la mascarada dels seus caràcters, aconsegueixen despertar en l’espectador una estranya i incòmoda sensació d’identificació. “Claudio treballa molt des de la relaxació i, el que és més important, treballa mantenint sempre un gran diàleg amb els actors”, comenta David Castillo. I precisament, en aquest diàleg entre creador/autor i actors, els personatges aconsegueixen sortir de les marques d’escriptura i conquistar carnalitat, cos, presència escènica. Potser no és la obra més aconseguida de Claudio Tolcachir, però sempre val la pena enfrontar-se a la incomoditat teatral d’un dels autors més brillants dels últims anys.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació